NARCÍS OLLER, SITUAT EN EL SEU TEMPS

Avui fa anys, molts, del naixement de Narcís Oller, el 1846, a Valls. Va morir l'any 1930 i va tenir la sort, doncs, de no haver de patir les violències de la guerra. Hi ha molta informació sobre l'escriptor a la xarxa, per a qui li interessi entrar a fons en la seva vida i circumstàncies. Tot i que l'excés d'informació pot ser un llast, ep. Va ser, diuen, realista i naturalista i al capdavall se'l considera 'modernista'. Va ser advocat i avui és un dels escriptors més reconeguts del segle XIX. Va ser funcionari i procurador dels tribunals, professió de la qual va viure força bé.

La seva vida va ser plàcida i sense trasbalsos. Va ser un home moderat, catalanista conservador, burgès... Va començar a escriure en castellà i es va acabar passant al català, cal pensar que al país, aleshores, es vivia força en català, de forma força transversal. El seu ús del català crec que venia motivat més aviat per raons literàries que no pas idelògiques i cal situar-lo en el seu temps i el seu context.

Va llegir Zola, amb qui es va escriure, i va tenir amistat amb autors castellans com Valera o Galdós. Li insistien perquè escrivís en castellà, cosa que també cal situar en el context. En aquells anys hi havia polèmica sobre el tema, evidentment. Un dels seus primers llibres 'La papallona', que ara ens pot semblar fulletonesc, va tenir un gran èxit i es va traduir a diferents idiomes. Més endavant va publicar 'L'escanyapobres', ja més complexa i elaborada.

'La febre d'or' és la seva producció més extensa i coneguda. És interessant pel reflex que fa d'una època important, amb gran afició a l'especulació i a l'enriquiment. És un llibre una mica irregular però molt interessant que fins i tot es van fer en cinema, fa algunes dècades. Va trigar en tornar a publicar i amb 'Pilar Prim' entoma un tema burgès en un intent de modernització que potser no acaba de reeixir. 

Oller no se sentia prou valorat, en comparació amb autors castellans o estrangers, ja no va tornar a conrear la narrativa extensa. Un fill seu també va ser escriptor i té un llibre interessant sobre l'epoca dels atemptats 'Quan mataven pels carrers'. Sobre Oller es fan rutes literàries a Barcelona, a Valls...

Hi ha qui creu que el seu valor literari és equiparable a Galdós, a Zola. Jo no ho veig així. S'ha de conèixer, s'ha de llegir a fons, s'ha de comentar i és un dels nostres clàssics però aquest és un altre tema, que, en tot cas, pot ser motiu de debat. Ens descriu una època a la seva manera, no podia entrar a fons en temes com els de Zola, el país no ho permetia, què hi farem. Fins i tot Pardo Bazán no pot arribar a ser 'naturalista' com cal. En tot cas avui és una ocasió per recordar-lo i llegir-lo, ni que sigui de forma parcial. Les rutes i comentaris estan molt bé però son complements o introduccions i l'important, al capdavall, és la literatura 'de sempre', llegida per gust, ep, no pas per imperatiu cultural o obligació acadèmica.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Narc%C3%ADs_Oller_i_Moragas

GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (1)

Les circumstàncies han fet que, com tantes altres coses, l'any dedicat a commemorar el centenari de la mort de Galdós, pel gener de 1920, no hagi tingut el ressò esperat. Malgrat el pes de l'escriptor, crec que a casa nostra tot plegat hauria passat una mica de puntetes, no ha acabat de tenir la consideració que mereix, i no és d'ara. Ja fa anys, molts, vaig escoltar Espriu parlar amb una certa displicència de l'escriptor, com si, de fet, no interessés massa. A Galdós li passa com a molts autors i autores que han estat excessivament treballadors, costa conèixer-los en profunditat i haver llegit una part important de la seva obra. L'eficiència se sol castigar, ja que opinar sobre algú genial, però que ha escrit i publicat poquet, pot resultar relativament còmode, però als qui han treballat més del compte encara se'ls etiqueta com a prolífics, cosa que en determinats contextos sembla un penjament. I si han fet activitats diverses i, en el cas de la literatura, han tocat gèneres i temàtiques diferents, encara pitjor. En el context català he llegit, al llarg de la vida, moltes opinions absurdes i poc fonamentades sobre, per exemple, Rusiñol o Sagarra.

