CICERÓ, NOSALTRES, GUERRES I PAUS

Els fruits de la vellesa (com jo he dit ja) són la memòria i la participació dels béns que un ha adquirits. En conseqüència, tot lo qui ve segons l’orde de la naturalesa ha d’esser posat al nombre dels béns: ¿què pot haver-hi, doncs, més conforme a les seues lleis, que morir quan un és vell? Lo qui succeeix àdhuc als joves, encara que per una espècie de violència que sent la naturalesa. Per això, jo acompar la seua mort a un fester qui s’apaga a força d’aigua; i la dels vells a un foc qui s’apaga de si mateix. Així com la fruita de los arbres, qui, quan és verda, s’ha d’arrencar amb força i quan és madura cau d’ella mateixa, així mateix la mort dels joves és una mort violent, i els vells moren de maduresa: aquest és, doncs, el punt en què jo me trob, i amb tanta satisfacció, que tant com m’acost a la mort, m'apareix que som com un mariner qui descobreix terra i qui després d’una llarga navegació s’alegra ja anticipadament de veure que està per arribar al port.

De Senectute. M. T. Ciceró. Traducció d'Antoni Febrer i Cardona (1761-1841)

Ha aterrat al Romea, tan sols durant quatre setmanes, l'obra Viejo amigo Cicerón. Podeu llegir aquí la ressenya que he publicat al blog Llegir en cas d'incendi.  Condensar en una hora i mitja la complexa personalitat del filòsof i polític no és gens senzill, tot i que es compta amb el sempre eficaç treball d'un actor de categoria, com és Pou. 

Sense pretendre fer paral·lelismes excessius l'obra del Romea i Ciceró m'han fet pensar en la pel·lícula d'Amenábar i Unamuno. El més gran mèrit de totes dues és provocar debat i desvetllar curiositat sobre les complexes personalitats dels seus protagonistes.  Dos éssers ben humans, que dubten i canvien i que moren en temps convulsos, Ciceró de forma violenta i Unamuno, gairebé. 

Malgrat que Ciceró va escriure i reflexionar sobre la vellesa no el van deixar morir de vell. La promoció de l'obra es molt amable amb el tarannà de Ciceró però, en realitat, el personatge mostra ombres i llums, va tenir la seva ambició, les seves fidelitats i les seves relliscades. L'obra de teatre se centra en aspectes molt coneguts, la Conjuració de Catilina, la seva suposada instigació de l'assassinat del seu antic amic, César, la relació amb la seva filla Túlia, però avui, malauradament, els textos clàssics i els seus autors son, en general, molt menys coneguts que durant la meva joventut, quan a tercer de batxillerat elemental, dotze, tretze anys, ja aprenies algunes beceroles de llatí. Per cert, ja aleshores hi havia una mena de corrent acadèmic progre en contra d'aquells ensenyaments, suposadament inútils. 

Es troben per les xarxes i en molts reculls llargues rastelleres de frases atribuïdes a grans homes, sovint fora de context i que s'utilitzen de forma recurrent. Una d'elles és aquella de Terenci sobre allò de ser humà i que, per tant, res humà no ens resulta aliè, que s'esmenta a l'obra del Romea en més d'una ocasió. La dita pertany a una obra còmica i es pronuncia en un context de tafaneria veïnal, absolutament hilarant. Malgrat aquest origen la posteritat n'ha fet bandera, el mateix que d'aquella atribuïda a Unamuno sobre vèncer i no convèncer. Tot és relatiu, els dolents amb poder i armes vencen i, en ocasions, per desgràcia, també convencen, com es pot comprovar contemplant el present o llegint sobre el passat. 

Una frase de Ciceró assegura que prefereix la pau més injusta a la més justa de les guerres. Hi estic d'acord, la guerra és el caos absolut, la guanya qui té més força bruta i més diners, afavoreix el govern dels brètols i els arrauxats, i a les guerres hi mort molta gent, una gran part de la qual innocent o gairebé. El que passa és que després resulta habitual fer-ne lectures heroiques, de les guerres i les revolucions, volem creure que els sacrificis col·lectius han servit per alguna cosa i que no hi ha havia cap altre camí per al progrés. La pau acompanyada d'un cert grau d'injustícia sembla avorrida, absurda, sobretot quan ets jove i tens poc seny i poca experiència. 

