REIVINDICACIÓ DE LA COMPASSIÓ

La compassió, concepte procedent del terme en llatí cristià compassiō, format per com- («amb») i passiō («patiment»), és un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment d'altri. A diferència de la pietat o de l'empatia, la compassió implica sovint la voluntat d'implicar-se per tal d'alleugerir la pena de l'altre.

És considerada per la majoria de tradicions religioses i per altres corrents de pensament com una de les més grans virtuts.

Un dels sentiments que avui està mal vist, al costat d'això que en diem caritat, és la compassió. Les paraules canvien, amb el temps, i prenen diferents significats, sorgeixen mots nous o reinventats i sovint no és gens fàcil fer-te entendre. M'imagino que així ha estat sempre o gairebé sempre. Aquests dies resulta difícil no fer referència al present i al que estem vivint. Ahir hi va haver un altre d'aquests grans moviments massius, pacífic i festiu, però els mitjans de comunicació i molta gent inquieta amb el que s'esdevé, es quedarà amb la violència nocturna i el tema policial. Els espais que es dediquen, en molts mitjans, però també en intervencions espontànies a les xarxes, incideixen en aquest tema, interpretant-lo segons el pensament de cadascú, és clar.  

Hi ha molta gent moguda per grans idees nacionalistes, polítiques, vaja, però crec que un bon nombre de persones, sense una ideologia monolítica ni excessivament patriòtica, surt al carrer, aquests dies, moguda per la compassió, encara que costi de reconèixer. Compassió per unes bones persones tancades a la presó des de fa dos anys, i els que els en queden. En unes presons que, per cert, sovint mostren una gran laxitud en deixar lliures personatges perversos, assassins difícils de rehabilitar o violadors reticents. La compassió incomoda tothom i és fàcil de manipular, a les grans proclames. Tot es podia haver acabat amb multes, inhabilitacions, coses així, però el poder, de tant en tant, ha de donar la campanada. 

La compassió conté, sovint, una gran part d'impotència. Qui no sent compassió quan, passejant per Barcelona, veu tanta gent dormint al carrer? O quan coneix un malalt terminal, encara esperançat? O quan ens expliquem, sempre a mitges, el sofriment i mort de tanta gent a una gran part del mon? Hi ha corrents ideològics actuals que incideixen en què tot es cosa de la voluntat, allò del querer es poder. Una de tantes fal·làcies, vaja, que potser resulten imprescindibles per tal de viure una mica tranquil i moderadament feliç.

Fa pocs dies s'han commemorat uns assassinats emblemàtics, el de Companys i el de Ferrer y Guardia. Escric a posta la 'y' grega entre els dos cognoms, ja que el personatge se sentia molt poc català i ho escrivia així mateix, encara que no ens agradi recordar-ho. Ni l'un ni l'altre son persones que em resultin retrospectivament simpátiques, cosa que vol dir que no sento, per moltes de les seves idees o dels fets que van protagonitzar, una gran empatia. Però morir d'una forma tan injusta i violenta fa que encara no se'n pugui parlar ni escriure amb objectivitat. En el temps de l'un i de l'altre van morir, de forma injusta i absurda, molta més gent, una part de la qual potser sense una ideologia consolidada i encara més innocents, però la posteritat no en fa bandera. 

Joan Maragall va escriure un article, La ciutat del perdó,  del qual també se n'ha fet bandera i que va propiciar un llibre de Josep Benet que avui és un clàssic imprescindible, potser una mica sobrevalorat, mirat en perspectiva. Maragall era un home compassiu i és la compassió allò que el motiva a escriure el famós article. Com es sabut, Prat de la Riba va vetar i l'article, d'acord amb Maura, i, que jo sàpiga, Maragall no va lluitar gaire per mirar de publicar-lo en algun altre diari. Maragall, de forma més frívola, home de la seva classe social, s'havia queixat en algun escrit anterior dels aldarulls barcelonins que el privaven d'anar a l'òpera o al teatre. 

Hi ha una tendència absurda a comparar el passat amb el present, quan la gent d'avui no tenim res a veure amb la de 1909 o 1939. Vivim, en general, i amb les bosses de pobresa que vulguem reconèixer, molt millor. La situació de la dona ha evolucionat de forma exponencial. Menjar ja no es el problema primordial, ni tan sols dels pobres. El llibre que comentava al post anterior mostra la situació de la gent treballadora en els anys trenta i el miratge que representaven el comunisme i Rússia. Avui no comptem amb aquesta mena de miratges, amb els anys i les lectures vas perdent la innocència, però entenc que la gent jove, i de vegades també els vells, precisem d'ideals esperançats. 