Aquests llargs dies de pandèmia inesperada i aïllament involuntari m'he apuntat a cursos online, alguns de dibuix i pintura, de Domestika, que son barats i no caduquen, i un parell dels que ofereix la UNED. He de dir que tenia certes reticències, amb això de la UNED, fa anys aquesta universitat no va voler saber res amb el projecte català d'una universitat a distància i es va haver de crear, gràcies a la imaginació i empenta de Gabriel Ferraté i Pascual, la UOC, on vaig cursar, en un grup pilot, Humanitats, en una etapa acadèmica que recordo amb molta estima. Les coses que comencen tenen un valor afegit, en general, després tot, en certa manera, s'institucionalitza i ja no és el mateix. Malgrat les meves reticències subjectives, molts dies, si em desperto massa aviat, m'ensopego amb uns programes de ràdio d'aquesta universitat i així va ser com em vaig assabentar dels cursos mencionats, en concret, d'un sobre les dones a l'obra i la vida de Galdós. 

Em mirar el programa em vaig animar a seguir-ne encara un altre, a l'entorn dels viatges dels romans. Els cursos es feien, en directe, a Alzira. I es podien seguir online, en directe, o en diferit. En diferit era el millor per al meu gust i la meva situació, ja que t'envien els enllaços i pots anar escoltant les xerrades al teu aire, avui, online o en directe, escoltar quatre conferències al dia ja em resultaria una mica feixuc. Per altra banda, com que no necessito, hores d'ara, ni certificats ni crèdits, no em cal presentar cap mena de treball ni resum. Fins ara han respost a les meves expectatives i en aquests dies rarets això de la cultureta és tot un consol.

Ahir vaig escoltar una xerrada molt interessant i acurada, sobre la situació legal i social de la dona a l'època de Galdós, una època de canvi i trasbals, potser com totes, al capdavall. La feia l'autor de la darrera biografia de l'escriptor, Francisco Cánovas Sánchez, i em va encantar, perquè escoltar algú que domina un tema a fons, és sempre un goig. Aquesta biografia la vaig comprar fa algun temps a LAIE, abans del virus i el confinament, amb una amiga també escriptora hi quedàvem de tant en tant, per esmorzar i remenar llibres. Ara ens hem de conformar en  escriure'ns emails. 

La tenia en espera però el curs m'ha motivat a encetar-la d'una vegada. No és gens senzill escriure sobre Galdós, més enllà de comentar els seus llibres. Va ser un home apassionat, amb molts amors, però discretíssim sobre la seva vida privada i, en aquests casos, dels quals en el mon de la literatura n'hi ha uns quants, les biografies poden resultar ensopides ja que als humans, potser encara més a les humanes, la vida personal dels famosos ens desvetlla una gran curiositat, lligada a la mitomania personal. 

Galdós va ser un home del seu temps però actualíssim en molts aspectes, amb les seves ombres i contradiccions, com tothom, però un esperit lliure en molts sentits. Canovas va llegir uns textos de l'autor que semblaven ben bé proclames del 15-M, cosa que va remarcar el conferenciant. Va tenir amics de totes les ideologies i tendències, com ara el nostre Narcís Oller qui, malauradament, no va ser tan prolífic com l'escriptor castellà, per molts motius que ara serien llargs de comentar. 