Tot i que Ciceró digués tal cosa no es va mostrar pas, tot sovint, gaire pacifista.  Unamuno o Ciceró no eren pas més contradictoris ni incoherents que la gran majoria de la gent. Canviem d'opinió segons les circumstàncies i el context i el pes, en cada moment, de les ideologies, o segons i com ens trepitgen l'ull de poll, cosa que no ajuda a tenir el cap fred. Per anar bé  i conviure en pau en tindríem prou amb la regla d'or, allò de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, però això, que sembla tan vulgar i casolà no és gens fàcil d'aconseguir, a nivell pràctic i universal. 

A casa nostra hi ha una frase que també ha fet fortuna, aquella de Jordi Carbonell sobre que la prudència no ens faci traïdors. Això de traïdor és molt relatiu però resulta un penjament molt inquietant, per no semblar traïdor al que sigui s'han fet molts disbarats, ben poc prudents i alguns, com qui diu, de fa quatre dies. Una altra frase que caldria analitzar és aquella de qui perd els origens perd identitat. Com que això de la identitat no se sap tampoc, ben bé, què és, la frase sembla una crida contundent a conservar les essències pàtries. 

El mon d'avui, el real,  acull gent amb origens diversos i amb identitats múltiples, les coses com siguin. La frase té un origen incert però la va popularitzar un cantant nostrat que ara està una mica silenciós, diria jo. No m'estranya, avui i aquí s'ha d'anar amb compte amb el que es comenta, es desvetllen moltes susceptibilitats i hem perdut una mica la capacitat humorística irònica, el mateix Polònia cada dia és més estripat i histriònic, pel meu gust. Els orígens, la identitat, les essències i la  resta no les hem triat, ens han vingut d'origen, és allò que canta en Serrat, en castellà, sobre les criatures, que els posem al damunt la nostra llengua, els nostres déus i les nostres dèries. I les nostres reivindicacions, afegeixo. Però ningú o gairebé ningú no vol admetre el, potser inevitable, adoctrinament familiar. Així doncs, el tema de la traïdoria també s'hauria d'analitzar en profunditat i sense prejudicis ni tòpics consolidats.

VAN VÈNCER I FINS I TOT VAN CONVÈNCER UNA PART DEL PERSONAL, PEL QUE SEMBLA

Mientras dure la guerra, com ha passat amb la darrera de Tarantino, serà una d'aquestes pel·lícules que veurà i comentarà molta gent. Avui la he anat a veure a la primera sessió del Renoir, que sempre és sense numerar i, en aquest cas concret, les entrades eren numerades, m'imagino que prevenint un nombre de públic remarcable. No ha estat així, hi havia més gent que en d'altres casos, però la sala no s'ha emplenat.

La pel·lícula compta ja amb un munt de crítiques i comentaris per a tots els gustos. Sembla que no acaba de fer el pes del tot a ningú, però tampoc no desagrada del tot a ningú, vaja. És, fins i tot en aquest sentit, molt unamuniana. Jo no soc incondicional d'Amenábar i he de dir que em cridava més l'atenció el tema que no pas el director. La Guerra Civil continua sent un tema incòmode, per molts motius. Se suposa que en aquest cas i en algunes situacions es vol fer un cert paral·lelisme amb el present, no sé si aquesta era una de les intencions del director.

En tot cas, més enllà de la pel·lícula en concret, que compta amb un bon repartiment i amb moments millors i pitjors, m'interessava el personatge d'Unamuno. Estaria bé que amb motiu de l'estrena es recuperés l'obra d'aquest personatge tan interessant i controvertit. En alguna ocasió he escrit sobre ell al blog. D'alguna manera vam créixer amb ell, era un intel·lectual de prestigi que el règim franquista, fins i tot, va fer seu en part. Si la dona de Franco va tenir, a la vida, algun moment notable i una mica lluminós, aquest va ser quan va treure Unamuno del mig, en un moment tan crític com el que s'explica a la pel·lícula.

