LITERATURA DEL PRESENT I PER A GENT DEL PRESENT

Chimamanda Ngozi Adiche (Nigèria, 1977) és una rellevant escriptora nigeriana, amb estudis als Estats Units, on ha fet diferents tasques relacionades amb el mon literari i acadèmic i que es pot dir que és el seu segon país, ja que alterna les estades allà amb activitats a la seva Nigèria natal. Ha publicat tres novel·les i ha rebut molts premis. També ha publicat llibres de relats breus i assaigs, un dels quals, Todos deberíamos ser feministas, ha tingut un gran ressò i ha estat molt difós per les xarxes. 

A l’inici del llibre ens trobem a mitjans dels anys noranta, en una Nigèria menada per una dictadura i on els joves tenen un futur incert o sense perspectives. Dos adolescents, que es poden considerar relativament privilegiats, de classe mitjana, amb moltes inquietuds i desitjos, Ifemelu i Obinze, s’enamoren i somnien en abandonar el país i anar a viure, treballar i estudiar, als Estats Unites. Ifemelu, la noia, ho aconseguirà però Obinze, a causa de la burocràcia i les moltes traves legals lligades als canvis polítics, tan sols podrà romandre durant un temps, de forma il·legal, a Gran Bretanya, subsistint amb treballs precaris i explotat,  d’on serà expulsat. Al capdavall acabarà fent diners al seu país, en l’emergent negoci immobiliari. La novel·la ens ofereix salts enrere i els dos protagonistes passaran per moltes etapes vitals i dificultats fins a retrobar-se, de nou a Nigèria, al cap de més de deu anys. Ifemelu, la noia, té, de fet, més protagonisme que Obinze i, probablement, aplega en la seva trajectòria i la seva evolució, força trets lligats a l’experiència de l’autora.

La novel·la és molt llarga, més de sis-centes pàgines, i acull, més enllà de la sòlida, malgrat els trencaments i la distància, relació de la parella, moltes temàtiques. Els somniats Estats Units no son allò imaginat en la distància, com sol passar amb tot el que s’idealitza des d’una situació llunyana. La negritud diferencial no existeix en un país on tothom té una aparença semblant, però es manifesta de ple en una societat multicultural com l’americana, amb les seves dèries, prejudicis i, en ocasions, mala consciència. Malgrat tot, les oportunitats son allà, quan s’aconsegueix una certa adaptació, més evidents, si hi ha capacitat de supervivència i de lluita. I és que l’emigració no ve sempre determinada, com expressa Obinze, per motius de fam o de violència, també la manca de perspectives empeny els joves a cercar unes possibilitats diferents.

L’autora, amb un personal i brillant sentit de l’humor, ens mostra les contradiccions de l’ànima humana, analitza el capteniment de la gent i en palesa les incoherències. La protagonista endega un blog personal, durant la seva estada americana, que tindrà un gran ressò i l’ajudarà a guanyar-se la vida, cosa que trobo envejable per raons òbvies, en el qual opina sobre el que veu i sent i a l’entorn de la gent que coneix. Pel llibre desfila tot un seguit de personatges inoblidables, com ara una tieta d'Ifemelu, metge, que va ser amant d’un general nigerià, època en la qual va poder tenir una vida còmoda, fins que les revoltes al país van acabar amb el militar i la van obligar a marxar, amb una criatura, als Estats Units, on no li resulta fàcil homologar el seu títol acadèmic. El fill patirà, en créixer, problemes d’identitat i desubicació que estaran a punt de costar-li molt cars.

El llibre ens situa de ple en el mon multicultural d’avui. Al capdavall, amb evidents matisos, el problema dels sense papers, dels il·legals, el tenim ben a prop, també a casa nostra. Hi sura el feminisme modern, la incorporació de la dona en un mon en ebullició i el  seu paper primordial en la societat del nostre temps, tot i que per a moltes nigerianes contemporànies d'Ifemelu el matrimoni sigui, encara, com es explica la protagonista, en retornar, una fita indispensable. L’autora pertany a una generació en la qual, a nivell universal, han sorgit dones lluitadores i independents en tots els àmbits, també, i cal tenir-ho en compte, a països on la situació és difícil per a tothom i, per a les dones, molt més.

