1.2.20

FREDORADES DEL PASSAT I INSEGURETATS DEL PRESENT






Aquest llibre porta com a subtítol: Historia de la Pequeña Edad del Hielo (1570-1700), así como del surgimiento del mundo moderno, junto con algunes reflexiones sobre el clima de nuestros días. Philip Blom incideix en aquest període històric, en les arrels intel·lectuals de l’Edat Moderna i fa una relativa comparació amb el mon contemporani. Blom ha esdevingut una figura excepcional, un escriptor molt llegit i divulgat, amb uns interessos polièdrics i una immensa cultura. S’ha interessat per diferents períodes de la modernitat europea, com ara la Il·lustració o el bel·licisme que va culminar en les dues grans guerres patides pel continent. Potser en algun moment aprofita materials d'altres llibres i, en aquest cas, hi hagi un relatiu oportunisme en l'intent de relacionar el passat i el present, però la grapa de l'autor és evident i els seus llibres ens fan pensar, recordar i aprendre. 

El terme Edat del Gel va ser popularitzat per un arqueòleg, Brian Fagan i d’altres autors com Geoffrey Parker han incidit en el tema que relaciona els grans canvis climàtics amb crisis, guerres, evolució de la mentalitat i transformacions profundes. I és que, fins on podem esbrinar i amb la documentació i senyals aconseguides, els canvis climàtics han estat molts i diversos, locals i generals, tot i que cada vegada sabem amb més certesa com tot allò que passa en un indret pot afectar-ne un altre de molt llunyà.

Blom se centra en el període comprès entre 1570 i 1700 i associa a aquella situació el sorgiment de coses com ara els avenços científics del XVII o les noves idees filosòfiques, perilloses en molts moments, en enfrontar-se als poders establerts. Agunes d'aquestes relacions han estat posades en dubte per d'altres autors però no deixen de ser teories estimulants. Estableix un relat interessant, viu i apassionat, a l’entorn dels inicis de la societat capitalista, relacionada amb el calvinisme europeu. El comerç pren una gran importància, les ciutats comencen a créixer i s’introdueixen nous conreus, que provenen del mon colonial. 

Mentre neixen i creixen noves idees la crueltat i l’absurd produeixen efectes terribles per a la gent sense recursos, esclavitzada i explotada en el món colonial, i fenòmens com ara els assassinats massius de persones, més dones que no pas homes, considerades bruixes i responsables de la mala meteorologia. Les cremes de bruixes van ser molt altes als països centreeuropeus i a França però la creença popular les situa encara avui, erròniament, a llocs com Espanya. I a la península, agradi o no, els processos, atiats més aviats pel veïnat que no pas pels poders religiosos, van ser més nombrosos a l'àrea pirenaica, Catalunya inclosa, però també al País Basc. I es van iniciar a partir de prèdiques de clergues fanàtics francesos. Un altre tema interessant és l’origen jueu de molts pensadors, fugitius dels indrets on se’ls perseguia. Malauradament l’antisemitisme irracional és un sentiment que revifa de tant en tant, de forma inquietant. Costa poc caure en el parany de culpar els grups humans, siguin els que siguin, de les desgràcies individuals o col·lectives i en això no hem millorat gaire.

La gran diferència d’aquells canvis amb els actuals son el nombre de població, que ha augmentat de forma exponencial durant les darreres dècades, i la responsabilitat directa de l’ésser humà en aquests canvis. Pot ser que la humanitat sigui encara ignorant i irresponsable però algunes coses han canviat, al menys a nivell ideològic, i es pot expressar en molts països occidentals, de moment, sense grans riscos, la crítica i el descontent. Ja no podem justificar alegrement l’explotació de la gent, encara que se la continuï explotant, i les idees racistes que consideraven que els pobres ho eren perquè ho mereixien, perquè Déu ho volia, o perquè la gent dels països explotats era inferior i propera als animals, avui ens semblen una aberració, al menys a una gran part de persones. Estan mal vistes, vaja, cosa que no vol dir pas que hagin desaparegut a nivell general i que no revifin quan convé a determinats grups de poder.