De la mateixa manera que cada vegada que passo pel carrer d'en Giriti penso en Oller, Galdós es present a milers de racons i llocs de Madrid, una ciutat que m'encanta i en la qual, les comptades vegades que hi he anat, he passat molt bones estones. Un dels aspectes de l'escriptor que desconeixia és que va ser un molt bon dibuixant, pintor i caricaturista. Gent de diferents tendències, més de cinc-centes personalitats, donaven suport a la seva candidatura al Nobel però el pes dels carques, sobretot dels jesuïtes de l'època, va ser cabdal per tal que no li atorguessin. Una mica, però per diferents motius, malgrat que jo crec que tot té una certa relació, com li va passar a Guimerà. 

(continuarà)

DON BENITO I D'ALTRES PERSONATGES DEL SEU TEMPS

Aquest quatre de gener fa cent anys de la mort de Benito Pérez Galdós. Amb motiu d'aquest centenari, tot i que en aquest 2020 se n'acumulen uns quants, m'imagino que hi haurà celebracions i algunes reedicions.  He constatat que aquestes efemèrides acostumen a diluir-se aviat i que no contribueixen, en el cas dels escriptors, a qué la seva obra esdevingui més llegida i valorada, al menys d'una forma consistent.

Fa anys en vaig llegir una biografia molt modesta i escarransida, enguany n'ha sortit una altra que expliquen que és força millor i que demanaré als Reis. L'època de l'escriptor és convulsa, complicada, amb una Espanya molt diferent de la d'ara malgrat que sempre podem trobar trets comparables, és clar.  Sóc una gran admiradora d'aquest senyor, no tots els seus llibres tenen la mateixa volada però en tots s'hi poden trobar fragments inoblidables. Quan passo per davant de la catedral, alguns matins, i veig l'estol de pidolaires i venedors estranys que suren pel seu volt, em venen al cap algunes escenes de llibres com ara Misericordia. Quan veig la gent que dorm pel carrer o sento olor de resclosit, barrejada amb menges poc identificables, em venen al cap els seus patis de veïns i les seves fritangas.

Galdós va fer moltes coses i va passar per moltes èpoques diferents. No li van donar el Nobel perquè els lletraferits de l'època s'hi van oposar, fins i tot fent sopars de protesta, que ja és gros. Va ser una persona que, en lloc d'anar-se tornant conservadora, amb el pas del temps va fer just el contrari. Amb la seva vida privada va ser absolutament discret, tot i que hi hagut molt d'interès en burxar en els seus embolics sentimentals. Va tenir una filla, reconeguda i estimada, de la qual existeix descendència directa. Un dels seus amors més coneguts va ser amb Pardo Bazán, gran senyora de les lletres, un bolet en aquell mon masclista i resclosit. Fa anys, cosa que no hauria agradat gens a cap de tots dos, es van publicar unes cartes personals de l'escriptora,  sobre les quals es va fer brometa perquè no eren gens literàries i donya Emilia es permetia afectuosos  comentaris poc ortodoxos i absolutament casolans.

Pardo Bazán va ser una dona, com diuen en castellà, de rompe y rasga. Va morir l'any 1921, així que ben aviat la podrem recordar de forma oficial, amb el corresponent centenari. Va tenir la sort de comptar amb una bona educació i calerons, es va casar, va tenir fills i es va separar amistosament del marit, per fer la seva vida, cosa que diu molt a favor del marit, en aquella època. Com que les fotografies i pintures ens la mostren ja sovint com una dama una mica madura, no gaire afavorida i grassoneta, s'ha fet  molt de sarcasme masclista sobre ella, fins al punt de què una seva aventureta amorosa catalana, possiblement amb Narcís Oller jovenet o un amic d'ell, s'ha posat en dubte. Aventureta que, per cert, sembla que va fer molta ràbia a Galdós. La Pardo Bazán, en persona, devia ser una força de la natura, i, a més a més, simpàtica i atractiva, amb aquest atractiu que es posa en dubte quan no respon a un físic convencionalment atractiu. Comentaris del mateix tipus els he sentit a l'entorn d'una persona contemporània, Maria Aurèlia Capmany. Això de ser grassoneta i no semblar la Judith Mascó no es perdona, vaja.

