Amb motiu de la representació al TNC de Mrs Dalloway, amb l'actriu Blanca Portillo, la Filmoteca, en el seu cicle Per Amor a les Arts va recuperar la pel·lícula dirigida per Marleen Gorris, amb Vanessa Redgrave, del mateix títol que el famós llibre de Virginia Woolf.
No he vist l'obra del TNC i n'he escoltat opinions diverses, no gaire favorables, en general. La pel·lícula, que té valors remarcables, no va ser un èxit rodó i va comptar amb valoracions molt matisades. Jo crec que el problema és que no tot es pot reflectir en el cinema o el teatre, i el món de Virginia Woolf és complex, molt especial. De tota manera, he vist versions d'obres literàries tant o més difícils d'explicar en imatges, molt interessants i amb molta grapa, fetes al cinema o portades als escenaris.
El fet és que el mon de l'escriptora ha estat poc aprofitat pel cinema. A banda de Les Hores, una pel·lícula interessant però, pel meu gust, tampoc del tot reeixida, crec que hi ha poca cosa més, a banda d'aquesta versió amb Vanessa Redgrave, acomboiada per un repartiment de categoria i amb una ambientació excel·lent. L'holandesa Marleen Gorris, una directora remarcable, eficaç i amb una obra sòlida i agosarada, va estar al davant del projecte.
No sóc una incondicional de l'escriptora qui, en ocasions, em desconcerta. Potser perquè estic molt allunyada del mon que l'envoltava. Avui Woolf és un valor reconegut i en alça i sembla que no queda bé dir que en ocasions t'ensopeix. Un altre tema és el valor literari, indiscutible, aquesta qualitat en l'escriptura que es reconeix si s'ha llegit una mica, i que va més enllà dels arguments i, fins i tot, dels gustos personals. Mrs Dalloway, el llibre, està ple de detalls, de referències, d'innovacions i de subtileses, així com d'al·lusions a temes que en aquell moment, l'any 1925, eren prou valents, com ara la bisexualitat o la mala praxis mèdica, en concret, de la psiquiatria incipient i sobrevalorada.
Com en el cas de La Passió, el llibre de Winterson que comentava fa poc, crec que el pacifisme, en reflectir el cas de Sèptimus, l'altre personatge important del llibre, és un dels grans temes presents en el conjunt. Com ho és el suïcidi alliberador, quan la societat que ens envolta és poca cosa més que teatre i abús de poder. Expliquen -sobre el llibre i sobre Woolf hi ha rius de tinta escrita i interpretacions a gavadals- que el projecte inicial de Woolf era que qui se suïcidés fos Clarissa, en la mateixa festa que sembla l'eix central dels fets. La novel·la, s'ha dit manta vegades, recorre al monòleg interior, una tècnica narrativa que a casa nostra es va fer servir força i que jo crec que encara és vàlida, tot i que hi ha suposats experts que la relacionen amb innovacions passades de moda.
El passat i el present conflueixen en aquest mon de principis dels anys vint, després d'una guerra brutal, que no seria la darrera ni la pitjor, i quan encara la guerra era vista d'una forma molt diferent, lligada a herois, grandeses, valors masculins, condecoracions i patriotismes diversos. Els pacifistes eren molt mal vistos, es consideraven covards, escapistes, malgrat que les seves idees i les seves desercions anessin molt més enllà d'un afany, lloable i humà, de supervivència i de no voler fer mal a ningú. La dona era encara un florero, això la benestant, com Dalloway, és clar, i els homes amb poder polític i diners es movien en el seu mon d'aparences i hipocresies, amb poques excepcions. Però tot estava, ja, en crisis. La Primera Guerra Mundial va representar una sacsejada però no va escarmentar els responsables de mantenir una pau, ni que fos una pau fràgil.
Mrs Dalloway ha estat, jo crec, una pel·lícula una mica oblidada i poc vista. Per això ha estat un encert recuperar-la a la Filmoteca, ni que fos en una sola sessió. La directora de l'actual versió teatral, Portaceli, havia de fer-ne la presentació, però no va poder ser per motius de salut.
