DON BENITO I D'ALTRES PERSONATGES DEL SEU TEMPS

Aquest quatre de gener fa cent anys de la mort de Benito Pérez Galdós. Amb motiu d'aquest centenari, tot i que en aquest 2020 se n'acumulen uns quants, m'imagino que hi haurà celebracions i algunes reedicions.  He constatat que aquestes efemèrides acostumen a diluir-se aviat i que no contribueixen, en el cas dels escriptors, a qué la seva obra esdevingui més llegida i valorada, al menys d'una forma consistent.

Fa anys en vaig llegir una biografia molt modesta i escarransida, enguany n'ha sortit una altra que expliquen que és força millor i que demanaré als Reis. L'època de l'escriptor és convulsa, complicada, amb una Espanya molt diferent de la d'ara malgrat que sempre podem trobar trets comparables, és clar.  Sóc una gran admiradora d'aquest senyor, no tots els seus llibres tenen la mateixa volada però en tots s'hi poden trobar fragments inoblidables. Quan passo per davant de la catedral, alguns matins, i veig l'estol de pidolaires i venedors estranys que suren pel seu volt, em venen al cap algunes escenes de llibres com ara Misericordia. Quan veig la gent que dorm pel carrer o sento olor de resclosit, barrejada amb menges poc identificables, em venen al cap els seus patis de veïns i les seves fritangas.

Galdós va fer moltes coses i va passar per moltes èpoques diferents. No li van donar el Nobel perquè els lletraferits de l'època s'hi van oposar, fins i tot fent sopars de protesta, que ja és gros. Va ser una persona que, en lloc d'anar-se tornant conservadora, amb el pas del temps va fer just el contrari. Amb la seva vida privada va ser absolutament discret, tot i que hi hagut molt d'interès en burxar en els seus embolics sentimentals. Va tenir una filla, reconeguda i estimada, de la qual existeix descendència directa. Un dels seus amors més coneguts va ser amb Pardo Bazán, gran senyora de les lletres, un bolet en aquell mon masclista i resclosit. Fa anys, cosa que no hauria agradat gens a cap de tots dos, es van publicar unes cartes personals de l'escriptora,  sobre les quals es va fer brometa perquè no eren gens literàries i donya Emilia es permetia afectuosos  comentaris poc ortodoxos i absolutament casolans.

Pardo Bazán va ser una dona, com diuen en castellà, de rompe y rasga. Va morir l'any 1921, així que ben aviat la podrem recordar de forma oficial, amb el corresponent centenari. Va tenir la sort de comptar amb una bona educació i calerons, es va casar, va tenir fills i es va separar amistosament del marit, per fer la seva vida, cosa que diu molt a favor del marit, en aquella època. Com que les fotografies i pintures ens la mostren ja sovint com una dama una mica madura, no gaire afavorida i grassoneta, s'ha fet  molt de sarcasme masclista sobre ella, fins al punt de què una seva aventureta amorosa catalana, possiblement amb Narcís Oller jovenet o un amic d'ell, s'ha posat en dubte. Aventureta que, per cert, sembla que va fer molta ràbia a Galdós. La Pardo Bazán, en persona, devia ser una força de la natura, i, a més a més, simpàtica i atractiva, amb aquest atractiu que es posa en dubte quan no respon a un físic convencionalment atractiu. Comentaris del mateix tipus els he sentit a l'entorn d'una persona contemporània, Maria Aurèlia Capmany. Això de ser grassoneta i no semblar la Judith Mascó no es perdona, vaja.

Galdós va estar de vegades per Barcelona, tenia bona relació amb els lletraferits de per aquí, tot i que expliquen que en unes tertúlies, crec que a la Granja Royal, on no el coneixien, no obria la boca i els assistents es pensaven que era un guàrdia civil, a causa del seu bigotàs. Sembla que es volia documentar per a una novel·la que no sé si devia arribar a escriure. La seva Jacinta, durant el viatge de nuvis en ferrocarril, passa per Catalunya, visita una fàbrica tèxtil i li fa angúnia la vida de les noietes que treballen allà, en aquelles condicions de l'època, les quals compadeix. Fortunata y Jacinta és una de les grans novel·les de l'escriptor, molts mons es creuen en aquest llibre immens, que ha tingut la sort de comptar amb una versió en sèrie televisiva força digna, tot i que cal coneìxer el llibre a fons, és clar. Fernán Gómez feia un dels seus grans papers, i en boca del personatge posava Galdós pensaments propis, com ara allò de la necessitat de ser práctica, quan volia fer reflexionar a Fortunata sobre el seu gran amor no oficial, en debades, no cal dir-ho.