Galdós va estar de vegades per Barcelona, tenia bona relació amb els lletraferits de per aquí, tot i que expliquen que en unes tertúlies, crec que a la Granja Royal, on no el coneixien, no obria la boca i els assistents es pensaven que era un guàrdia civil, a causa del seu bigotàs. Sembla que es volia documentar per a una novel·la que no sé si devia arribar a escriure. La seva Jacinta, durant el viatge de nuvis en ferrocarril, passa per Catalunya, visita una fàbrica tèxtil i li fa angúnia la vida de les noietes que treballen allà, en aquelles condicions de l'època, les quals compadeix. Fortunata y Jacinta és una de les grans novel·les de l'escriptor, molts mons es creuen en aquest llibre immens, que ha tingut la sort de comptar amb una versió en sèrie televisiva força digna, tot i que cal coneìxer el llibre a fons, és clar. Fernán Gómez feia un dels seus grans papers, i en boca del personatge posava Galdós pensaments propis, com ara allò de la necessitat de ser práctica, quan volia fer reflexionar a Fortunata sobre el seu gran amor no oficial, en debades, no cal dir-ho.

El Galdós més jove va escriure l'extrarodinària sèrie dels Episodios Nacionales, tot un fresc per l'Espanya real que més endavant alguns agosarats van voler continuar. És aquell un Galdós més jove i patriòtic però ja molt crític amb uns fets que va explicar després de documentar-se a fons i parlar amb gent gran que n'havia estat testimoni. Hi ha fragments molt divertits, com ara quan un munt de gent va a fer cua per veure Godoy i demanar-li un enchufe. Una vegada vaig escoltar Espriu dient que l'avorria Galdós, em va saber greu, encara més quan Espriu va intentar, sense gran èxit, escriure una novel·la o el que enteníem per novel·la. Durant la meva joventut eren molt habituals les disquisicions sobre novel·lística i sobre si Laia,  per exemple, era una novel·la o un conte allargassat. Avui tot és més lliure i barrejat i ja s'han superat aquesta mena de dogmatismes.

Pardo Bazán, tot i ser una dona intel·ligent i que raonava força, era, com molta gent del seu temps, de diferents classes socials, antisemita. Va viure l'esclat del cas Dreyfus i, tot i que va haver d'admetre la innocència del militar, gairebé justificava que se l'hagués condemnat. Això, des del present, pot semblar estrany però  un llibre nostrat tan entranyable com El trobador català té un poema que es diu A matar jueus. Tots som fills de la nostra època i d'allò que ens han ensenyat o predicat, encara que de vegades puguem anar canviant, amb la maduració. Malauradament, no tothom evoluciona. Jo tinc coses escrites, de joveneta, en castellà i absolutament patriòtico-espanyoles, ho vaig escriure de bona fe tot i que avui, afortunadament, no m'hi reconegui. Pel que fa a l'antisemitisme i a d'altres racismes, subliminals o no tant, revifen de tant en tant i en sorgeixen de nous, cosa que es poc copsar si s'escolta a la gent quan parla de forma informal.

Narcís Oller, un home d'aquella generació, no va arribar a ser el nostre Galdós perquè el context català era el que era, tot i que amb La febre d'or s'hi va acostar una mica. El mateix Rusiñol, que tantes coses va fer, no va tirar per la narrativa novel·lística, tot i que alguns arguments del seu teatre podien haver generat novel·les molt substancioses. El segle XIX va ser mogut i complicat però el XX va ser encara pitjor.

Galdós va fer una llarga entrevista a Isabel II, a l'exili, poc coneguda avui, tot i que aquests dies se n'ha parlat en alguns mitjans. Isabel II és encara molt criticada a tort i a dret, amb Galdós s'explica, de forma molt franca, sobre la mala educació que va rebre, el mal matrimoni que li van endegar, amb un parent que no funcionava, i d'altres aspectes d'una època en la qual, encara que no ho sembli, Espanya també es va modernitzar. Galdós surt de l'entrevista amb un gran respecte per la dama, malgrat les seves pròpies idees. De fet, va marxar  a l'exili relativament jove i si els Borbons han anat revifant no és pas culpa seva. 

