LA VIDA ÉS SOMNI I CINEMA

Cine, cine, cine,
más cine por favor,
que todo en la vida es cine
y los sueños,
cine son.

(Tornada d'una cançó d'Aute, parafrasejant Calderón. Per cert, tinc pendent el documental sobre aquest personatge, fascinant i polièdric).

Malauradament, tot i que entenc que pot semblar contradictori, per diferents motius no havia pogut veure en pantalla gran el documental Cinema, mon amour, de Natàlia Regàs, i tan sols el coneixia per referències fins que no el van passar per la televisió. Regàs, persona encisadora, jove, entusiasta i cinèfila vocacional i vivencial, n'és la directora i també és un element imprescindible al Cine Maldà, feliçment, encara, obert i amb activitat continuada. 

De forma una mica errònia, en algunes promocions del documental, ens diuen que parla del final dels cinemes de barri. No és així, els cinemes de barri eren els d'abans, els de la meva infantesa i la de la meva mare. Un gran nombre d'aquells cines es van perdre pel túnel del temps ja que la vida és, de fet, una mena de pèrdua i transformació constant. Al documental, Regàs entrevista molta gent emblemàtica i visita espais diversos, alguns d'abandonats, o magatzems de maquinària fílmica obsoleta.

El que passa és que cadascú és fill del seu temps i aquesta jove directora explica que un dels primers trasbalsos li va produir el tancament del Renoir-Les Corts. Hi ha un moment, a la vida, en el qual cadascú s'enfronta amb un tancament inquietant, amb una pèrdua simbòlica. Això del Renoir era l'any 2012, fa, com qui diu, quatre dies. El Renoir Floridablanca, un dels meus cinemes de referència, aguanta, de moment, tot i que en algun moment havien corregut brames sobre el seu possible final. Jo encara recordo quan era el Florida, un cinema d'aquells que en deien de estreno preferente, de més categoria i més car que d'altres, com el Condal, l'América, i tants altres.

Ben aviat, quan et fas gran, t'adones d'això de la pèrdua. Fa algun temps vaig anar a un acte que recordava els Estudis Orphea, de Montjuïc, i el crític Toni Valls també va fer una trista elegia, una mica tremendista, sobre els cinemes que havien desaparegut. Els del seu record, és clar. Jo n'hauria pogut citar molts més, els habituals del meu temps, em temo que el nostre temps és, gairebé sempre, la joventut, la infantesa.

El meu avi i els meus pares planyien el tancament d'una pila de teatres, o la reconversió d'un munt de teatres en cinemes. Tot sembla millor quan més antic resulta. Durant la meva infantesa ja vaig poder percebre la nostàlgia de la gent més gran que no pas jo, encara més quan havien viscut la tragèdia irreversible de la guerra civil. Malgrat les absoltes que es van cantar al teatre, substituït pel cinema, el teatre no va morir. Encara més, durant els setanta alguns cinemes van tornar a ser teatres, fins i tot.

El documental té un punt nostàlgic però també pinzellades optimistes, iniciatives que, com les que han aconseguit obrir petites editorials, han estat capaces d'obrir sales de cinema, grans i petites. En aquest sentit és important el testimoni de Ventura Pons, optimista i lúcid, qui, amb la seva política cinematogràfica i la  resurrecció del Texas, ha aconseguit reeixir i dinamitzar el tema. El Maldà i el Mélies aguanten, comptem amb petits miracles com el Zumzeig, i, al capdavall, les produccions televisives o les sèries actuals de pagament son fills, més o menys independents, del cinema, com el cinema havia estat un descendent del teatre. Un altre tema a tenir en compte serien les grans sales lligades al centres comercials, aquesta mena d'indrets d'oci familiar, tan interessants per molts conceptes.

Una de les evocacions que es fan al documental és la del cinema Urgell, on vam poder veure, en pantalla gran, Superman, ET i tants altres,  d'espectaculars, després, fins i tot, d'haver fet una llarga cua. L'Urgell ens semblava el cinema més gran del mon, en aquell moment. Les grans sales d'espectacles impressionen plenes però també quan estan buides. El gran Alady es va voler fer una fotografia amb el teatre Còmic buit, a punt de tancar, i aquella gran fotografia, emmarcada, va ser protagonista, fins i tot, d'alguns fets miseriosos. 

Una de les excuses que vol explicar els motius pels quals la gent no va al cinema, al teatre o allà on sigui, es el tema dels preus. Hi ha coses molt més cares, el futbol, el Circ du Soleil, el Liceu, els concerts amb grans figures internacionals... Pots anar al cinema amb pocs diners, a la Filmoteca, per exemple, al Texas, o gaudir de les rebaixes d'altres sales, lligades, en alguns casos, a la fidelització. El que passa és que el temps ho transforma tot, les generacions canvien, els gustos, les tendències i les modes, també. Recordo el senyor Badenas, cronista del vell Paral·lel, quan es deia Paralelo, evidenciant que si tanta gent que ploriquejava pel tancament, en aquell cas, del Molino, hi hagués anat un cop de tant,possiblement les coses haurien estat d'una altra manera. Això mateix penso quan algú es queixa del tancament del petit comerç del barri quan, de fet, és un consumidor habitual de grans magatzems i enormes superfícies.

Ahir vaig anar a la Filmoteca, a veure una pel·lícula deliciosa de Duvivier, recuperada del túnel del temps i de l'oblit, La fête à Henriette, de la qual escriuré a fons en una propera entrada. I on, per cert, em vaig trobar un cinèfil impenitent, el factòtum del blog Cinefília Sant Miquel, gràcies al qual m'adono de tot el que perdo per manca de temps. 

Tan sols voldria recordar que en aquesta pel·lícula es pot veure l'emblemàtic cinema Gaumont-Palace, al costat del qual el nostre admirat Urgell resultaria irrellevant, pel que fa a l'espai interior. El cinema va entomar diferents modificacions però va ser enderrocat, de forma definitiva, l'any 1973. Ja feia anys que Duvivier era mort, va morir a l'edat que jo tinc ara i que quan era jove em semblava l'edat de Maria Castanya. I això va passar a París, ciutat mítica, que té fama de tenir molta tirada i una gran sensibilitat pel que fa a conservar espais amb història. El Gaumont, en els seus bons temps, podia acollir sis mil espectadors, deien que era el més gran del mon. L'Urgell, una mica més de mil vuit-cents. Era el més gran de Barcelona.

La gent com Natàlia Regàs, tan jove, tan sentimental, tan romàntica i tan treballadora, capaç de fer coses singulars, com aquest documental, refà la meva confiança en l'espècie humana, una confiança que sovint està en crisis. Com el cinema, vaja. I tampoc no és tan jove, ja té una filla i tot. Per cert, ara estic  escoltant la ràdio, un mitjà que també semblava  destinat a fer moixoni, fa anys.