22.10.19

VOLTANT PER PARÍS, UN CATORZE DE JULIOL DE FA MÉS DE SEIXANTA ANYS...


Diumenge vaig poder veure, a la Filmoteca, una joia recuperada, una pel·lícula de Duvivier, restaurada i feliçment ressuscitada. Ahir ja evocava el cinema Gaumont, un dels espais de la pel·lícula. Un altre espai emblemàtic, pel qual passen els singulars personatges d'aquesta pel·lícula és l'històric circ Medrano, definitivament desaparegut a principis dels seixanta.



Tot i que es va fer una mena de remake el 1964, a l'americana, amb Audrey Hepburn i William Holden, que no conec, em temo que tindria poca cosa a veure amb l'original inspirador. Aquesta festa de la bonica Enriqueta s'esdevé el dia del seu sant, que coincideix amb el 14 de juliol, aquell dia mític francès en el qual Brassens es quedava al llit, cosa que jo, ho confesso, també faig durant algunes festes patriòtiques, nostrades i foranes. 
La festassa que la pel·lícula ens mostra va molt més enllà del patriotisme, tothom balla per tot arreu, i, a banda de l'encisador i perdut París de l'època, 1952, el paisatge humà és absolutament poètic i fascinant. La narració és una mena de joc fílmic, un director de cinema i el seu ajudant, de fet un reflex del mateix Duvivier i el seu col·laborador, Jeanson, acompanyats d'un parell de senyores joves que sempre s'aixequen del llit, i d'una bonica i elegant secretària, interpretada per Micheline Francey, una actriu molt maca i molt francesa, que va morir de forma prematura als quaranta-nou anys i que va ser una de les destacades intèrprets d'un dels grans títols de Clouzot, Le Corbeau.

Aquest parell d'espavilats i divertits cineastes especulen a la pantalla sobre el tema d'una futura pel·lícula i van inventant i variant l'argument, cinema dins del cinema, vaja. Durant aquest dia de Santa Enriqueta aquesta Henriette ingènua sortirà amb el seu promès, que encara no li ha proposat matrimoni, i que la deixarà més o menys plantada per anar a una cita amb una amazona del circ Medrano que fa col·lecció d'amants temporals.

La noia coneixerà i acompanyarà una mena de divertit pinxo i, al capdavall, acabarà recuperant el seu promès, penedit i disposat a casar-se amb ella, i tot acabarà amb focs artificials i amb un divertit epíleg a càrrec de l'actor que fa de pinxo, explicant que aquella història en cinema ja existia i que s'imagina els títols de crèdit, que aniran sortint a la pantalla al final de la trama. Els actors son, doncs, titelles a caprici dels qui fan cinema, i aquí se'ns mostra tot plegat de forma explícita, divertida, trepidant i irònica. Amb ironia parisenca i molt francesa, en un altre lloc i amb uns altres actors tot seria molt diferent o potser ni tan sols seria possible endegar alguna cosa semblant. 

Per tal d'arrodonir la picaresca parisenca hi surten moltes senyores amb poca roba, avui potser les feministes hi  tindrien moltes coses a dir, en tot plegat. Malgrat que l'amazona del circ pot servir per venjar els despropòsits sobre el tema. El París d'aquells anys cinquanta ja no el veurem mai més i resulta inevitable pensar en com era en la nostra imaginació autàrquica. No crec que la pel·lícula arribés, aleshores, als circuits comercials hispànics, tot i que aquells cines de barri de l'època acollien coses molt estranyes, ni que fos amb els talls morals pertinents. 

La protagonista, la bonica Henriette, era Dany Robin, una actriu molt bonica i elegant, que va sortir a moltes pel·lícules que avui costen de veure en pantalla gran. En recordo una, en concret, que em va entristir molt, Els amants de la mitjanit, amb Jean Marais, que devia formar part d'un d'aquells programes dobles del cinema del barri, tan eclèctics i atzarosos. De vegades, amb tanta censura, em sorprèn com passaven per alt històries de moralitat poc convencional, crec que els censors no les devien acabar d'entendre. 

