REFUGIS I TEMPESTES

 

Arundhati Roy va poder utilitzar la fama a causa de l'èxit del seu primer llibre, El déu de les coses petites, per denunciar, a través de nombrosos articles i assaigs, amb una forta càrrega literària, el neoliberalisme i la globalització a l’Índia, l’imperialisme nord-americà, el conflicte a Caixmir, la resistència indígena, la islamofòbia i el nacionalisme hindú.  

As El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres), Roy recull els fils de les obres anteriors i els porta a la no-ficció. Aquest llibre té una gran part d'autobiografia, la seva principal font rau en la memòria de l'autora. Una narració lúcida i espinosa, un text íntim, amarat de reflexions personals, que gira al volt d'una mare forta, mestra i avançada al seu temps, però en ocasions cruel i contradictòria. La seva mort genera les reflexions i la memòria sobre la vida i fets de l'autora. Per poder-la estimar caldrà independitzar-se, bandejar la seva proximitat. Allò proper i familiar es barreja amb allò social i polític. 

Fidel a la seva trajectòria com a intel·lectual i activista, Roy transforma el record individual en una crítica incisiva a les formes de violència que travessen la societat. No es un llibre facil de llegir, encara mes si desconeixem les complexes característiques de l'Ìndia, un país que és un mosaic de llengües, de religions, de castes. L'estructura del llibre reflecteix la diversitat en els seus capítols, cosa que facilita una lectura gens senzilla. Un llibre molt ben escrit, al qual no li manquen trets poètics i que sembla que l'autora va confegir durant quatre anys. Paga la pena acostar-nos a la realitat actual de l'Índia per poder gaudir-lo de forma desacomplexada. Un gran llibre i una gran autora.

NOIES DE PAGÈS AMB GANES DE TOCAR EL DOS

Amb una admirable traducció d’Aurora Ballester i una encisadora coberta de la Montse Mayol podem trobar, des de fa un any i mig, més o menys, en català, una novel·la emblemàtica de l’escriptora irlandesa Edna O’Brien (Tuamgraney, 1930), avui resident a Londres i encara, feliçment, viva. La novel·la és la primera coneguda de l’autora, escrita en pocs mesos i publicada l’any 1960, amb trets autobiogràfics i que va generar un escàndol a la Irlanda profunda i catòlica, fins al punt de què un capellà de la seva terra en va cremar alguns exemplars de forma pública, segons expliquen.

Ens explica el procés de creixement conflictiu d’una noia de poble i d’una seva amiga, una visió realista, poètica en algun moment, d’aquestes que desmitifiquen la vida rural i ens mostra com aquella Irlanda no estava gaire lluny de nosaltres, en la mateixa època. La ciutat, fos la que fos, en aquell context, era una esperança, i en podem trobar moltes mostres en la literatura de tots els temps, fins i tot en la contemporània. I és que el problema sovint no es troba en els llocs sinó en les persones i el seu tarannà.

El llibre es va convertir en una trilogia, durant els anys vuitanta van sortir les dues continuacions i, pers sort per a nosaltres, Sidillà acaba de publicar la segona part. Edna O’Brien no és tan coneguda entre nosaltres com mereix, en comparació amb d’altres autores. Ha estat una candidata recurrent al Nobel, un premi tan mitificat com polititzat i controvertit. En castellà podem trobar obra seva, publicada de forma una mica erràtica, i també alguna cosa en català, puntual i escadussera. Tota la trilogia es pot trobar en un sol llibre, en castellà, a preu mòdic, però amb set-centes pàgines juntes, cosa que pot provocar una mica de respecte, segons com.

En algun moment l’ambient i els personatges poden recordar la sèrie napolitana d’Elena Ferrante. L’escriptora italiana, sigui qui sigui, possiblement devia conèixer la trilogia d’O’Brien. I possiblement, així mateix, la situació de la dona a molts indrets era si fa no fa, si era de classe humil, de pagès o de barri, i d’una societat marcada per la moral vigent, el masclisme i el pes de la religió. I a l’Europa catòlica dels anys cinquanta del segle passat. A banda del context geogràfic, social  i polític, a la vida és molt important la família on caus, l’escriptora, com la protagonista de la novel·la, va patir la tragèdia d’un pare alcohòlic i violent i d’una mare integrista religiosa, tot i que afectuosa.

L’autora ha escrit teatre, biografies, guions cinematogràfics, alguns per adaptacions d’obres seves, i articles diversos. Ha rebut lloances de gent que considerem ‘de pes’, Philip Roth, Munro, Banville, Becket i molts altres. Ha expressat opinions no sempre convencionals sobre el conflicte irlandès, cosa que em fa pensar en la dificultat afegida que representa pertànyer a una societat complexa i, sovint, dividida o esmicolada. Les seves crítiques sobre la religió han estat raonades i intel·ligents, més enllà de les condemnes generalistes sobre el tema, sense matisos. Encara que no li hagin donat el Nobel l’autora ha rebut molts premis i reconeixements.

Més enllà d’aquest llibre en concret, he de dir que tinc devoció incondicional pels volums de l’Editorial Sidillà i una gran admiració per la tasca que estan realitzant des de fa anys la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas, tant per la tria de publicacions com pel disseny dels volums. Avui molts llibres ens mostren cobertes ensopides i monocromàtiques, molt allunyades dels bons i imaginatius temps del disseny Fornas, o bé es limiten a reproduir, vingui a tomb o no, pintures famoses, algunes de les quals veiem tan sovint que ens fan avorrir els admirables originals. El color sembla una vulgaritat. Fins i tot a la literatura infantil i juvenil s’ha instal·lat una mena de tendència a la foscor tot i que diria que va de baixa.

Les noies de pagès és també un llibre de creixement i maduració, no hi he sabut trobar l’obscenitat que citen en algunes referències, encara més quan, en el present, el concepte d’obscenitat respon a temàtiques que van molt més enllà del sexe i la seva inquietant descoberta adolescent. Però tampoc no m'estranya que en els anys seixanta fos un llibre escandalós, a Irlanda, o que l'escriptora hagi acabat per guillar a Londres. Hi trobem, així mateix, aspectes poc amables de l’amistat, servituds indefugibles, crueltats inconscients. Ens mostra la complexitat de l’ànima humana, considerant això de l’ànima com un concepte abstracte i difícil d’explicar però del qual en podem copsar grandeses i misèries. Em pregunto, com en molts altres casos, els dels mateixos llibres citats de la Ferrante i els de la joventut d’autores con Ernaux, amb qui també he pensat en algun moment de la lectura, si aquests llibres interessen als homes que, segons diuen les estadístiques i les xifres dels clubs de lectura, llegeixen molt menys, cosa que no sembla preocupar tant com caldria. Els homes que trobem al llibre conformen un ventall extraordinari, amb un gran nombre de lamentables personatges, violents, bruts, bevedors, mediocres, tirant a abusadors de menors o incapaços de reaccionar de forma adient davant d'una realitat galdosa. 

LECTURES D'ESTIU: `COLORS DE COMIAT`, DE BERNHARD SCHLINK

Colors de comiat és el darrer llibre publicat per Bernhard Schlink (Bielefeld, 1944), un llibre de narracions, nou en total,  que de forma diversa i subtil, inquietant en ocasions, compten amb un nexe temàtic, el comiat, viscut de formes diferents. Hi trobem un ventall de personatges diferents en edat i circumstàncies, homes la majoria i, en molts casos, d’edat avançada i que evoquen circumstàncies diverses de la seva vida.

Els contes s’endinsen en la psicologia dels personatges, amb un estil aparentment planer però molt elaborat. Els fets quotidians, els records, els desenganys, els ressentiments o les culpes no superades acompanyen fragments de vides sacsejades per allò que no es va fer o allò que no es va dir. La naturalitat amb la qual ens introduïm en mons absolutament humans, inquietants en molts casos, fan que la lectura resulti àgil sense ser senzilla. En el fons hi sura per tot arreu la pèrdua, ja sigui de la joventut, de les il·lusions, de les seguretats, de les amistats o dels amors.

