Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a l'Auditori Eduard Toldrà, de Vilanova i la Geltrú, la III Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Entre els molts actes organitzats s'hi comptava la presència d'una autora i dos autors convidats, en representació de la Ciència-Ficció catalana, castellana i estrangera: Montserrat Galícia, César Mallorquí i Ian McDonald (irlandès).
Jo hi vaig anar ahir per la tarda pel fet que Galícia, amiga meva, m'havia convidat a fer-li l'entrevista programada. Vaig assistir així mateix a la taula rodona d'abans de l'entrevista, on van sortir els temes, recurrents i eterns, a l'entorn dels canvis en la lectura, les etiquetes de gènere i edat, el valor del llibre en l'actualitat, comparacions odioses entre cinema o sèrie i llibre, o, donades les circumstàncies, sobre els horitzons i límits d'un gènere el nom del qual potser, com en el cas d'altres gèneres, no és res més que una mena d'estratègia comercial. En el fons, al capdavall, cadascú de nosaltres acaba per parlar per experiència pròpia, vulgui o no vulgui.
He de dir que em va impressionar veure César Mallorquí, perquè és un autor veterà i imprescindible, amb una llarga i premiada trajectòria, i perquè no puc deixar d'evocar el seu pare, el Mallorquí de la meva infantesa, pare del Coyote, un grandíssim treballador, com el fill, i amb una vida amb aspectes tristos en molts moments. De fet, César Mallorquí crec que es diu així en homenatge al personatge estrella del seu pare, César de Echagüe. Un seu germà, bon escriptor i molt intel·ligent, així mateix, també va tenir una mort tràgica. Crec que en moltes famílies, la meva inclosa, hi ha hagut, pel que vaig sabent, suïcidis més o menys reconeguts, però el tema encara es troba lluny de la normalització.
Havia llegit alguns llibres de César Mallorquí en el temps en el qual la meva filla comprava força llibres juvenils. Aquelles lectures em feien pensar en la injustícia d'aquestes etiquetes per edats, tan absurdes quan les criatures comencen a ser grandetes.
Motivada pel fet d'haver pogut escoltar Mallorquí ahir, a la taula rodona, me n'he baixat un de seu, de l'ebiblio. Voldries llegir-ho tot i ser fidel als teus mites però això és impossible. César Mallorquí té una presència elegant i que impressiona, fa un cap i mig més que la majoria de gent que té al volt, té una veu potent, una gran experiència en la professió i una ironia intel·ligent i una mica càustica.
He anat en diferents ocasions a Vilanova però no coneixia ni aquest preciós auditori Eduard Toldrà (no es podia haver dit de cap altra manera) ni l'interessant barri de les Casernes, ben aprofitat, restaurat i aprofitat. Uns edificis que ens remeten, arquitectònicament, a l'època dels primers Borbons, com el castell de Montjuïc o el barri de la Barceloneta. Les casernes vilanovines les va pagar la gent per evitar haver d'allotjar les tropes a casa. Malgrat les misèries del decret de Nova Planta l'època de Carles III va ser bona per a moltes coses, va ser un home del seu temps però amb idees de modernitat. Malauradament la seva descendència, ajudada pel senyor Napoleó i les seves ànsies expansionistes, va rodolar per un pendent que sembla que no acabi de trobar el to, ni tan sols en el present.
A l'entrevista vaig incidir, una mica de puntetes, en el tema polític. Sobretot perquè em costa d'entendre que la situació no estigui més present a tot arreu, encara més en els actes i celebracions col·lectius, pensi cadascú com pensi, pel que fa a la situació dels empresonats de llarga durada. Per cert, la literatura i el cinema tenen tendència, des de fa dècades, a mostrar-nos futurs distòpics, tràgics, complexos i dolorosos. En époques passades es pensava en futures utopies igualitàries, per exemple, en la possibilitat de mons millors i feliços, però no pas feliços com el de Huxley, al qual ens assemblem cada dia més. Hem perdut la innocència i la fe però una mica més d'esperança no ens faria cap mal.
Mentre tornava em van enviar informació sobre la consulta a l'entorn de la conservació del Parc de l'Alhambra, tema sobre el qual escrivia ahir. Els veïns, per majoria, han decidit que no es faci allà el poliesportiu, veurem si el resultat es respecta. He participat al llarg de la vida en consultes per quedar bé que després han quedat en res o en poca cosa.
2 comentaris:
Ostres, el pare tenia molts tebeos del Coyote. No sabia que Mallorquí tenia un fill escriptor.
Ah! la teva novel·la l'he trobat a Amazon.
Òndia, m'alegro que sigui a Amazon.
Doncs sí, el fill té un munt de premis i reconeixements, en teoria escriu novel·la per joves, però son llibres que pot llegir tothom. El Pere era fan del Coyote i encara tenim algunes novel·letes per casa.
Publica un comentari a l'entrada