Va tenir molts amants, cosa que en els homes semblava una gracieta, i a Alfons XII expliquen que ja el va avisar de què el que tenia de Borbó era tan sols per part de mare. Mentre la Sissí, que estava molt guillada, s'ha mitificat a dojo, Isabel II, potser perquè també era grassoneta i poc afavorida, ha rebut pals de tota mena i mofes i caricatures a gavadals. Es una reina absolutament galdosiana.

Aquell Madrid de Galdós no està tan allunyat de la Barcelona del senyor Esteve, i agradi o no i  malgrat  els concursos sobre contaminació, alçada dels gratacels  i d'altres ximpleries urbanístiques, potser ens assemblem més del que voldríem admetre. El segle XIX va ser el de l'esclat de la gran novel·lística, gènere  que té un cert paral·lelisme amb el cinema i la televisió actuals. M'agrada això que fa Galdós, de recuperar personatges en les seves novel·les, jo també ho faig. Que ens expliquin rondalles i històries de gent acostuma a tenir èxit i, si a més a més, es fa amb grapa literària, és un goig llegir i rellegir els  llibres d'aquell temps, avui uns clàssics  que es refan i reinventen, com les mateixes Mujercitas o Anna Karènina. Una bona sèrie galdosiana per al cinema o la tele estaria molt bé però no sé si corren bons temps per a aquesta mena d'iniciatives que demanen calerons i intel·ligència desacomplexada.

EL PILAR: SERVITUDS PATRONÍMIQUES I PATRIÒTIQUES

Les pobres i nombroses Mares de Déu han hagut de patir diferents adscripcions patriòtiques i polítiques, segons on es troben. El santuari del Pilar es considera el més antic, dedicat a la Mare de Déu, en l'àmbit del cristianisme però com és ben sabut en el present ja no el podem deslligar de segons quines connotacions hispàniques, polítiques, bèl·liques i patriòtiques. També passa, en un context diferent, amb Montserrat. Tal i com el Barça és més que un club aquestes marededéus, de grat o per força, són molt més que una imatge venerada i objecte de devoció popular.

Pilar ha estat des de sempre un nom ben popular a Catalunya però em temo que amb la davallada dels noms tradicionals i familiars, a més de la càrrega feixuga que ha hagut d'entomar la pobra i petitona Pilarica no és pas avui un nom que es posi a nenes de les noves fornades. Tenim Pilars contundents, com la Rahola, Pilars dibuixantes, com la Bayés, Pilars narradores i poetes, com la Duocastella i la Cabot i Pilars de ficció literària, com la Pilar Prim. Tinc moltes amigues i conegudes que porten aquest nom, totes una mica grandetes, com jo mateixa. No és cap consol, però tampoc Montserrat és avui un nom habitual en les criatures. És manté, més o menys, el nom de Núria, més breu i del gust d'una societat una mica minimalista pel que fa al tema, cosa que ha contribuït a fer proliferar noms tan difícils de pronunciar com Iu. 

La imatge de la Basílica del Pilar reflectida en el riu Ebre és majestuosa, fins i tot produeix un cert temor respectuós tot i que Saragossa també ha crescut molt i la visió ja no resulta tan aclaparadora com fa anys, quan era aquella ciutat la fita de les nostres sortides més agosarades cap a ponent. La jota ha estat també un ball català, una mica amagat fins fa quatre dies, un ball popular d'aquesta Catalunya amb estranyes fronteres que toquen a l'Aragó, fronteres artificials, com totes, però que amb els anys i la política i les dèries humanes acaben per ser gairebé físiques. Avui, malauradament, més enllà de la Mare de Déu manyica i les jotes alegres és un dia de parafernàlies diverses, ja tinc ganes que hagi passat.