Blom, incidint en aquells fets i en la biografia de molts personatges històrics, alguns més coneguts que d'altres, ens passeja per una història poc amable en la qual una cosa son les bones idees, a nivell individual o col·lectiu, i, l’altra, la realitat del capteniment humà. I és que les persones ens movem sovint de forma irracional i instintiva, altrament, com reflexiona l’autor, davant de la realitat del mon i dels fets evidents de la història, hauríem renunciat, majoritàriament, a reproduir-nos.



Blom s’ha convertit en un autor de culte, fa una divulgació seriosa i aprofundida, els seus llibres estimulen la curiositat sobre èpoques i personatges i, encara que no s’estigui d’acord del tot, en alguna ocasió, amb els seus plantejaments, la reflexió que ens provoca ens atrapa i ens incomoda. I és que ens hem acostumat, com Diderot i d’altres personatges del passat, a viure immergits en una doble moral, a preferir el nostre benestar que no pas a intentar de forma seriosa que aquest estigui més ben repartit i que la distribució de la riquesa sigui justa. Tot i que també un excés de bonisme innocent ens pot portar a efectes no desitjats. L'infern, diuen, està empedrat de bones intencions. I en nom de les bones idees s'han fet molts disbarats.

No podem saber com evolucionarà el futur ni quins seran els efectes dels canvis actuals, ja que la vida humana és relativament breu, encara que la longevitat augmenti, al menys en el mon ben peixat però també a indrets menys afavorits. Aquest llibre, tot i fent un cop d’atenció vers el present, el relativitza, en enfrontar-nos amb la realitat d’un passat en el qual, al capdavall, l’afany pel guany i els avenços de tota mena es van bastir damunt del patiment de molta gent, sacsejada per lluites, esclavitzacions, genocidis i explotació justificada de forma oportunista, quan calia. Llegint aquest llibre arriba a sorprendre que haguem reeixit i no haguem acabat per estossinar-nos mútuament fins a la desaparició de l’espècie. Ans al contrari, la població ha augmentat de forma sorprenent durant els darrers segles, malgrat les grans pèrdues de població, la inseguretat, les guerres d'extermini o les malalties.

Una de les poques limitacions del llibre és la mala qualitat de les il·lustracions, que en alguns apartats son una referència obligada. Per sort avui podem comptar amb internet per tal de gaudir-ne. La humanitat, contradictòria i irracional, també ha pogut fer de la necessitat virtut, com es palesa en aquestes descripcions dels alegres mercats damunt del Tàmesis glaçat, o en aquestes pintures extraordinàries en les quals la gent balla, menja, estima i es diverteix, en mig d’un paisatge nevat i inhòspit. Cal remarcar l’excel·lent traducció de Daniel Najmía.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La veritat és que ningú en té ni idea, i jo aixó d'aquestes previsions catastrofistes a cinquanta anys vista no me'n crec ni una, Recordo que a l'any 2000 ja s'havia d'haver acabat el petroli.
Si haguessim fet cas a les previsions, la capa d'ozó ja ni hi seria, records que deien que tardarien 30 anys a pujar els gasos CFC, que seria quan el forat seria més gran. Han passat 30 anys i em sembla que ja no hi ha forat o s'ha reduit molt.
Hi ha qui diu, que si no fos per l'escalfament global entrariem en una altra edat del gel.
Com diria un avi, jo, aixó ja no ho veuré.

Júlia ha dit...

Jo sóc molt escèptica amb les profecies, per més científiques que semblin, la veritat. Una tendència actual és alarmar-nos pel que sigui per tal de tenir-nos collats per la por, amb aquesta epidèmia passa el mateix, una cosa és que informin i l'altra que tot el dia estiguin donant la tabarra mentre criatures i gent de totes les edats s'ofega al mar, malviu a camps de refugiats o mor a guerres oblidades. O dorm a terra a tocar de casa o en plena Rambla. Mon de mones.