Que algú que no ha utilitzat la violència de forma directa ni indirecta pugui ser engarjolat, avui i aquí, gràcies a les lleis, vol dir que les lleis no som com haurien de ser, ni de bon tros. Montesquieu ja va manifestar que una injustícia feta a un home era una amenaça contra tothom. El problema de la democràcia hispànica és que no ha evolucionat com era d'esperar. hem vist com una monarquia que fins i tot va arribar a ser popular durant la meva joventut, després d'haver semblat una sortida inimaginable poc abans, ha derivat en la caricatura actual i en un sistema que sembla que es pretén hereditari i tot, que ja és gros. La mania persecutòria de la unitat, del no reconeixement d'un país divers, la poca estima per les llengües i cultures que no son la castellana gaudeix de bona salut, ara per ara, i ha perjudicat, fins i tot, la mateixa cultura castellana. Els independentistes convençuts, fa un parell de dècades, no arribaven al vint per cent.

De vegades pensem que el país, l'estat espanyol, però també Catalunya, és, en general, com el veiem des de les grans zones urbanes. Però hi ha molts mons, a la Pell de Brau. No fa molts anys vaig ser a l'Alcàsser de Toledo i em va sobtar com la museïtzació de l'indret estava ben bé com si la guerra s'hagués acabat abans d'ahir. El Valle de los Caídos, el mateix. El problema no és la mòmia de Franco, ni tot aquesta història gairebé d'humor negre, sobre les seves restes. Tot l'indret hauria d'haver estat objecte d'una rehabilitació democràtica a fons. Això, pel que fa als que manen, hereus, ens agradi o no, del franquisme passat per la bugaderia. Per altra banda, hi ha qui no suporta que li expliquis disbarats i assassinats perpetrats pel bàndol contrari. Crec que, per exemple, la lectura actual del Castell de Montjuïc hauria de ser, així mateix, més inclusiva.

Moltes reticències provocades per la pel·lícula d'Amenábar venen d'aquesta manca de reconeixement d'una realitat amb tantes derivacions. És clar que els franquistes van matar més, tenien millors armes, suport alemany i italià, van guanyar la guerra, i van durar un munt d'anys, gràcies a què en acabar la segona guerra mundial la geopolítica ho va veure convenient, i es van beneficiar de la millora econòmica europea, a partir dels seixanta.  I encara duren, com hem comprovat. O dura la seva influència, més o menys descarada. És clar que les ideologies de fons no son comparables, tot i que, per a una persona normaleta, que el matin o torturin uns o uns altres té poca importància si el resultat és el mateix. A mi em dol molt més que es facin disbarats en nom d'una ideologia positiva i progressista que no pas en nom del feixisme, del qual ja sé què en puc esperar.

Vaig anar, al meu barri, a una taula rodona sobre Teresa Pàmies i la seva relació, a causa de la militància comuna, amb Francesc Boix. Pàmies i Boix eren dos adolescents, quan ets tan jove les idees no son sòlides, per més coratge que demostris. Pàmies va ser capaç de reconèixer, amb el temps,  el sectarisme estalinista, però jo diria que amb molts matisos i de forma relativament tèbia, tot i que admirable, considerant la seva biografia. Boix va morir molt jove i no sabem com hauria evolucionat, de sobreviure més anys.

No és fàcil reconèixer errors en nombre dels quals potser has fet o tolerat coses rebutjables. Es va passar de puntetes, a la taula rodona, pel tema dels Fets de Maig, tan incòmodes per als comunistes o per a les lectures massa amables del passat heroic. No era el tema de fons, ho admeto. Era aquella l'època en la qual Luisa Carnés  i tantes persones, joves i no tant, somniaven en la igualtat i fraternitat del mon rus, com en d'altres èpoques s'havia somniat en d'altres utopies. Malauradament, les bones idees es confonen amb els mals resultats aconseguits en la realitat, cas del comunisme però també del cristianisme o de l'anarquisme.

La història real, en general, és molt incòmoda. El present, moltes vegades, també. La gent, la nostra espècie, és com és, calen moltes lectures i reflexions per entendre tan sols una espurna de la complexitat humana, i tenim poc temps per a tanta filosofia. En aquest context i, sent realistes, si no existeix caritat ni compassió i exigim tan sols una improbable i manipulable justícia, em temo que no anem bé. Quan van mal dades, ho sabien molt bé els nostres pares i avis, tan sols et podies refiar de la bona gent, alguna n'hi havia i alguna n'hi ha, i no sempre son de la ideologia que ens fa el pes. Gent per a la qual la bondat i la compassió i la caritat suren per damunt de la ideologia i les proclames, vaja.