La complexitat de la prosa de l’autor fa difícil escriure sobre un contingut amb tants matisos, amb girs inesperats de guió, finals oberts o que semblen deixar la història inacabada i, als lectors, amb una sensació de misteri no resolt. Els títol son, en molts casos, simbòlics, pistes sobre el contingut de la narració que anem a començar. La vida està formada per fragments, per èpoques, però els petits arguments que conformen les biografies no tenen un final sinó una continuïtat. Allò que sembla abaltit, oblidat, sorgeix en un moment inesperat, a causa d’una paraula, d’un objecte retrobat, d’un fet imprevist.

Aquestes nou narracions, extraordinàriament ben escrites, tan lligades a l’experiència humana, inserides en un context de classes mitjanes ben situades, en general, neguitegen en molts moments. El passat no es pot canviar, no es pot recuperar, fins i tot el record dolorós potser no respon del tot a la realitat dels esdeveniments. Amb el pas del temps i el sedàs del record tot és menys rellevant del que semblava o potser, qui sap, molt més important del que ens havíem imaginat. La narració breu revifa sovint gràcies a reculls de qualitat com aquest, malgrat que ha passat per èpoques diverses, pel que fa a la valoració rebuda. 

SOBRE LLIBRES I D'ALTRES ESTRIS INÚTILS

 

He llegit aquestes darreres setmanes de l'any el llibre Ojo de gato, de Margaret Atwood. Atwood és una gran escriptora, pel meu gust superior a Munro, que és una mica més gran i ja té el Nobel. Amb el temps això dels premis ja m'ha caigut de l'escambell, entenc que si te'ls donen fa il·lusió, sobretot si tenen una dotació econòmica interessant, i en aquests casos dels premis grossos donen un cert prestigi i, en teoria, durant un temps vens més. 

No conec tota l'obra de l'escriptora, que ha experimentat una difusió més interessant que la del Nobel gràcies a la serìe del Conte de la criada, que no és pas el meu llibre preferit d'ella. Em quedo encara amb L'assassí cec i amb els seus Nou contes, que, sembla, podien haver estat esbossos de futures novel·les llargues. Atwood és una persona amb una trajectòria personal molt interessant. 

Ull de gat és un llibre inquietant, he llegit que amb pinzellades autobiogràfiques, una mica irregular, pel meu subjectiu gust, i amb una part de gruix en la qual s'incideix en la crueltat infantil, en aquests capteniments que poden passar desapercebuts pels grans o als quals no se'ls donava massa importància en d'altres temps. No calien mòbils, per assetjar de forma subtil i perversa, en podria explicar molts casos, entre nenes la majoria, per raons òbvies i generacionals. L'assetjament que fan els nens, i no vull entrar massa en el tòpic, sempre injust, és més directe i visible, en alguns casos, i, per tant, més controlable en alguns aspectes. Tot i que he sentit històries esgarrifoses,  també. 

Possiblement hi ha una gran part de la personalitat i dels records de l'autora en aquest llibre però la part de més gruix és literatura i prou. La professió de la protagonista, que és qui ens explica les coses en primera persona, és de pintora, pintora reconeguda, és clar. I els capítols prenen el nom dels quadres que aquest personatge ha pintat al llarg de la vida. Atwood s'ha inspirat en l'obra de molts artistes, els quals menciona al final del llibre i que m'han donat a conèixer un gran nombre de pintura excel·lent que desconeixia. El mon infantil,  tan mitificat tot sovint, és complex, espinós, cruel, a l'escola i a l'institut sovint ens han fet patir més els companys i companyes que no pas el professorat. El pitjor de tot, un aspecte que el llibre descriu amb profunditat inquietant, és que el pas de víctima a botxí és subtil i habitual, també a l'inrevés. Una de les grans servituds de  la infantesa és l'absoluta dependència que tens dels adults.

Malgrat la realitat del mon escolar i les limitacions de l'educació, així com la relativa eficàcia del que es pot ensenyar en els primers nivells, encara s'insisteix, quan hi ha qualsevol problema social, fins i tot polític, en què tot s'ha d'ensenyar a l'escola, fins i tot a l'escola bressol, des de la perversió de la violència domèstica a la lluita pel canvi climàtic o la cultura de la pau. Talment sembla que a l'escola ensenyem la gent a ser dolentota, més aviat. Em resulta gairebé emotiu pensar que tanta gent d'avui, molta de jove, creu de bona fe que l'educació pot canviar el tarannà de l'espècie humana i que, encara avui, on s'obre una escola es tanca una presó. 

Volia parlar més aviat del llibre però, com em sol passar, me n'he anat pels cerros de Úbeda o per les branques o he fugit d'estudi, tot i que aquestes expressions no son mai sinònimes del tot, per més que ens insisteixin els partidaris de defugir tot allò que no sigui nostrat, en la necessitat de canviar tendències lingüístiques populars.

Ojo de gato s'ha tornat a reeditar no fa gaire, ja havia conegut més d'una edició. Una de les promocions de la versió actual diu que ve amb una nova traducció. No acabo d'entendre això de la necessitat de les noves traduccions o de què les traduccions caduquin. Excepció feta dels casos en els quals les traduccions anteriors eren fluixetes o no havien estat fetes directament de l'original, cas de llibres russos, xinesos, que sovint havien passat per les versions anglesa o francesa. Per parlar en profunditat, és clar, hauria de poder comparar versions i veure què han canviat i per què, una feinada impossible, sobretot per endegar-la de forma voluntària. I també caldria conèixer l'idioma original a fons, és clar. Si conegués els idiomes originals no em caldrien les traduccions, de tota manera. 

En teoria jo crec que la millor traducció hauria de ser aquella contemporània de l'original però això no sol ser així, segons alguns experts que insisteixen en què les traduccions caduquen. La feina dels traductors em sembla de les més difícils que es poden trobar en el camp intel·lectual. Abans també hi havia correctors dogmàtics i destralers que feien correccions estranyes, recordo que una vegada van reeditar la Vida privada del Sagarra recuperant les expressions genuïnes de l'autor, ja que un corrector ortodox i destraler havia canviat algunes paraules segons el seu criteri, tan eficaç i fabrià com es vulgui, però amarat d'aquest dogmatisme que, quan afecta segons què, fa més mal que bé. 

Aquest llibre va comptar amb una versió en català que no s'ha reeditat, la traducció, en aquell cas, la va fer una dona. Avui, per sort, es poden trobar els llibres perduts a webs d'ocasió, a preus interessants, segons la demanda, com és lògic. Confesso que he llegit el llibre gràcies al servei online d'ebiblio, que faig servir força i que m'evita haver d'anar carregada pel mon amb el llibre en paper. No em costa gens, hores d'ara, llegir online, i ja he superat fa temps la sacralització que envoltava els volums convencionals en paper, tot i que si un llibre llegit online m'agrada mes del compte, cosa poc habitual, l'acabo comprant.

El llibre, avui, com objecte, aviat perd valor, com tantes altres coses que abans eren escasses i avui estan al nostre abast: el menjar, la roba, els electrodomèstics, la música, els viatges... Com em va dir un senyor molt educat que va venir a buidar el pis dels pares 'els llibres pesen molt i valen poc'. Ara bé, em pregunto en més d'una ocasió si la facilitat per trobar qualsevol llibre actual a les biblioteques no en perjudica les vendes. Crec que, al menys, els llibres actuals haurien d'exigir un pagament, ni que fos petit, quan es lloguen. Però el tema provoca moltes protestes, hi ha qui pensa que segons què ha de ser de franc, música, lectura... Encara que empipi tot es valora força pel cost, també avui. 

Més enllà de totes aquestes qüestions paraliteràries espero que Atwood, que ja és grandeta, tingui la satisfacciò, relativa, potser, d'aconseguir el Nobel, encara que pensar que els autors premiats amb el Nobel son els millors és com creure que Miss Univers és la mes guapa del mon mundial. Però, ai, en això dels premis, els literaris i els altres, tot és política, en el sentit més popular i negatiu del terme, tan malmès  tot sovint i reduït, en el nostre subjectiu imaginari, a una mena de manifasseria matussera. 