Sobre el discurs, hi ha qui diu que allò de venceréis pero no convenceréis no ho va dir, o no ho va dir ben bé així mateix ni en aquell moment. Qui sap, hi ha un munt de frases atribuïdes a gent que no les va dir mai. En tot cas, l'ha fet servir molta gent, fins i tot en sentit contrari de l'original. Unamuno és un home que sempre dubta, que canvia d'opinió, que es decep i s'il·lusiona, i que és molt poc prudent en expressar les seves opinions quan no toca. La lectura oficial de la història xala amb la gent d'una peça i hi ha qui té per una virtut no canviar d'opinió. Però la vida ens fa canviar d'opinió, sí o sí, en molts casos. El més humà és canviar. Els dogmes vitals son perillosos. Unamuno no està al servei  de les idees de forma incondicional, rectifica i ensopega. La grandesa d'Unamuno es troba, precisament, en aquestes posicions erràtiques i variables, que Salvador Vila, el seu jove amic, li recrimina.

Hi ha coses de la pel·lícula que no han agradat als dogmàtics, és clar. Aquest Millán Astray xulo i arrauxat, gairebé un inquietant humorista, però amb un gran poder d'atracció per als soldadets en pràctiques. O aquest Franco murri, oportunista, molt allunyat del tonto útil que alguns voldrien creure que era. Recupera personatges oblidats, com l'abans mencionat Salvador Vila, un home jove i intel·ligent al qual, diuen, aquell discurs, en certa manera, va costar la vida, ja que estava empresonat i si Unamuno hagués fet la viu viu potser hauria aconseguit salvar-lo. Però tot això és especulació. 

Mirar aquella guerra en perspectiva resultarà sempre limitat, tendenciós, parcial. Franco va guanyar i va tenir més temps per continuar fent disbarats, fins quatre dies abans de morir, de mort natural. Ens vam adaptar al que hi havia, els anys seixanta van viure una millora econòmica progressiva que fa que encara es relacioni aquella millora amb el franquisme, en el record de molta gent que no mira més enllà de la cuina de casa. De bona sort, com comenta el novio de la muerte quan el postula com a líder, ja es va veure que en tenia, aquell senyor.

Resulta incòmode mirar, ni que sigui de reüll, cap a la violència republicana, on tants brous diversos hi convergien. En aquest sentit, tot i que no se n'acabi de sortir, la pel·lícula defuig els discursos d'una peça actuals, amb víctimes angelicals, brigadistes santificats i herois abrandats. Franco se'n va sortir, la guerra va durar, i això, ajudat amb els interessos de França, Anglaterra o Estats Units, i amb el cansament horroritzat dels supervivents i les ganes de viure de les noves generacions, va convertir Espanya en el país raret que encara és, per molt que els temps hagin canviat. Va tornar la monarquia, perquè Franco va voler, tot sigui dit, i la bandera republicana dorm el somni de la història i de les guerres perdudes, tot i que no se sap mai què pot passar demà passat.

Fa uns dies, en una llibreria del llibre solidari, vaig comprar un llibre del professor Tuson. Tuson va ser un molt bon professor universitari, defensor del català, però de jove, en arribar a Barcelona, va passar per la Normal, on jo, als vespres, feia Magisteri. No parlava català, encara, i ens va confessar que de literatura catalana tan sols coneixia una mica l'obra d'Espriu. Era molt unamunià, aleshores. Gràcies al seu carisma, que va captivar una gran part de l'alumnat femení, vam llegir molts llibre d'Unamuno, en aquella època. Alguns eren realment pesats o potser no els acabàvem d'entendre però, de jove, ets capaç de tot, encara més si els llibres te'ls recomana un professor atractiu i brillant. Les biografies de gent de culte que van passar per la Normal, en general, n'obvien aquella estada, i enlloc diu que Jesús Tuson hi va donar classes. El mateix ha passat amb la professora Rúbies, de matemàtiques, extraordinària i que ens feia classes voluntàries fins i tot els dissabtes. 

Unamunto té de tot, assaig, novel·la, poesia. Dels seus llibres narratius se n'han fet versions interessants en cinema, en televisió, com ara La tia Tula, Niebla... El professor Tuson incidia en el dilema vital d'Unamuno respecte a la transcendència i l'existència de Déu. Ara aquesta mena de problemes semblen ben bé d'un altre temps. Unamuno forniria material per a una sèrie ben feta, de l'estil de la que es va filmar, fa anys, sobre Ramon y Cajal, amb un Marsillach excel·lent que, si fos viu, hauria pogut ser, també, un gran Unamuno, tot i que Elejalde se'n surt molt bé.