Robin va estar casada durant uns quants anys amb Georges Marchal, un bon actor que volia fer la competència a Marais, sense aconseguir tenir tan èxit com ell, tot i que quan era una mica grandet va treballar força amb Buñuel. El segon marit de l'actriu, un empresari irlandès, va voler que es retirés, tot i que de tant en tanta encara va fer alguna coseta, la més remarcable un paper a Topaz. Malauradament ella i el segon marit van morir a causa d'un incendi en el seu apartament parisenc.

Michel Auclair fa el paper del pinxo seductor. Va ser un gran home de teatre, d'origen serbi per part de pare, que va treballar al cinema de tant en tant, amb directors de prestigi. Tot el conjunt actoral és de categoria, encara que avui els haguem mig oblidat, a molts d'ells, i cal destacar Hildegard Neff, la cavallista del circ Medrano, una actriu molt popular en aquells anys, amb una veu impressionant, alemanya, que també va ser escriptora i cantant. Va fer alguns intents per treballar als Estats Units però no  va voler acceptar coses com ara canviar-se el nom o fer feines que no li feien gràcia. Va ser una dona lliure o va intentar ser-ho, va morir poc després de la reunificació alemanya i es tot un mite al seu país, on s'ha filmat algun biopic sobre la seva vida. 
El periodista que festeja amb la noia però no pot evitar tenir un rotllet amb la Neff era Michel Roux. Roux no es va prodigar gaire en el cinema però es va guanyar molt bé la vida fent doblatge, cosa a la qual també es va dedicar Neff. De vegades expliquen que això del doblatge es cosa d'aquí però em temo que està molt més generalitzat del que caldria. 

Per cert, de fons, cap al final, es pot escoltar una cançó, interpretada per una cantat de l'època, Anny Flore, que es diu Sous le pavé de París, una cosa així com ara sota el paviment de París, allà on els revolucionaris del seixanta-vuit deien que hi havia la platja, vaja. La mateixa cantant té versions de Sota els ponts de París o Sota les teulades de París... Ah, quina habilitat tenen els francesos, sobretot els parisencs, per posar música al conjunt del seu paisatge urbà!!! De tota manera sempre m'ha semblat que les ciutats amb nom breu, Madrid, París, Berlín, son més fàcils de fer rimar, musicalment parlant, que no pas Barcelona, un nom massa llarg per a tonades diverses i enganxoses.

He de dir que es veu que el títol original de la cançó era sur le pavé i no sous le pavé, cosa que sembla més lògica ja que els protagonistes no caminen mai pel subsòl. He trobat aquesta explicació:

La chanson Sur le pavé de Paris, paroles de Jacques Larue, musique de Georges Auric et interprétée par Anny Flore a été inspirée par la romance Sous le ciel de Paris du film homonyme que Julien Duvivier avait sorti en 1951 et qui avait rencontré un grand succès. Cette inspiration se retrouve dans l'erreur du générique : la chanson y est appelée Sous le pavé de Paris au lieu de Sur le pavé de Paris...


Podeu llegir més referències sobre aquesta pel·lícula a Cinefília Sant Miquel.

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

No em sona de res aquesta pel·lícula, però en llegir el teu escrit no he pogut evitar recordar el començament de la Nit Americana de Truffaut, cinema dins del cinema també.

Salut

Júlia ha dit...

És que a mi, Francesc, tampoc no em sonava, ha estat restaurada recentment i sort de la Filmoteca, de tota manera veig que en webs franceses se'n parla força. Això del cinema dins del cinema i el teatre dins del teatre es tota una temàtica clàssica.

M'ha agradat recuperar actors i actrius que també havia mig oblidat, sobretot la Dany Robin, la recordo a les revistes de quan era petita.

Cinefilia ha dit...

Parlant de Truffaut, ahir va fer 35 anys exactes de la seva mort el 1984: va morir relativament jove, però les seves pel·lícules són eternes.

Salut,
Juan

Júlia ha dit...

Tens raó, no recordava que hagués mort tan jove, per cert. Personifica tota una altra gran època del cinema.