EL PASSAT IRRECUPERABLE I LES GUERRES ABSURDES

 

Fa alguns anys vaig descobrir la gran escriptora Rebecca West, amb La família Aubrey, primer llibre d’una trilogia sobre la seva família. Avui podem trobar iuna part important de la seva producció literària, en català i castellà. West va néixer el 1892, a Londres, i va morir a la mateixa ciutat el 1983. El seu nom autèntic era Cecily Isabel Fairfield i va manllevar el seu pseudònim d’un personatge d’Ibsen, una dona rebel que trobem a l’obra de teatre La casa de Rosmer. No va tenir una joventut fàcil i una gran part de la seva formació va ser autodidacta.

El retorn del soldat es considera seva primera novel·la, una narració relativament breu, amb un argument aparentment senzill però d’aquells textos que guanya pes amb el pas del temps. Un home benestant, atractiu, després d’un any al front, durant la gran guerra, torna traumatitzat i amb una amnèsia estranya, que l’ha fet recordar la seva joventut i el seu primer amor i oblidar la seva dona Al volt d’aquest personatge es mouen tres dones molt diferents: la seva esposa, Kitty, bonica, elegant, educada i convencional, que tan sols vol mantenir les formes, sense estridències; la seva cosina, Jenny, una d’aquelles noies de casa bona però sense diners propis que, pràcticament, està acollida a la mansió familiar que Kitty ha reformat a la seva manera i, finalment, Margaret, una noia d'origen modest, l'apassionat i romàntic amor juvenil, al qual retorna el protagonista a causa del trauma bèl·lic.

Les dones estan, en aquesta novel·la, molt més ben explicades i analitzades que els homes, inclòs el protagonista, aquest home insatisfet, ben plantat, al qual cadascuna estima a la seva manera. El retorn a la realitat pot ser pitjor que no pas l’amnèsia però, al capdavall, la vida no és gens senzilla. Hi ha molts temes que convergeixen en el llibre, l’amor juvenil, l’enyorament del passat, els desastres motivats per una guerra absurda, el paper de les dones enmig d’un mon que s’esberla, la psiquiatria, una ciència incipient i amb un prestigi en augment en aquell moment, el classisme, la bondat, l'enyorament o la hipocresia.

Jenny és qui explica la història en la qual passa d’un cert menyspreu vers Margaret i la seva aparença, malmesa pels anys, la pobresa, i un matrimoni de conveniència, a admirar les virtuts d’una dona de la qual, mirada aquesta evolució des del present, sembla, fins i tot, enamorar-se, de la mateixa manera que està, des de sempre, enamorada del seu cosí. En el rerefons, la foscor motivada per la mort de dos infants petits, en el passat. El llibre està amarat de poesia i d'una mena de tristor relacionada amb els somnis irrecuperables. 

Rebecca West és ja, en aquesta primera novel·la, una gran observadora de l’entorn, dels paisatges, dels interiors, dels carrers i els jardins, dels objectes i els vestits, tot té el seu sentit i ens defineix a fons els personatges els quals, el mateix que aquest soldat que potser acabarà per haver de tornar a l’odiat front, resten immergits en una conformitat assumida i acceptada. Les descripcions son evocadores, poètiques, i tenen la seva part de crítica social, de reflex de les persones que hi viuen o en posseeixen la propietat.

El retorn del soldat ha conegut versions en teatre, fins i tot musicals, i, se’n va fer una pel·lícula excel·lent, dirigida per Alan Bridges, amb un repartiment de categoria: Julie Christie, Glenda Jackson, Ann-Margret, Ian Holm, i Alan Bates en el paper d’aquest soldat insatisfet amb la vida que té, malmeses les seves il·lusions juvenils a causa d’una baralla absurda, d’unes cartes que no van arribar i, també, a causa del pas del temps que sovint és una mena de corruptor implacable, encara més quan la guerra absurda i inexplicable trasbalsa la convivència i ens encara amb l’horror, vist en directe o pressentit en la distància. El canal Verdi va pasar fa poc aquesta excel·lent pel·lícula, de l'any 1982.

Rebecca West, un esperit lliure, va tenir una relació, de jove, amb l'escriptor H.G.Wells, pare del seu únic fill. Malgrat el trencament, després d'uns deu anys, van continuar sent amics fins a la mort de Wells. L'any 1930 es va casar amb el banquer Henry Maxwell Andrews, amb qui va romandre casada fins la mort d'ell, tot i que va ser una relació complexa. Va viatjar molt, va tenir relació amb un munt d'intel·lectuals de categoria i va conrear el periodisme d'opinió. Va retornar a Gran Bretanya, l'any 1970, on va morir, després d'una llarga malaltia, el 1983. Va rebre reconeixements importants, tant al seu país com als Estats Units.

Va ser partidària del Front Popular durant la guerra civil espanyola, participant en iniciatives diverses per a l'ajuda a dones i nens. Després de la segona guerra mundial va ser crítica amb el comunisme, cosa que va fer que rebés crítiques injustes i que en determinats àmbits intel·lectuals progres no se li reconeguessin els mèrits literaris. 

LA INCÒMODA VELLESA, MALALTIA TERMINAL

El protagonista de la novel·la L’inesperat final del senyor Monroe, Joel, viu a una residència d’avis agradable, còmoda i amb professionals eficaços i amables. Hi va anar amb la seva dona però, en morir aquesta, el caràcter se li ha fet més cantellut i ha desenvolupat una mena d’aspra misantropia. A causa de la mort d’un malalt terminal que tenia per company d’habitació instal·laran allà un personatge singular, un home que havia estat actor, simpàtic i brillant, homosexual, amb qui acabarà establint una forta amistat i a qui confessarà la seva intenció de suïcidar-se.

Aquesta breu referència sobre l’argument pot semblar poc original. Els llibres i pel·lícules sobre la problemàtica de la vellesa han proliferat, amb més o menys fortuna. El que passa és que al llibre hi convergeixen molts temes importants. El principal, és clar, és el que representa tornar-se vulnerable i dependent quan s’ha estat una persona treballadora i activa. Un altre és el de la pèrdua d’amics, de parelles. La novel·la (publicada a Univers en català amb traducció de Scheherezade Surià i a Catedral en castellà amb traducció de Milo J. Krmpotić) està amarada d’una tendresa gens embafadora, d’un humor intel·ligent i molt ben escrita. Tot i que l’autor, Dan Mooney, és irlandès no se situa en cap lloc en concret, de forma explícita. Incideix en problemes universals, al capdavall.

Un altre aspecte interessant és constatar com la llibertat de les noves generacions i l’evolució positiva de la tolerància ha canviat del tot la valoració d’aspectes com ara l’homosexualitat. O com ha evolucionat el tema de l’autoritat familiar i els càstigs: els dos homes venen d’un temps en el qual les pallisses al fills malcreients eren habituals i se suposava que s’amollaven pel seu bé. En el cas de l’actor homosexual el tracte va arribar a una brutalitat que avui seria considerada com un delicte penalitzat per la justícia. Aquest no és un tema menor, va conformar caràcters i capteniments, i el càstig excessiu es feia extensiu a l’escola però era normal en moltes famílies.

L’edat del protagonista és relativament avançada, no té encara vuitanta anys. La percepció de l’edat va variant, amb les perspectives actuals però, malauradament, un dia o un altre arriba la vulnerabilitat, això si no t’has quedat pel camí. Així mateix es fa una crítica sense verí al tracte que es dona a la gent gran, en general, en aquest cas a una residència però també a tota mena de llocs, com si fossin criatures amb poc seny. Tot sembla avui una escola, una escola moderna i activa, car el tracte als infants, en ocasions, també hauria de ser més seriós, potser. Fins i tot algunes activitats que es fan a treballadors de grans empreses semblen calcades dels esplais infantils.

I, com sol passar, les víctimes no sempre són innocents, el protagonista s’ha tancat en ell mateix, ha trencat vincles amb la filla, amb els nets. Fer-te vell no et fa ser millor, malgrat l’experiència viscuda, de la mateixa manera que no tots els infants són angelets innocents. L’avi o l’àvia rondinaires han estat un tòpic amb una certa base real.

Dan Mooney és un jove autor irlandès de poc més de trenta anys, que, per tenir independència econòmica, treballa de controlador aeri. Ha estat director de cinema d’afeccionats i li agraden, segons ens diu la referència del llibre, el teatre, el rugbi, els gats. Escriu des que era petit, cosa que es percep al llibre, on mostra un gran poder d’observació de la gent i de la realitat que l’envolta.

