Ahir vaig poder tornar a veure, a la BiblioMusiCineTeca, El prisionero de Zenda, un títol lligat a aquells temps emblemàtics i mitificats dels cinemes de barri. La pel·lícula, en la versió dirigida per Richard Thorpe és, de fet, la meva, tot i que n'hi havia hagut dues d'anteriors, una de les quals, la de 1937, encara és considerada, pels experts, la més reeixida. El meu marit recorda que el llibre que va donar origen a la pel·lícula va ser un dels primers que va llegir de jovenet, en un d'aquells volums assequibles de la Enciclopedia Pulga. La Pulga mereix història pròpia, pel que va representar en relació a la cultura popular.
La historia del presoner de Zenda prové d'un llibre de l'escriptor anglès Anthony Hope (1863-1933). Els seus llibres son considerats una mena de clàssics menors de la literatura anglosaxona però cal admetre que aquest va ser el seu títol més reeixit. Avui la narració ens pot semblar pro-monàrquica i carrinclona, fins i tot poc original, ja que això del doble ha estat utilitzant en un munt d'ocasions, tant per la literatura com pel cinema. Però el seu èxit, tant literari com cinematogràfic, no es pot negar.
No recordava, tot i que he vist la pel·lícula de 1952 en diferents ocasions, sobretot per la televisió, que el dolent de la pel·lícula, James Mason en la realitat, sempre eficaç i, en aquell temps, una mica encasellat en papers d'antagonista inquietant, sobrevivia, cosa que, abans i ara, vol dir que tindrem la possibilitat de tornar-lo a retrobar quan calgui.
I, de fet, així va ser. Rupert de Hentzau va tenir una altra vida en una altra novel·la de l'autor que es va fer en cinema un parell de vegades, la darrera el 1923. Aquesta segona part, amb final tràgic, en el qual els únics supervivents son la reina Flàvia i un seu fillet, ja no va retornar a les pantalles. L'autor de la novel·la va escriure, així mateix, uns contes que incidien en els orígens de la monarquia ruritana, aprofitant l'èxit cinematogràfic de la primera versió de la narració.
Avui no resulta senzill veure cinema molt antic, mut o parlat, per tant admeto no conèixer les entranyables versions d'aquesta romàntica història on, evidentment, el cavaller anglès és tot un senyor que compleix la seva paraula, renuncia a l'amor de la seva vida i sap fer anar unes espases que ja comencen a ser anacròniques. Stewart Granger ja no era un jovenet de la primera volada a la versió de 1952, però està guapíssim, el mateix que Deborah Kerr, a qui van etiquetar durant anys com a dama de bon veure, innocent i reprimida. Expliquen que va tenir un rotllet amb el Granger, cosa ben creíble, per cert.
De la narració se'n va fer fins i tot una paròdia, protagonitzada per Peter Sellers. Avui no estem per fidelitats reials i les dames ja no accepten els seus deures dinàstics així com així. Però la pel·lícula té un ritme excel·lent i, si s'agafa com el que és, una història d'aventures una mica inversemblants, amarada de romanticisme decadent, t'ho passes d'allò més bé amb ella. No sé si en l'actualitat es podria fer una versió prou interessant, potser sí, tot depèn de la grapa dels responsables.
Parlant de noves versions, aviat n'estrenaran una de Mujercitas. Em resisteixo a traduir el titol per Donetes, la veritat. No sé ben bé com n'hauríem de dir en català, així que potser el millor és recórrer a l'original anglès. També se n'han fet un munt, de versions, sobre la família March però la meva, la de la meva infantesa, sempre serà la de 1949, tot i que la mare assegurava que com la de la Katherine Hepburn fent de Jo, cap més. La de la Wynona Ryder també em va agradar molt.
Mary Astor va ser la mare de les Mujercitas de 1949 i havia estat la dama sacrificada, enamorada de l'envejós Miquel, a la versió del presoner de Zenda, de 1937. El cinema és com un mirall estrany que mostra com es passa de noia jove a dama madura, velleta simpàtica i actriu oblidada o gairebé.
Little Women és una història que admet, fins i tot, i com diuen que fa la darrera versió, lectures feministes, ja que Alcott va ser una dona immensa i avançada al seu temps que, per cert, no es va casar mai i va fer ben fet. Per motius econòmics, ella era el suport de tota la família, es va veure obligada a anar escrivint continuacions fins al punt de què en un dels darrers llibres a l'entorn de la descendència assegurava desitjar que un terratrèmol acabés amb totes les branques dels March. Dels March americans, ep, res a veure amb els mallorquins. Que jo sàpiga.
2 comentaris:
El problema de veure o revisar pel·lícules antigues és que la majoria han envellit tècnicament molt malament, i sovint amb uns doblatges infames. Seria el cas de 'lo que el viento se llevó' un dels més representatius.
Afortunadament n'hi ha que es restauran de forma acurada, sobretot els títols principals, tot i que aquells doblatges, pel meu gust, tenen el seu encant. En tot cas cada vegada m'agraden més les versions originals.
Publica un comentari a l'entrada