A la Basílica del Pilar hi ha un quadre molt curiós sobre un miracle de la Mare de Déu, fet a un home a qui van tallar i enterrar una cama, que li va tornar a créixer, un miracle certificat i que te nom propi, Miracle de Calanda. No sé si els cinc-cents màrtirs que es beatificaran demà han fet miracles certificats, em ve al cap aquell llibre d'èxit retrospectiu, L'advocat del diable, tan interessant pel que fa a conèixer una mica els intríngulis del tema santificador. De fet, pel que fa als màrtirs, sembla que no cal demostrar res més per a ser beat, sinó que has mort per la causa, o  a causa de la causa, cosa que em sembla un greuge comparatiu, la veritat, considerant que en moltes ocasions els pobres màrtirs ho són de forma involuntària. Si passés a ser sant, ja cal un miracle, mentre que als qui no són màrtirs els en calen un parell.  En fi, misteris insondables del catolicisme oficial.

Seria una llàstima que no fóssim capaços de destriar el gra de la palla i que el bonic i sòlid nom de Pilar quedés bandejat del futur català per qüestions polítiques, la veritat. M'encanta el seu diminutiu, PIlarín, que em sona ben bé com el repic d'una campaneta escolar.

La mort de Balzac, l'agost de 1850

Tout pouvoir est une conspiration permanente (Balzac)

No crec en coses estranyes, però avui me n'ha passat una. Remenant llibres oblidats m'ha sortit un vell volum que devia comprar als encants, una part de les obres completes de Narcís Oller que aplega textos breus d'autors diversos. Un dels textos, de Víctor Hugo, del qual crec que havia parlat en alguna altra ocasió, explica l'agonia de Balzac i precisament avui fa anys que va morir, els mateixos de la visita de Víctor Hugo, realitzada la tarda de la nit del traspàs de l'escriptor.

Balzac va ser un triomfador fracassat, marcat per una infantesa infeliç, amb uns pares distants i exigents. A la mala relació amb la mare es va atribuir la seva tirada a establir relacions amb dones més grans que no pas ell. Va guanyar molts diners però el seu tarannà el va fer invertir en negocis ruïnosos i en luxe excessiu, sempre va estar endeutat i es veia obligat a escriure sense parar, ingerint grans quantitats de cafè. En el fons somniava en casar-se amb una dona rica i ben situada, noble, però no va tenir sort en això. Hanska, la noble russa amb qui va acabar per maridar-se el va tenir una colla d'anys bevent a galet amb excuses, mentre va viure el seu marit encara es podien entendre, però en quedar vídua ja no resultaven prou sòlides. L'escriptor va anar a Rússia per forçar el compromís i, finalment, quan la dona es va adonar que ja no viuria molt de temps va acceptar casar-se, mesos abans de la mort de Balzac.

Zweig, que tan excel·lents biografies va escriure, en va realizar una de breu de l'escriptor però també en té una altra d'inacabada, molt ambiciosa. Tot i amb això, jo crec que no és del millor de Zweig i, en tot cas, no té la grapa de les de Maria d'Escòcia, Maria Antonieta o Fouché. La narració de Víctor Hugo és impressionant. Una mostra:

... em vaig fer portar a l'Avinguda Fortunée, núm. 14, districte Beaujon. Era on vivia Balzac d'ençà que, havent comprat uns anexos baixos, que restaven encara en peu de l'enderrocat palau Beaujon, ell s'hi havia instal·lat, amoblant-los magníficament i convertint-los en un bell hotelet que tenia gran portal a l'Avinguda Fortunée, però, per jardí, només un clos llargarut i estret amb uns quants erols de flors.

Vaig trucar. Feia un clar de lluna lleganyós. No passava una ànima. Veient que no venien, vaig tornar a trucar. Llavors, una minyona, que duia una espelma encesa, obrí, i, tota plorosa, va preguntar-me qui era.

Vaig dir-li el meu nom i em conduí fins a la sala. Damunt la cònsola frontera a la xemeneia, excel·lia un gran bust de Balzac, esculpit en marbre per David, i sobre una rica taula ovalada, que ocupava el centre, i que, per potes, tenia sis estatuetes daurades molt elegants, hi cremava una espelma.