El context en el qual es desenvolupa la narració, avui, té un component inquietant, poc després de la publicació del llibre hem viscut la situació de la gent gran a les residències, amb motiu de la pandèmia. Per sort els dos personatges protagonistes no han d’entomar una situació d’aquest tipus que ha mostrat la vulnerabilitat, no tant de la gent gran, com dels nostres fràgils valors, amarats de bonisme teòric i que es poden esberlar en qualsevol moment. La manca de llibertat, de la qual es plany el Joel del llibre, no té comparació amb com s’ha malmès la llibertat en temps difícils per a la gent gran, confinada en residències o sola en hospitals desbordats de feina i que, en molts casos, ni tan sols ha pogut estar visitada ni acomiadada pels parents i amics.

Publicat al blog LLEGIR.CAT (https://www.llegir.cat/2022/02/critica-linesperat-final-del-senyor-monroe-dan-mooney/)

CONTES PER LLEGIR EN ELS OMBRIVOLS VESPRES TARDORENCS

 

La pomera i altres contes aplega set relats de Daphne du Maurier, de diferent temàtica i extensió, tots ells, però, ben característics de l’autora a l’hora de conformar universos estranys i deixar-nos amb la inquietud dels misteris no resolts. El llibre s’inicia amb Els ocells, aquesta narració sempre s’ha considerat el fonament de la pel·lícula de Hitchcock, admirador de l’autora a la qual va adaptar en diferents ocasions, tot i que fent variacions als textos originals. En aquest cas la narració original té poc a veure amb la pel·lícula, més enllà del capteniment assassí de les aus del títol i l’ambigüitat del final, cosa que no queda gaire clara en moltes ressenyes i comentaris que hem pogut llegir al llarg del temps.

Du Maurier (1907-1989), britànica i de família benestant i de categoria, va ser una autora d’èxit, amb un capteniment relativament estrany, enigmàtica en molts aspectes, els seus llibres han envellit molt bé, de fet son estranyament moderns en molts aspectes. Alguns d’aquests contes es troben en reculls diversos en castellà però aquesta excel·lent traducció de Marta Pera és indispensable. Du Maurier juga amb la vida quotidiana inserint en ella l’enigma, la irracionalitat, la inquietud imprevista. No tots els contes del recull tenen el mateix interès però en tots ells hi sura el segell de l’autora, aquesta grapa per neguitejar-nos i deixar-nos amb el neguit perquè les coses no acaben bé o, senzillament, no acaben de cap manera convencional, no ens deixen tranquils, vaja.

En algun moment van titllar Du Maurier d’escriptora romàntica, adjectiu que rebutjava. De fet en els seus contes hi sura sovint la violència soterrada, la cruesa, la cara més fosca de les relacions de parella, la dificultat en la comunicació i en l’assoliment d’una mica de felicitat. Les seves històries continuen amb nosaltres molt de temps després de llegir-les. Un recull excel·lent amb una traducció de categoria, adient per a llegir en aquesta època tardorenca.

CREPUSCLES VITALS I ELS LÍMITS DE LA VIDA

 

Vaig comprar aquest llibre a cegues. No sabia de què anava ni qui era Tessa Hadley. Sovint va bé acostar-se al que sigui sense prejudicis, recomanacions prèvies ni opinions alienes. Em va fer el pes la coberta de l'edició en català tot i que el títol és ben poc original. El poc que vaig fullejar, a la llibreria, em va fer pensar que explicava una història de gent normal tot i que això de la normalitat, avui, és un terme relliscós. De fet no anava errada, és la història de dues parelles que han arribat a la maduresa i que es coneixen des de joves. A partir de la mort d'un dels quatre personatges el llibre va jugant amb el passat i el present i ens va descobrint els rerefons d'una gent de classe mitjana, convencional en molts aspectes, però amb els seus petits secrets i desitjos, tot sense estridències, i amb la participació intermitent de persones de la generació anterior a la dels protagonistes, la dels pares, de després, la dels fills. 

Explicat així tot plegat pot semblar ensopit però el cert és que es tracta d'un d'aquells llibres que m'ha sabut greu acabar. Hadley, llegeixo, va publicar tard però, afortunadament, ni que sigui a partir dels seixanta, ha assolit un bon reconeixement. Escriptores contemporànies, Zadie Smith, Chimamanda Ngozi Adichie, la segueixen i lloen. Hi ha fragments extraordinaris, un dels personatges, una dona amb certa vocació artística, és una mica el focus que il·lumina el conjunt. Enmig d'un context de gent educada, que s'aprecia i que raona els seus sentiments quan no els pot defugir, endevinem enveges, gelosies, frustracions, masclisme inconscient... No es pot tenir tot, vet-ho aquí, i això és un llast poc agradable, sobretot quan arriba aquest cap el tard vital i la vellesa és a tocar.

Darrerament, sense cap mala intenció ni posicionament previ, m'adono que llegeixo més llibres escrits per dones que per homes. Un dels personatges, el més positiu de la colla, qui, amb la seva mort, destarota l'aparent estabilitat del quartet, reflexiona en algun moment sobre la llibertat i originalitat de les dones a l'hora de crear, d'innovar, una teoria molt interessant que al seu amic, que no s'adona del poc que té en compte l'obra artística de la seva esposa, li sembla una mica estranya, fins i tot. 

Em preguntava, en acabar aquest llibre, si podia interessar igualment homes i dones, actualment. En teoria la bona literatura no té condicionants de cap mena però al darrera portem, ai, el pes d'això que en diem cultura i que no sempre és positiu ni alliberador. Ahir, en una llibreria de vell, em vaig comprar un llibre d'Eudora Welty, una gran autora lloada, entre d'altres, per Stephen King en el seu volum sobre l'escriptura i la creació literària. L'altre és Adiós Volodia, una molt bona novel·la escrita per Simone Signoret, qui, malauradament, no va viure prou per continuar escrivint. La seva parella, Montand, es va quedar ben sorprès, en llegir-la. Recordo que el llibre va tenir bones crítiques però jo encara no l'he llegit, per cert. O sigui, que, sense mala intenció, vaig acabar per comprar més llibres de dones.

SOMERSET MAUGHAM, NOVEL·LES DE PES I ADAPTACIONS BEN INTENCIONADES

 

De tant en tant escolto els podcasts d'un programa que es diu Un libro, una hora, de la cadena SER. En aquesta horeta del títol t'expliquen un llibre, generalment un clàssic antic o modern, te'n llegeixen fragments i crítiques literàries. El darrer programa que vaig escoltar va ser sobre El velo pintado, una de les novel·les més conegudes de Somerset Maugham, tot i que crec que encara son més populars les versions en cinema.

Tant en l'una com a l'altra, de les dues pelis que conec, l'argument original es reconverteix al gust dels guionistes i directors i tot acaba esdevenint una història d'amor amb elements exòtics. Malgrat això totes dues pel·lícules es veuen a gust si fas abstraccio del seu origen literari. L'argument del llibre, més enllà del marit sorrut, l'amant aprofitat i la noia frívola i convencional, tracta del creixement moral de la protagonista. Té elements molt del seu temps, evidentment, tot s'ha de situar en el seu context.

L'autor va ser un home complex, difícil, que va perdre els pares de petit i va anar a raure amb un oncle impresentable que el va obligar a amagar els seus sentiments, a més de passar per aquelles escoles angleses de l'època que feien molt poca gràcia. Somerset Maugham era homosexual o bisexual i això també li va complicar la vida. De vegades no acabem de valorar el que representa, avui, comptar amb una certa llibertat de pensament, malgrat totes les limitacions que encara suren al nostre entorn. 

L'escriptor va triomfar del tot, era un dels grans autors de l'època dels meus pares, va viure molts anys i va fer un munt de calerons. En aquella època la gent no es podia comprar molts llibres i era habitual que algun veí privilegiat en deixés algun a la meva mare, d'aquest tipus d'autors que agradaven a la gent una mica llegidora. Malgrat l'interès de l'obra de l'autor, d'ell se'n van dir molts penjaments literaris, jo crec que l'enveja tenia un pes, i potser també el caràcter difícil de l'escriptor, en la seva valoració per part dels 'experts de sempre', que son una plaga bíblica.