El Galdós més jove va escriure l'extrarodinària sèrie dels Episodios Nacionales, tot un fresc per l'Espanya real que més endavant alguns agosarats van voler continuar. És aquell un Galdós més jove i patriòtic però ja molt crític amb uns fets que va explicar després de documentar-se a fons i parlar amb gent gran que n'havia estat testimoni. Hi ha fragments molt divertits, com ara quan un munt de gent va a fer cua per veure Godoy i demanar-li un enchufe. Una vegada vaig escoltar Espriu dient que l'avorria Galdós, em va saber greu, encara més quan Espriu va intentar, sense gran èxit, escriure una novel·la o el que enteníem per novel·la. Durant la meva joventut eren molt habituals les disquisicions sobre novel·lística i sobre si Laia,  per exemple, era una novel·la o un conte allargassat. Avui tot és més lliure i barrejat i ja s'han superat aquesta mena de dogmatismes.

Pardo Bazán, tot i ser una dona intel·ligent i que raonava força, era, com molta gent del seu temps, de diferents classes socials, antisemita. Va viure l'esclat del cas Dreyfus i, tot i que va haver d'admetre la innocència del militar, gairebé justificava que se l'hagués condemnat. Això, des del present, pot semblar estrany però  un llibre nostrat tan entranyable com El trobador català té un poema que es diu A matar jueus. Tots som fills de la nostra època i d'allò que ens han ensenyat o predicat, encara que de vegades puguem anar canviant, amb la maduració. Malauradament, no tothom evoluciona. Jo tinc coses escrites, de joveneta, en castellà i absolutament patriòtico-espanyoles, ho vaig escriure de bona fe tot i que avui, afortunadament, no m'hi reconegui. Pel que fa a l'antisemitisme i a d'altres racismes, subliminals o no tant, revifen de tant en tant i en sorgeixen de nous, cosa que es poc copsar si s'escolta a la gent quan parla de forma informal.

Narcís Oller, un home d'aquella generació, no va arribar a ser el nostre Galdós perquè el context català era el que era, tot i que amb La febre d'or s'hi va acostar una mica. El mateix Rusiñol, que tantes coses va fer, no va tirar per la narrativa novel·lística, tot i que alguns arguments del seu teatre podien haver generat novel·les molt substancioses. El segle XIX va ser mogut i complicat però el XX va ser encara pitjor.

Galdós va fer una llarga entrevista a Isabel II, a l'exili, poc coneguda avui, tot i que aquests dies se n'ha parlat en alguns mitjans. Isabel II és encara molt criticada a tort i a dret, amb Galdós s'explica, de forma molt franca, sobre la mala educació que va rebre, el mal matrimoni que li van endegar, amb un parent que no funcionava, i d'altres aspectes d'una època en la qual, encara que no ho sembli, Espanya també es va modernitzar. Galdós surt de l'entrevista amb un gran respecte per la dama, malgrat les seves pròpies idees. De fet, va marxar  a l'exili relativament jove i si els Borbons han anat revifant no és pas culpa seva. 

Va tenir molts amants, cosa que en els homes semblava una gracieta, i a Alfons XII expliquen que ja el va avisar de què el que tenia de Borbó era tan sols per part de mare. Mentre la Sissí, que estava molt guillada, s'ha mitificat a dojo, Isabel II, potser perquè també era grassoneta i poc afavorida, ha rebut pals de tota mena i mofes i caricatures a gavadals. Es una reina absolutament galdosiana.

Aquell Madrid de Galdós no està tan allunyat de la Barcelona del senyor Esteve, i agradi o no i  malgrat  els concursos sobre contaminació, alçada dels gratacels  i d'altres ximpleries urbanístiques, potser ens assemblem més del que voldríem admetre. El segle XIX va ser el de l'esclat de la gran novel·lística, gènere  que té un cert paral·lelisme amb el cinema i la televisió actuals. M'agrada això que fa Galdós, de recuperar personatges en les seves novel·les, jo també ho faig. Que ens expliquin rondalles i històries de gent acostuma a tenir èxit i, si a més a més, es fa amb grapa literària, és un goig llegir i rellegir els  llibres d'aquell temps, avui uns clàssics  que es refan i reinventen, com les mateixes Mujercitas o Anna Karènina. Una bona sèrie galdosiana per al cinema o la tele estaria molt bé però no sé si corren bons temps per a aquesta mena d'iniciatives que demanen calerons i intel·ligència desacomplexada.