EL CREPUSCLE DELS INADAPTATS

He tingut ocasió aquest cap de setmana, gràcies a BTV, de tornar a veure The Misfits, una pel·lícula que guanya mitologia i encís amb el pas del temps. En recordava fragments i algunes frases d'una forma molt precisa però, en canvi, malgrat haver-la recuperat en alguna ocasió per la televisió, se me n'havien esvaït escenes senceres. En concret, havia oblidat detalls de la primera part i, en canvi, tenia molt present la part final, amb la cacera i alliberament dels cavalls.

El to crepuscular de la història va quedar accentuat a causa de la mort dels seus tres protagonistes principals, Gable no la va ni veure estrenar. Monroe moriria un parell d'anys després, en unes circumstàncies que mai no s'han acabat d'aclarir i Clift havia entrat ja en l'espiral autodestructiva que se l'enduria de forma prematura. El director i autor de teatre Alberto Conejero li va dedicar un text molt interessant, que fa un repàs per la seva vida. Expliquen que, quan era a les acaballes, el seu assistent li va preguntar si volia tornar a veure aquesta pel·lícula per la televisió i Clift va dir que de cap manera.

En aquest tipus de velles pel·lícules de culte hi trobes sempre coses que t'havien passat per alt, el mateix que quan rellegeixes un bon llibre, però també t'ensopegues amb aspectes que no t'acaben de fer el pes. No entenc el motiu pel qual la gran Thelma Ritter  abandona l'escena a mitja pel·lícula, amb una absurda excusa argumental. Tampoc no recordava el gran pes del personatge d'Eli Wallach en el conjunt, quan té tant o més paper el dels altres tres. La pel·lícula va ser així mateix la darrera per a un actor de repartiment ja gran, James Barton. La traducció més literal del títol seria Els inadaptats, nom que es va respectar a Hispanoamèrica. Aqui hi ha aquesta mena de dèria a canviar els títols originals i en van dir Vidas rebeldes. 

El final em sembla una mica convencional, Gable estava molt decadent i costa d'entendre que se li pugui proposar recomençar el que sigui. Tot i que aleshores estava casat ell mateix amb una dona molt més jove i esperava un fill, que no va arribar a conèixer. S'explica que la tossuderia en fer ell mateix l'escena amb el cavall salvatge va perjudicar encara més la seva salut. Monroe i Clift van donar molts problemes durant el rodatge, a causa del seu estat físic i les seves addiccions, Huston també bevia molt. Wallach, en canvi, va ser sempre un abstemi convençut i expliquen que el van haver d'ensinistrar quan li calia fer d'embriac, ja que no hi tenia cap mena de pràctica.

Wallach, a qui van concedir de forma injusta un paper secundari als cartells promocionals, va gaudir d'una vida  molt llarga, va fer alguns papers principals però, sobretot, va ser allò que en deien un actor de repartiment. Va tenir una existència estable, feliç i ordenada, va viure més de seixanta-cinc anys amb la mateixa senyora, l'actriu Anne Jackson, amb qui va tenir tres fills. Els actors, com els pintors o els artistes, en general, tenen fama de disbauxats, però hi podem trobar de tot, com en la majoria de professions. El que passa és que les llegendes tràgiques son més morboses i novel·lables, com ara la que envolta Marilyn Monroe, qui, d'haver arribat a velleta, potser hauria estat oblidada o mig oblidada, com tantes altres.

Un escriptor castellà que fa anys havia llegit força, Luis Mateo Díez, utilitza en algun cas la denominació d'herois del fracàs, per  definir molts dels seus personatges. The Misfits aplega uns quants d'aquests herois del fracàs, els quals, en el fons, volen ser lliures, sense aconseguir-ho, car això de la llibertat és un miratge com tants altres. Monroe va fer, pel meu gust, el seu millor paper dramàtic, tot i que sembla que tenia moltes dificultats per aprendre's el text i alguns  dies ni tan sols no es presentava al rodatge. 

El guió és de Miller, qui va estar casat amb l'actriu. Miller és un gran autor però té moltes ombres personals, la de més gruix el menyspreu i oblit que va sentir pel seu fill amb síndrome de Down, un dels dos que va tenir amb Inge Morath, la seva darrera dona, extraordinària fotògrafa. L'altre fill va ser una noia molt intel·ligent, Rebecca Miller, casada amb Day-Lewis, escriptora, actriu, directora, escultora, pintora i moltes coses més, qui s'ha preocupat sempre molt del seu germà i va aconseguir, fins i tot, un lleu acostament del pare cap al noi i que Miller el tingués present a l'hora de fer testament.

Gable, aquí, ja estava tocat pel que fa a la salut però fins i tot veient pel·lícules que va fer de més jove em costa d'entendre, avui, com podia desvetllar les arrauxades passions transversals del públic femení de l'època. Una meva tia-àvia es va anar a confessar d'haver vist Allò que el vent s'endugué vuit o nou vegades, i cal dir que el que anava a veure, de fet, era a Gable. El capellà la va esbroncar, es veu que la pel·lícula era d'aquelles considerades escandaloses i greument perilloses per a la moral. 

The Misfits va punxar a la guixeta, en el temps de la seva estrena. El cinema, en aquells anys, per al gran públic popular, havia de fornir distracció i fer-nos somniar en felicitats impossibles i acolorides. Per valorar com cal els herois del fracàs i les misèries humanes, reflectides en el mon de la ficció, potser cal menjar calent cada dia, no sé si m'explico. Una de les frases més brillants i contundents que he escoltat al cinema és aquella que amolla el personatge de Gable, sobre allò de què quan menys es mata, més dolent sembla, aplicable als animals i a les persones, per cert.