Tant és així que, per exemple, a les primeres edicions de l'Enciclopèdia Catalana, aquella que ens vam comprar a terminis i que es va anar a fent una mica a tongades i amb errors diversos, que he anat trobant al llarg del temps, Somerset Maugham ni hi és ni se l'espera. No sé si en edicions posteriors el van afegir. Suposo que la progressia lletraferida de l'època, molta de la qual s'aplegava a l'Enciclopèdia, un projecte nostrat d'aquells excessius d'aleshores, que no va acabar de forma gaire reeixida malgrat l'entusiasme que va desvetllar en el seu inici, devia trobar Somerset de poca categoria i poc esquerranós. En aquells anys estar subscrita a l'Enciclopèdia i comprar l'Avui i discos d'Edigsa semblava ben bé una obligació patriòtica, i amb això jugava una bona part de la cultureta, amb bones intencions, m'imagino.

Una adaptacio d'un dels seus llibres que està prou bé, tot i que també hi hagi canvis amb l'original, és la de El Filo de la Navaja, amb Tyrone Power i Anne Baxter. Ja fa temps que em miro pelis que provenen de llibres coneguts amb una certa distància, intentant no fer odioses comparacions. Una autora que també es va llegir molt en aquells temps, pel meu gust de menys categoria que Somerset Maugham però amb una gran grapa narrativa que la feia assolible per un públic majoritari, era Vicky Baum. L'altre dia, per l'ordinador, em vaig mirar una versió de Gran Hotel, força comprimida respecte al llibre, però, això sí, amb el regust de l'època i una desfilada d'actors i actrius d'upa, que feien el que podien per donar versemblança al conjunt, entre els quals Greta Garbo, qui també va ser la noia frívola que evoluciona al primer Vel Pintat en cinema. 

Amb el temps vam poder accedir a llibres nostres de propietat, amb aquell invent del Círculo de Lectores, que tenia el seu què. Un dels llibres de Baum que vaig llegir gràcies a aquell invent i que és el que he trobat més reeixit ha estat El ángel sin cabeza. Aquells llibres eren allò que en diem novel·lons i no ho dic pas en sentit pejoratiu, ans al contrari. Per sort ara, per la xarxa, pots trobar tot el que vulguis i més de Somerset Maugham i de molts més i no t'has de refiar de les capelletes progressistes que redacten enciclopèdies canòniques a terminis.

DESCOBRIMENTS LITERARIS IMPRESCINDIBLES

Eileen Chang, autora  de qui fa, com qui diu, quatre dies, jo no en sabia res, va néixer l’any 1920, en una família de classe alta, cosa que li va permetre accedir als estudis superiors. Malgrat això la seva vida no va resultar fàcil, amb un pare maltractador i el context de la Xina políticament convulsa. Va acabar per marxar als Estats Units, a principis dels ans 50, on va morir l’any 1995. Va donar classes universitàries i va escriure llibres i guions cinematogràfics. A la Xina actual ha estat molt reivindicada per les noves generacions. Aquí encara és poc coneguda i les editorial Libros del Asteroide i Club Editor han publicat dos llibres seus, Brasers és el segon (amb traducció al castellà d’Anne-Hélène Suárez i al català de Carla Benet). Abans s'havia publicat L'amor que fa caure ciutats.

Tots dos llibres apleguen un parell de narracions relativament breus que, de tota manera, reflecteixen de forma molt interessant i acurada el món d’origen de l’escriptora, inspirat sovint en l’època colonial xinesa, complexa, difícil i encisadora. Són històries que poden desconcertar, des d’una visió actual del món, però que ens mostren un univers eclèctic, contradictori, multicultural i amb els seus condicionants d’aparença i hipocresia. Un món en el qual el paper de la dona era difícil, fins i tot en els casos de gent que vivia prou bé. Chang ens situa en un univers de matrimonis concertats, concubinatges amarats d’interessos i prostitució de categoria, més o menys encoberta, en el qual els homes, al capdavall, són també unes víctimes del context. L'amor és contemplat amb una mena de poètic i trist cinisme.

Més enllà d’aquestes narracions sobre amors, desamors, conformitat amb una situació no volguda però assumida de forma conscient, o autodestrucció a causa d’una mena d’estranys malentesos, lligats a l’encotillament de les relacions amoroses, Chang resulta fascinant a causa de la seva prosa, plena d’evocacions del paisatge proper i llunyà, de comparacions i metàfores admirables, amarades de subtilesa i que t’immergeixen en la sensualitat del context. Descriu de forma magistral colors, plantes, vestits, objectes, olors, decoracions interiors i exteriors dels habitatges, tot plegat situat en un món tancat en ell mateix, ja que l’entorn polític i social es limita al dels personatges, restrictiu i ranci. Son d'aquelles narracions amb les quals, malgrat un context tan diferent del nostre, ens podem identificar en molts aspectes, car els humans ens assemblem més del que voldríem, pel que fa a interessos i sentiments.

Chang és avui considerada un dels grans noms de la literatura xinesa, tot i que també dominava l’anglès, a més a més d’altres llengües. Alguns intel·lectuals que han conegut la seva obra i trajectòria creuen que, en un altre moment històric, hauria aconseguit el Nobel. En tot cas, ha estat un encert la seva recuperació, ni que sigui a petites dosis, d’una obra literària d’un gruix incontestable. Chang va ser una autora prolífica, molt treballadora i és un goig que la puguem llegir en castellà i català, gràcies, tot s'ha de dir, a traductores joves i amb formació que ens en poden oferir versions directes a partir dels llibres originals.

Llegir en cas d'incendi, ressenya

LITTLE WOMEN, DARRERA VERSIÓ (PER ARA)

Després d'una intensa promoció, i en un dia tan assenyalat com el de Nadal, s'ha estrenat la nova versió de Little Women. Moltes de les grans novel·les del segle XIX s'han fet en cinema i en televisió un munt de vegades i han comptat amb moltes reedicions i amb un munt d'estudis i treballs sobre el seu contingut i la vida dels autors i autores. Com que nosaltres canviem i el món també, aquesta narrativa, que s'ha convertit en clàssica, no pot defugir el pes acumulat al llarg del seu consum per persones de diferents generacions.

En el cas de la famosa novel·la d'Alcott, de fet una veritable sèrie de quatre llibres, tot i que el primer i una part del segon son els més utilitzats en cinema i televisió, ha patit una mena de misoginia, en ocasions subliminal, que l'ha convertit durant dècades en una història per a nenes. El títol original té una part de culpa, això de Mujercitas/Donetes resulta, avui, carrincló. Molts homes que han bescantat aspectes de la història no s'han llegit les novel·les en profunditat ni s'han sentit  tan afectats ni emocionats com les noies de fa, com qui diu, quatre dies. 

Greta Gerwig, la directora d'aquesta versió, ha intentat donar-li una mirada original i potenciar els aspectes feministes avant la lettre del text, així com fer algunes picades d'ullet sobre allò que tothom amb una mica de cultureta sap, o sigui, que Jo March és, idealitzada i amb variacions substancials, un alter ego de l'autora. No sóc capaç d'opinar a fons sobre si se n'ha acabat de sortir. Gerwig recorre amb massa freqüència, pel meu gust, al flash back, i crec que qui no conegui el material literari, cosa que pot passar amb les noves generacions, potser no acabarà de lligar les coses de forma aprofundida.

Les interpretacions son molt bones, però no m'acaben de donar el perfil dels personatges. És clar que jo sóc del temps de la versió de 1949, tendrament acolorida i que ha quedat fixada al meu imaginari, de la mateixa manera que en el de la meva mare havia quedat la versió de principis dels anys trenta, amb un pes pesat com Katherine Hepburn fet el paper de Jo March. Gerwig ha potenciat el paper de la mare, ha humanitzat la tieta rica i ha deixat poc explicat i gairebé en un paper  anecdòtic el pobre senyor Bhaer, mentre que John Brooke sembla un peix sense  suc. Laurie, tot i que Chalamet no m'acaba tampoc de donar el perfil, és l'únic personatge masculí amb vida pròpia, ben mirat. Pel que fa a l'ambientació, és acurada, i palesa l'austeritat familiar ambiental però a mi em va convèncer més la de l'anterior versió, la de Gillian Armstrong.