No sóc una incondicional de l'escriptora qui, en ocasions, em desconcerta. Potser perquè estic molt allunyada del mon que l'envoltava. Avui Woolf és un valor reconegut i en alça i sembla que no queda bé dir que en ocasions t'ensopeix. Un altre tema és el valor literari, indiscutible, aquesta qualitat en l'escriptura que es reconeix si s'ha llegit una mica, i que va més enllà dels arguments i, fins i tot, dels gustos personals. Mrs Dalloway, el llibre, està ple de detalls, de referències, d'innovacions i de subtileses, així com d'al·lusions a temes que en aquell moment, l'any 1925, eren prou valents, com ara la bisexualitat o la mala praxis mèdica, en concret, de la psiquiatria incipient i sobrevalorada.
Com en el cas de La Passió, el llibre de Winterson que comentava fa poc, crec que el pacifisme, en reflectir el cas de Sèptimus, l'altre personatge important del llibre, és un dels grans temes presents en el conjunt. Com ho és el suïcidi alliberador, quan la societat que ens envolta és poca cosa més que teatre i abús de poder. Expliquen -sobre el llibre i sobre Woolf hi ha rius de tinta escrita i interpretacions a gavadals- que el projecte inicial de Woolf era que qui se suïcidés fos Clarissa, en la mateixa festa que sembla l'eix central dels fets. La novel·la, s'ha dit manta vegades, recorre al monòleg interior, una tècnica narrativa que a casa nostra es va fer servir força i que jo crec que encara és vàlida, tot i que hi ha suposats experts que la relacionen amb innovacions passades de moda.
El passat i el present conflueixen en aquest mon de principis dels anys vint, després d'una guerra brutal, que no seria la darrera ni la pitjor, i quan encara la guerra era vista d'una forma molt diferent, lligada a herois, grandeses, valors masculins, condecoracions i patriotismes diversos. Els pacifistes eren molt mal vistos, es consideraven covards, escapistes, malgrat que les seves idees i les seves desercions anessin molt més enllà d'un afany, lloable i humà, de supervivència i de no voler fer mal a ningú. La dona era encara un florero, això la benestant, com Dalloway, és clar, i els homes amb poder polític i diners es movien en el seu mon d'aparences i hipocresies, amb poques excepcions. Però tot estava, ja, en crisis. La Primera Guerra Mundial va representar una sacsejada però no va escarmentar els responsables de mantenir una pau, ni que fos una pau fràgil.
Mrs Dalloway ha estat, jo crec, una pel·lícula una mica oblidada i poc vista. Per això ha estat un encert recuperar-la a la Filmoteca, ni que fos en una sola sessió. La directora de l'actual versió teatral, Portaceli, havia de fer-ne la presentació, però no va poder ser per motius de salut.
6 comentaris:
Wolf és un personatge complex i fascinant més que res pel seu temps, d'ella he llegit les Ones, que és una novel·la complexa i difícil, pero fascinant alhora.
Tampoco es mi escritora favorita, pero siempre me ha parecido que el hecho de encontrar las novelas de Virginia Woolf difíciles de leer denota nuestras propias limitaciones, en ningún caso las suyas.
Salud y felicidad para ti, ahora y siempre, Júlia.
Jo l'he llegit força, més enllà dels gustos personals és una escriptora que cal llegir.
No creo que sean difíciles de leer, Chiloé, solo que me gusta mas actividad, he, he.
A mi, més que les seves novel·les, de Virginia Wolf m'agraden els assajos i els diaris (de fet, en sóc una 'fan') i en l'època que jo freqüentava els cursos de l'Institut Britànic, vaig llegir-la bastant. Crec, però, que una de les poques novel·les seves que vaig llegir sencera va ser "Mrs Dallowey" i aquesta sí que em va agradar força. Potser hauria de rellegir-la, ara que sóc en una fase que, més que llegir novel·les noves, que sovint em deceben, m'agrada rellegir-ne de les que em van fer gaudir la lectura en el passat. I el seu llibret "L'habitació pròpia" (em sembla que és així el títol en català) el tinc com a llibre capçalera. De pel·lícules inspirades en obres seves, en recordo "Orlando", deu fer ja uns vint-i-cinc anys o més.
Lectora, estic molt contenta de 'veure't' per aquí. Sí que cal rellegir, m'adono de què, com en tantes coses, el temps canvia la percepció de les lectures, en el cas d'aquesta escriptora, com en d'altres, sap greu no poder llegir les versions originals. Aquesta pel·lícula t'hauria agradat, probablement. Orlando la vaig veure fa temps, també.
Publica un comentari a l'entrada