El llibre no defuig aspectes que ens podrien semblar frívols en un altre context, com ara el tema del cabell africà, els pentinats, la roba o el maquillatge, però que tenen una profunditat que ens pot passa desapercebuda, quan afecten persones de cultures i aspectes diferents. Les relacions amoroses de la protagonista son lliures, en tots els sentits, però sempre serà ella mateixa i, com en un referent tan llunyà però on ja apuntava un feminisme contemporani, refusarà una vida còmoda amb un home ric, fins i tot atractiu, com feia l’Anna de les Teules Verdes, per retornar als seus orígens i, de fet, al primer amor, després d’un viatge humà i sentimental amb moltes dificultats. És curiós com llibres en els quals es podia percebre l'intent de joves dones pioneres per aconseguir cultura i emancipació hagin quedat etiquetats com a volums de nenes o juvenils.

El final, que no defuig el romanticisme lligat a les primeres relacions, m’ha evocat aquells versos del romanço del Conde Flores: que los primeros amores/ son muy malos de olvidar. Obinze no abandona la núvia, com el Conde Flores, però trenca, amb dificultats, un matrimoni convencional amb una dona bonica i bona persona, però amb evidents limitacions pel que fa a les inquietuds vitals i les aspiracions culturals. De forma esquemàtica, malgrat la llargada de la novel·la, el pes en ella del tema de les xarxes socials i la tecnologia, i el reflex de la vida contemporània, s’hi reconeix una certa estructura de rondalla circular, el retorn ha estat un tema mític en la literatura oral i escrita de tot arreu, de fet. I s’hi reconeix del tot, encara que pugui semblar un tòpic, la veu femenina i feminista. La visió del mon i la vida que tenen les dones és molt diferent de la dels homes i encara estem amarats de la visió patriarcal convencional, tradicional i, en ocasions, aparentment indefugible. 

Aquesta és una novel·la plenament contemporània i universal, i tot i que ens dona a conèixer aspectes d’un país que ens pot resultar tan llunyà com Nigèria, amb una rica tradició cultural que encara ens és força desconeguda i que compta amb un gruix important d’escriptors i escriptores. En el fons ens parla de les dones d’avui, del mon del present, però també del passat, i dels problemes personals i socials que ens encalcen, del desarrelament i de la necessitat d'ampliar perspectives i possibilitats. El llibre parla de gent normal que fa una vida relativament normal, els conflictes del país, les diferències ètniques, lingüístiques, de classe social, es perceben en el rerefons i estimulen la nostra curiositat sobre Nigèria però no son el moll de l'os de la narració. És aquest un gran llibre i caldrà seguir la trajectòria, ja molt brillant i reeixida, de la seva autora. He llegit que en volen fer una sèrie televisiva, veurem com surt.

Nigèria compta amb una nòmina important d'escriptors i escriptores, que, a poc a poc, ens van arribant traduïts al castellà o el català. En aquest blog vaig comentar fa temps un parell de llibres d'autors actuals, nigerians o d'origen nigerià. Un dels autors més reconeguts i emblemàtics és Chinua Achebe, que va morir l'any 2013. Un escriptor i activista molt reconegut, assassinat pel règim polític dictatorial va ser Ken Saro-Wiwa, autor proposat en algunes ocasions per al Nobel.

Això dels Nobel, avui, ja no té al volt la mística d'abans. Sabem que s'hi barreja oportunisme, política, el nombre de dones premiades, en tots els àmbits, és exponencialment menor que el dels homes, cosa que també passa per aquí, i pensar que un autor és bo, de forma indiscutible, o més que d'altres, perquè té el Nobel, seria com pensar que Miss Univers és, realment, la noia més bonica del mon mundial. Malgrat les limitacions i servituds dels premis, encara tenen el seu prestigi i amollen fama i, si son dels grossos, calerons. Destriar ideologia de qualitat literària es fa difícil, però jo no me'n puc estar, crec que hi ha bons escriptors i escriptores que també son èticament admirables i que tot hauria de pesar. Pel que fa al Nobel de la pau, sobra, veient com s'ha donat i a qui, en moltes ocasions. I els del camps mèdic o científic, sobre els quals no puc opinar per manca de coneixement aprofundit, sé que també han estat contestats i matisats en molts casos. Tot és política, vaja. La literatura, també.

La ficció narrativa seriosa ens acosta molt més a l'experiència individual que un manual d'història o geografia, necessàriament general i abstracte. Els grans narradors del segle XIX van intentar oferir-nos aquesta història individual més enllà de la convencional i generalista. Avui hi ha un cert retorn per part de determinats intel·lectuals, molts dels quals d'allò que n'hem dit, una mica atzarosament, Tercer Mon, per explicar-nos, a traves d'històries personals, el complicat context del present.