I és que del llibre se n'han fet un munt de lectures en cinema i televisió, fins i tot a nivell local, però les més conegudes  son la de 1933, la de 1949, la de 1994 i aquesta darrera. Pel que fa a les sèries televisives, en ocasions han volgut canviar l'argument, en allargar-lo de forma lliure i, en tot cas, no han acabat de fer història. L'adolescència d'aquestes quatre  germanetes i el pas, sempre espinós, a la vida adulta, amb la pèrdua prematura d'una de les quatre, té un encant evident i a cadascuna de les quatre versions s'hi troben aspectes encisadors i atractius. No és gens habitual que una narració lligada a la vida familiar d'un grup humà,  en el qual els homes son absolutament secundaris, llevat de Laurie, tingui tant de ressò al llarg del temps, sense que les passions excessives ni els amors tràgics serveixin de ganxo argumental.

La veritable història dels Alcott va ser molt més complicada, atzarosa i rica en matisos. Saoirse Ronan, la Jo del 2019, manifestava, en una entrevista, que no havia volgut tornar a repassar el llibre ni veure versions anteriors, en ficar-se en el paper de Jo March, però que havia llegit  el llibre d'Eve LaPlante, sobre les relacions entre Louise Alcott i la seva mare. LaPlante és descendent d'una branca familiar, la d'un germà de la mare Alcott, i ha escrit llibres interessants sobre el tema i sobre un altre avantpassat, un dels jutges dels judicis de Salem, l'únic que es va penedir dels fets de  forma una mica lucida, amb el pas del temps. Malauradament els llibres de LaPlante no compten amb traduccions a l'abast, encara. 

Fa pocs anys es va reeditar Little Women en una versió suposadament completa, ja que el text canònic havia estat una mica censurat. Això ha passat amb molts llibres, com que els autors o autores ja son morts no poden dir la seva ni fer objeccions a res, tampoc a l'explotació turística d'indrets lligats a la seva biografia, com passa en el cas d'Alcott, les Brontë i tants altres. Louise Alcott va escriure moltes altres coses però no han tingut, ni de bon tros, el ressò de Mujercitas. Em vaig llegir més d'una vegada, de joveneta, tota la història dels March i els seus descendents, i també recordo Ocho primos i Una chica a la antigua. 

Les quatre germanes i el seu entorn restaran per sempre en el nostre imaginari i això fa que qualsevol nova versió sigui acollida amb interès, nostàlgia i curiositat. Avui el paper de la dona, al menys de la dona occidental,  ha fet un tomb importantíssim, i per això cal considerar el context en el qual es van fer les primeres edicions de l'obra d'Alcott i el que representava comptar amb un model literari com aquesta Jo amb empenta, disposada a ser escriptora, refusar un bon partit, i guanyar-se la vida amb l'escriptura. 

La familia Alcott va patir el pes d'un pare amb molt bones idees, unes quantes d'avançades al seu temps, però allò que en diuen un il·luminat, incapaç de fer bullir l'olla i poc disposat a reconèixer el sacrifici de la dona i les filles, tot i que les noies van tenir una educació important, considerant les dèries d'aquells anys. Van fer una vida inestable i gairebé nòmada durant llargues temporades, amb constants canvis d'habitatge i èpoques  en les quals havien de limitar-se  al pa i l'aigua. Una sèrie seriosa i documentada sobre la familia real seria molt interessant. Louise Alcott no es va casar, com Austen, Víctor Català... S'ha especulat força sobre el tema, en tot cas el matrimoni convencional era una mena de trampa, un negoci,  agreujat, per a les dones, amb els perills lligats als nombrosos parts, fins i tot en dones de classes benestants.

La germana que va inspirar el personatge d'Amy va  tenir una vida professional important, com a pintora i il·lustradora, va viatjar i va aconseguir aprendre amb un dels pocs professors que permetien a les dones assistir a classes amb models nus. Es va casar, ja una mica gran, amb un home molt més jove que no pas ella, el mateix, posats a fer comparacions, que la pintora Sofonisba.  Va tenir una filla i, com era malauradament massa habitual, el part li va costar la vida. 

Va il·lustrar una de les primeres edicions del llibre. La filla la va pujar Louise, qui sembla que envejava una mica les possibilitats de la petita,  i després va anar a viure amb el pare, alemany, com el senyor  Bhaer. Aquesta nena, que als nou anys, en morir la tieta, va haver d'anar a viure amb la família del pare, en un context molt diferent i força més encotillat del que havia viscut als Estats Units, va tenir una vida llarga i anònima i va morir l'any 1975, amb més de noranta anys. 

En tot cas, aquesta versió, molt ben interpretada i amb els seus inevitables condicionants, lligats al nostre present, s'ha de veure sense prejudicis, tant si s'ha llegit el text original com si no es així. 

LITERATURA DEL PRESENT I PER A GENT DEL PRESENT

Chimamanda Ngozi Adiche (Nigèria, 1977) és una rellevant escriptora nigeriana, amb estudis als Estats Units, on ha fet diferents tasques relacionades amb el mon literari i acadèmic i que es pot dir que és el seu segon país, ja que alterna les estades allà amb activitats a la seva Nigèria natal. Ha publicat tres novel·les i ha rebut molts premis. També ha publicat llibres de relats breus i assaigs, un dels quals, Todos deberíamos ser feministas, ha tingut un gran ressò i ha estat molt difós per les xarxes. 

A l’inici del llibre ens trobem a mitjans dels anys noranta, en una Nigèria menada per una dictadura i on els joves tenen un futur incert o sense perspectives. Dos adolescents, que es poden considerar relativament privilegiats, de classe mitjana, amb moltes inquietuds i desitjos, Ifemelu i Obinze, s’enamoren i somnien en abandonar el país i anar a viure, treballar i estudiar, als Estats Unites. Ifemelu, la noia, ho aconseguirà però Obinze, a causa de la burocràcia i les moltes traves legals lligades als canvis polítics, tan sols podrà romandre durant un temps, de forma il·legal, a Gran Bretanya, subsistint amb treballs precaris i explotat,  d’on serà expulsat. Al capdavall acabarà fent diners al seu país, en l’emergent negoci immobiliari. La novel·la ens ofereix salts enrere i els dos protagonistes passaran per moltes etapes vitals i dificultats fins a retrobar-se, de nou a Nigèria, al cap de més de deu anys. Ifemelu, la noia, té, de fet, més protagonisme que Obinze i, probablement, aplega en la seva trajectòria i la seva evolució, força trets lligats a l’experiència de l’autora.

La novel·la és molt llarga, més de sis-centes pàgines, i acull, més enllà de la sòlida, malgrat els trencaments i la distància, relació de la parella, moltes temàtiques. Els somniats Estats Units no son allò imaginat en la distància, com sol passar amb tot el que s’idealitza des d’una situació llunyana. La negritud diferencial no existeix en un país on tothom té una aparença semblant, però es manifesta de ple en una societat multicultural com l’americana, amb les seves dèries, prejudicis i, en ocasions, mala consciència. Malgrat tot, les oportunitats son allà, quan s’aconsegueix una certa adaptació, més evidents, si hi ha capacitat de supervivència i de lluita. I és que l’emigració no ve sempre determinada, com expressa Obinze, per motius de fam o de violència, també la manca de perspectives empeny els joves a cercar unes possibilitats diferents.

L’autora, amb un personal i brillant sentit de l’humor, ens mostra les contradiccions de l’ànima humana, analitza el capteniment de la gent i en palesa les incoherències. La protagonista endega un blog personal, durant la seva estada americana, que tindrà un gran ressò i l’ajudarà a guanyar-se la vida, cosa que trobo envejable per raons òbvies, en el qual opina sobre el que veu i sent i a l’entorn de la gent que coneix. Pel llibre desfila tot un seguit de personatges inoblidables, com ara una tieta d'Ifemelu, metge, que va ser amant d’un general nigerià, època en la qual va poder tenir una vida còmoda, fins que les revoltes al país van acabar amb el militar i la van obligar a marxar, amb una criatura, als Estats Units, on no li resulta fàcil homologar el seu títol acadèmic. El fill patirà, en créixer, problemes d’identitat i desubicació que estaran a punt de costar-li molt cars.