Comparegué una altra criada, i, també ploricant, va dir-me: —Està agonitzant. La senyora s'ha hagut de retirar. Els metges ja ahir es van acomiadar. Té una llaga a la cama esquerra i se li ha gangrenat. Els doctors no han sabut evitar-ho. Diuen que l'hidropesia del senyor és una hidropesia llardosa, una infiltració (són paraules d'ells) en què la pell i la carn formen com un greix que és inútil punxar (...)

La criada em deixà sol per uns moments. La claror de la bugia gairebé ni em permetia veure l'esplèndid parament d'aquella sala, les precioses pintures de Porbus i de Holbein que adornaven les parets. El gran bust de marbre blanquejava en la penombra com un espectre de l'home que allà prop estava finant. Tota la casa pudia a mort.

(...) Vam enfilar un corredor; acabat, una escala catifada de roig, tota ornada d'objectes artístics: vasos, estatuetes, pintures, quadrets d'esmalt, i, finalment, un altre passadís, al fons del qual hi havia una porta oberta per la qual se sentia un ranell sinistre. Érem a la cambra de Balzac. Al mig d'ella, un llit de xicranda, que, als peus i al cap, tenia travesses i corretges d'un aparell de suspensió destinat a moure el malalt. La testa de Balzac pesava sobre un munt de coixins blancs i d'altres de domàs roig, trets del canapè del mateix dormitori. Tenia la faç, de tan amoratada, negrosa, decantada a la dreta, la barba crescuda, el cabell gris i curt, els ulls oberts i fits.

Hugo recorda que un mes abans havia visitat l'escriptor a la mateixa habitació i encara es trobava ple d'il·lusions, animat, esperançat, feia broma amb la inflor  de la seva cama i insistia en què el seu amic veiés tots els quadres i luxes que tenia. Finalment, Hugo explica l'enterrament, tres dies després, al qual assisteix el bo i millor del món intel·lectual de l'època. Víctor Hugo és força pietós amb la solitud de Balzac en els seus últims moments. Octave Mirbeau, però, va recollir el testimoni del pintor Jean Gigoux en un seu llibre, 628-E8, una mena de volum de viatges, en el qual aquest explica que Balzac estava molt sol i que ell mateix es trobava en aquell moment el llit amb Madame Hanska. De fet, després van viure plegats. Mirbeau va haver de retirar el capítol, a demanda de la filla de Hanska, i potser tampoc se'l pot tenir molt en compte, ja que era una gran misògin i és possible que posés més pa que formatge.

Mirbeau és un autor encara poc conegut entre nosaltres, més enlla del Diari d'una cambrera, del qual Buñuel va fer una versió esplèndida però absolutament lliure i que no té gaire res a veure amb l'original, impressionant i on es percep ja un esperit antisemita terrible i que es va desenvolupar a França ben abans de fer-ho a Alemanya.

Fa avui, doncs, cent seixanta-un anys d'aquella mort, dolorosa i solitària, malgrat el luxe. Balzac va deixar molts deutes, no és estrany que Hanska hagués de recórrer a trobar amics adients, de fet es va quedar a París. Potser si hagués trobat una vídua realment rica hauria escrit molt menys, la necessitat esperona la imaginació i la intel·ligència, contra el que sovint es creu i en contradicció amb les parrafades d'aquells que creuen que es precisa d'un bon paisatge, tranquil·litat, comoditat, molt de temps i bons aliments, per fer alguna cosa que valgui la pena. Al pobre Balzac, després d'aquella llarga agonia, no van poder fer-li ni mascareta mortuòria. Sense la seva aportació la novel·la moderna seria tota una altra cosa i, en tot cas, la majoria dels seus personatges ens són molt propers, el món modern és un producte, en gran part, d'aquella mentalitat cobdiciosa i mesquina que tan bé reflecteix l'escriptor.