El llibre ens situa de ple en el mon multicultural d’avui. Al capdavall, amb evidents matisos, el problema dels sense papers, dels il·legals, el tenim ben a prop, també a casa nostra. Hi sura el feminisme modern, la incorporació de la dona en un mon en ebullició i el  seu paper primordial en la societat del nostre temps, tot i que per a moltes nigerianes contemporànies d'Ifemelu el matrimoni sigui, encara, com es explica la protagonista, en retornar, una fita indispensable. L’autora pertany a una generació en la qual, a nivell universal, han sorgit dones lluitadores i independents en tots els àmbits, també, i cal tenir-ho en compte, a països on la situació és difícil per a tothom i, per a les dones, molt més.

El llibre no defuig aspectes que ens podrien semblar frívols en un altre context, com ara el tema del cabell africà, els pentinats, la roba o el maquillatge, però que tenen una profunditat que ens pot passa desapercebuda, quan afecten persones de cultures i aspectes diferents. Les relacions amoroses de la protagonista son lliures, en tots els sentits, però sempre serà ella mateixa i, com en un referent tan llunyà però on ja apuntava un feminisme contemporani, refusarà una vida còmoda amb un home ric, fins i tot atractiu, com feia l’Anna de les Teules Verdes, per retornar als seus orígens i, de fet, al primer amor, després d’un viatge humà i sentimental amb moltes dificultats. És curiós com llibres en els quals es podia percebre l'intent de joves dones pioneres per aconseguir cultura i emancipació hagin quedat etiquetats com a volums de nenes o juvenils.

El final, que no defuig el romanticisme lligat a les primeres relacions, m’ha evocat aquells versos del romanço del Conde Flores: que los primeros amores/ son muy malos de olvidar. Obinze no abandona la núvia, com el Conde Flores, però trenca, amb dificultats, un matrimoni convencional amb una dona bonica i bona persona, però amb evidents limitacions pel que fa a les inquietuds vitals i les aspiracions culturals. De forma esquemàtica, malgrat la llargada de la novel·la, el pes en ella del tema de les xarxes socials i la tecnologia, i el reflex de la vida contemporània, s’hi reconeix una certa estructura de rondalla circular, el retorn ha estat un tema mític en la literatura oral i escrita de tot arreu, de fet. I s’hi reconeix del tot, encara que pugui semblar un tòpic, la veu femenina i feminista. La visió del mon i la vida que tenen les dones és molt diferent de la dels homes i encara estem amarats de la visió patriarcal convencional, tradicional i, en ocasions, aparentment indefugible. 

Aquesta és una novel·la plenament contemporània i universal, i tot i que ens dona a conèixer aspectes d’un país que ens pot resultar tan llunyà com Nigèria, amb una rica tradició cultural que encara ens és força desconeguda i que compta amb un gruix important d’escriptors i escriptores. En el fons ens parla de les dones d’avui, del mon del present, però també del passat, i dels problemes personals i socials que ens encalcen, del desarrelament i de la necessitat d'ampliar perspectives i possibilitats. El llibre parla de gent normal que fa una vida relativament normal, els conflictes del país, les diferències ètniques, lingüístiques, de classe social, es perceben en el rerefons i estimulen la nostra curiositat sobre Nigèria però no son el moll de l'os de la narració. És aquest un gran llibre i caldrà seguir la trajectòria, ja molt brillant i reeixida, de la seva autora. He llegit que en volen fer una sèrie televisiva, veurem com surt.

Nigèria compta amb una nòmina important d'escriptors i escriptores, que, a poc a poc, ens van arribant traduïts al castellà o el català. En aquest blog vaig comentar fa temps un parell de llibres d'autors actuals, nigerians o d'origen nigerià. Un dels autors més reconeguts i emblemàtics és Chinua Achebe, que va morir l'any 2013. Un escriptor i activista molt reconegut, assassinat pel règim polític dictatorial va ser Ken Saro-Wiwa, autor proposat en algunes ocasions per al Nobel.

Això dels Nobel, avui, ja no té al volt la mística d'abans. Sabem que s'hi barreja oportunisme, política, el nombre de dones premiades, en tots els àmbits, és exponencialment menor que el dels homes, cosa que també passa per aquí, i pensar que un autor és bo, de forma indiscutible, o més que d'altres, perquè té el Nobel, seria com pensar que Miss Univers és, realment, la noia més bonica del mon mundial. Malgrat les limitacions i servituds dels premis, encara tenen el seu prestigi i amollen fama i, si son dels grossos, calerons. Destriar ideologia de qualitat literària es fa difícil, però jo no me'n puc estar, crec que hi ha bons escriptors i escriptores que també son èticament admirables i que tot hauria de pesar. Pel que fa al Nobel de la pau, sobra, veient com s'ha donat i a qui, en moltes ocasions. I els del camps mèdic o científic, sobre els quals no puc opinar per manca de coneixement aprofundit, sé que també han estat contestats i matisats en molts casos. Tot és política, vaja. La literatura, també.

La ficció narrativa seriosa ens acosta molt més a l'experiència individual que un manual d'història o geografia, necessàriament general i abstracte. Els grans narradors del segle XIX van intentar oferir-nos aquesta història individual més enllà de la convencional i generalista. Avui hi ha un cert retorn per part de determinats intel·lectuals, molts dels quals d'allò que n'hem dit, una mica atzarosament, Tercer Mon, per explicar-nos, a traves d'històries personals, el complicat context del present.

RETRAT DIGITAL D'UNA DAMA NOUCENTISTA

Hi ha autors als quals no nego mèrits però els quals, per raons inexplicables i subjectives, no m'acaben de fer el pes. Un d'ells és el molt lloat Banville, candidat possible i probable a algun proper Nobel. Tampoc em fa sempre el pes en el seu alter ego, Black. I això em passa, així mateix, amb una de les icones de Banville, Henry James. Tot i amb això admeto que un i altre escriuen molt i molt bé, per això paga la pena agafar sense prejudicis qualsevol llibre seu.

Una de les novel·les de James més coneguda, que hem pogut veure en pel·lícula, com d'altres, és el Retrat d'una dama, un llibre molt llarg, considerat per alguns entesos el millor de l'autor. Té un final ambigu, estrany i obert. James va manifestat en més d'una ocasió que no escriuria mai cap seqüela del llibre, tot i que sembla que li van sol·licitar sovint.

Però ara ho ha fet John Banville, entomant l'estil i els personatges amb molta grapa, no li nego. La senyora Osmond, de la qual tenim versió catalana gràcies a Bromera, recupera Isabel Archer i tot el seu nombrós entorn i ens explica una part més de la seva història. El final tampoc no és tancat del tot i encara la dama protagonista podria ressuscitar en algun moment. La novel·la és excel·lent pel que fa a la forma, tot i que el temps no passa en debades i per més que Banville sigui James pertany, de fet, a una època molt diferent.

Tot es pot fer si es fa bé, és clar. Banville ho ha fet molt bé però tinc cert refús per aquestes recreacions, que de tant en tant recuperen personatges i textos, això de les continuacions fora d'època no és res que no s'hagi intentat i realitzat ja, amb resultats diversos. Fa poc crec algú va ressuscitar el Carvalho, per posar el primer exemple que em ve a la memòria. Jo mateixa tinc una obreta de teatre escrita, un divertiment, en el qual faig sortir unes quantes dames de la literatura catalana, les reuneixo en una residència d'avis i faig que ens expliquin com els va anar a partir del final de la seva vida literària. 

Henry James no hi pot dir la seva, no sabem si l'esforç li hauria fet o no gràcia. Els lectors seguidors i amants de Banville, que són molts i moltes, han acollit el llibre amb entusiasme, un entusiasme que no acabo de compartir del tot. Potser és que ja James, en el seu Retrat, m'angunieja una mica, immergit en un món elitista i allunyat d'un món real força galdós. Tens la sensació de què tothom es mira el melic malgrat que els personatges respiren realitat i humanitat i reflecteixen de forma magistral les contradiccions i mediocritats de la natura humana. 

Hi ha molta gent partidària dels finals oberts i poc explicats. No és el meu cas. Tot i que els finals són, necessàriament oberts, car la vida dels humans no acaba en cap punt concret i, si l'heroi mor, resten els del seu entorn i la descendència, m'agrada tancar un llibre de forma una mica contundent. Una novel·la o una pel·lícula de misteri poden finalitzar sense que s'agafi al criminal, sense que sapiguem qui és el criminal o fins i tot amb un pobre innocent condemnat de forma injusta, de fet avui hi ha una certa tendència a deixar-nos amb angúnia, però si això fos constant viuríem en un estat d'insatisfacció insuportable, la veritat.

Tot i que espero que cap escriptor no s'animi a seguir l'exemple de Banville i a recuperar dames més properes per a donar-les un futur una mica menys decebedor, confesso que m'hauria agradat que Clarín hagués estat una mica més amable amb Ana Ozores i m'he imaginat sovint la Regenta donant un cop de timó a la seva vida, guillant, per exemple, a París o trobant un senyor raonablement adient als seus desitjos. De tota manera, val més no donar idees, cal deixar descansar les dames i els llibres com estan i com els van abandonar els seus creadors originals. Tot i amb això cal admetre que La senyora Osmond és una bona novel·la, molt ben escrita i que demostra una vegada més que Banville és un rara avis amb intel·ligència, recursos i una cultura de categoria.

ATWOOD, CANADENCA UNIVERSAL, I LA VIDA FRÀGIL DELS CARGOLS SENSE CLOSCA

Margaret Atwood és canadenca, com Alice Munro. Totes dues han sonat sovint com a candidates al premi Nobel, Munro el va aconseguit el 2013 però Atwood ha continuat sent l’eterna candidata. En això de la literatura, com en tot, els gustos són diversos però personalment i encara que admeto que no conec a fons tota l’obra, ni de l’una ni de l’altra, pel que he anat llegint jo hauria triat Atwood, que em sembla de més volada i més arriscada en els seus plantejaments i arguments de ficció.

L’any passat Lumen va publicar un llibre d’Atwood que ja té alguns anys i el qual, per aquestes estranyes circumstàncies que mouen els mercats editorials, no comptava amb cap traducció al castellà o al català. De vegades l’èxit de vendes de determinat llibre d’un autor fa que es recuperin d’altres  textos seus, no sempre els millors. Però també en algunes ocasions passa el contrari,  l’èxit dels autors fa que escriguin sota demanda coses que ens deceben. Això es pot fer extensiu als pintors, als músics.  En tot cas Nada se acaba es troba a l’alçada de la gran majoria de llibres d’una autora inclassificable i potser per això mateix, en ocasions, desconcertant.

Atwood incideix un cop més en la vida quotidiana, en les petites misèries entre les quals ens movem les persones, dones i homes sacsejats per la feina, els sentiments, la necessitat de bandejar la solitud, i que a la recerca de plenituds etèries caiem sovint en la mesquinesa. Res no acaba i tot comença sempre, sempre hi ha esperança i sempre hi ha decepció i covardia. Els dinosaures, presents en el llibre a través de la feina d’una de les protagonistes, simbolitzen aquesta realitat, han estat vius i ara són fòssils, esquelets, evocacions inexactes d’un món que va ser real i que avui és gairebé mític.

Llegir aquest llibre és, així mateix, passejar per aquells anys de finals dels setanta i mostra com n’és de difícil la versemblança quan algú vol recrear el passat en alguna novel·la que situa en dècades passades però en la qual els costums i les mentalitats són contemporànies. Els personatges fumen molt, fins i tot mentre dinen, beuen, parlen de fets i circumstàncies relatives al Canadà de l’època i als seus trasbalsos, esperances i servituds. Canadà ha estat una mena de paradís mitificat, amb bonics paisatges i al qual se  suposava gairebé lliure de tensions.

La immersió lingüística es va inspirar en la metodologia que es feia servir al Quebec i també ens hem emmirallat en aquell país quan s’ha parlat de referèndums. Aquestes inspiracions polítiques i socials són absurdes, és com quan es vol aplicar a les escoles el sistema finlandès. Encara que en puguem adaptar algunes coses s’ha de comptar amb una realitat que no té res a veure, començant pel caràcter i la història de la gent. I, sobretot, amb les possibilitats reals d’aplicar mètodes forans. No seria millor pensar en projectes que es fonamentessin en l’ara i aquí i en la política, àdhuc la cultural, com a ciència d’allò que és possible?

Bé, doncs resulta que el paradís, com tot els paradisos, tenia ombres i segurament les té encara, aquí del Canadà en sabem poca cosa més enllà de quatre tòpics o de les narracions dels amics turistes que s’hi desplacen i hi fan una estada de quinze dies a tot estirar. Però si bé totes les pàtries són diferents hi ha elements del caràcter humà que són universals i amb els quals ens identifiquem. Nada se acaba compta amb tres personatges principals i alguns secundaris, entre els quals un parell de nenes que serveixen quan cal de justificació per al capteniment dels protagonistes. La novel·la segueix un ordre cronològic, amb alguns salts en el temps, els capítols tenen una data exacta, situada entre els anys 1976 i 1978 i cadascun d’ells fa referència a un dels  tres personatges principals: Nate, Elizabeth i Lesje.

Nate i Elizabeth són una parella que ha tingut dues filles, s’ha distanciat afectiva i sexualment però continua vivint plegada, de forma civilitzada, per les nenes o aquesta és l’excusa que troben tots dos per no assumir responsabilitats amb noves parelles i també pel fet que s’han creat uns llaços que no són fàcils de trencar. Tot trontolla quan un amant de la dona se suïcida. A partir d’aquest fet ens immergim en un món domèstic ple de trampes, gelosies no admeses, desitjos, solituds i febleses. L’home enceta una nova relació amb una altra dona, la fràgil i jove Lesje. Hi ha pel mig egoisme, inseguretat, Nate és ja una mena de paradigma de cert home modern, gairebé depèn econòmicament de les dones, no és capaç de prendre decisions definitives, és bona persona però fa patir sense mala intenció. Tots els personatges semblen bona gent en aquesta història però en el món real amb la bondat no n’hi ha prou.

La narració, en tercera persona, incideix en el passat de tot tres, infanteses difícils, problemes familiars de relació amb els adults els quals, al capdavall, també resulten comprensibles quan els anem coneixent. Som com som o com creiem que som però som també com ens veuen els altres i les relacions de dependència esdevenen subtils i servils en moltes ocasions. Les contradiccions dels personatges són així mateix les del país, amb la seva pintoresca policia muntada, en aquell moment immergida en un escàndol i no ha estat el darrer, amb una xenofòbia passada pel sedàs de la suposada integració, amb les religions com a pes pesat que pot condicionar moltes decisions, amb un classisme rebutjat però del qual s’aprofiten els privilegiats atrets per la diferència, la qual en ocasions té un cert atractiu sexual fins que l’exotisme es manifesta com un miratge vital més.

Hi suren molts temes en aquest llibre, la presència de la mort, la solitud de la infantesa, el suïcidi com a sortida, l’autoengany, la impossibilitat de prendre decisions massa arriscades, el pes del passat, una mena de vampirisme en les relacions, l’excusa vital lligada a la procreació mitificada, fins i tot la violació en l’àmbit domèstic, l’evolució de la família o de la situació de l’home i la dona en el món actual. Encara que el llibre tingui ja uns quants anys i els costums hagin canviat i ja no es fumi tant hi ha aspectes humans que són ben persistents. Dones amb poder però encara mirades de cua d’ull, homes en crisi existencial que ja no són el pal de paller de la llar, que volen ser sensibles i tampoc són ben acceptats en un paper més fràgil del que els tocaria. I el sexe, com a força indefugible, lligat a la necessitat afectiva més pregona i amb el qual de vegades es juga de forma una mica inconscient pel fet que també amolla poder.

No em fa el pes la coberta del llibre, però, vaja, tot és opinable. Tampoc m'agrada la traducció del títol, en la versió original Life Before Man, La vida abans de l'home. I una tafaneria, expliquen els entesos que l'escriptora es va inspirar per al personatge d'Elizabeth, potser el més complex, contradictori i treballat del llibre, en Shirley Gibson, l'exdona de la seva parella des de fa molts anys, Graeme Gibson. Això del títol de l'entrada fa referència a una frase de l'inici del llibre, ep. I pel que fa al Canadà, cal admetre que amb tots els seus pecats és un dels deu països menys corruptes del món i amb els seus ulls voldríem plorar.