Els llibres de no ficció amb els quals he gaudit més aquests darrers anys han estat els de Philipp Blom, autor que vaig descobrir gràcies a les tertúlies de Tot Història, fa ja uns quants anys. Fa encara molts més anys, quan era una adolescent interessada per temes religiosos encarats a la modernitat que tot just despuntava vaig anar a unes reunions de noies cristianes, menades per un capellà que pretenia ser progressista i, en aquell context, potser ho era una mica i tot.
En una ocasió, parlant sobre llibres de teologia, temàtica que va estar de moda durant un temps entre el jovent de l'època, encara lligat en gran part als centres parroquials, ens va amollar una d'aquelles frases brillants que quan tens pocs anys i pocs coneixements et semblen genials, va dir que els francesos feien fàcil allò difícil i els alemanys feien difícil el que era fàcil. Com totes les generalitzacions, era una referència ben injusta, a tot arreu hi ha de tot i com a mostra existeix aquest autor inclassificable, historiador, periodista i moltes coses més el qual, precisament, és alemany. He escrit sobre ell en alguna altra ocasió.
Em va sorprendre la seva edat, em pensava que havia de ser un home molt més vell, però va néixer l'any 1970. Un dels llibres de Blom que tenia pendent era El coleccionista apasionado, un estudi aprofundit i interessantíssim a l'entorn de la dèria col·leccionista dels éssers humans que estic acabant aquests dies. L'afany col·leccionista és una curiositat en ell mateix, hi ha gent que té aquest afany i d'altres que no el tenen.
L'amuntegament de diversitats, en èpoques passades, va estar a l'abast de poca gent, reis i persones molt riques però també trobem, a partir del segle XVIII, sobretot, grans col·leccionistes, en ocasions relacionats amb l'esperit naturalista, com Peale, aquest que aixeca la cortina dels misteris, i que no provenen pas dels estrats més alts de la societat. Les col·leccions de rareses que s'aplegaven en els gabinets de curiositats avui ens poden semblar, en part, repugnants, però tot cal situar-ho en un context amb poques possibilitats de veure imatges o voltar pel món.
El controvertit Felip II tenia la dèria de les relíquies, no era pas l'únic, però sí qui en va aplegar un nombre més alt: más de siete mil piezas, incluidos diez cuerpos enteros, ciento cuarenta y cuatro cabezas, trescientos brazos y piernas, así como los habituales fragmentos de la Vera Cruz y la Corona de Espinas, las gotas de leche de la virgen, los huesecillos de los santos inocentes... Tantes relíquies santes no van evitar al rei una agonia llarga i dolorosa tot i que l'autor precisa que el defensa com a governant del seu temps. Felip II no tan sols col·leccionava aquesta mena de coses, va ser un col·leccionista important d'art i un gran mecenes, tot s'ha de dir.
Trobem coses més estranyes encara en les col·leccions de Pere el Gran, qui comprava per tot arreu allò que li abellia o que obtenia si o sí, com ara una col·lecció de dents que ell mateix havia extret a uns quants soferts súbdits. Entre les col·leccions d'aquest monarca i d'alguns altres, com Frederic II, hi havia personatges dissecats de formes diferents, nans, persones de color o gent amb característiques estranyes que havien format part d'aquelles corts on la raresa era també una forma de subsistència. Era habitual conservar fetus amb malformacions, pobra gent amb característiques estranyes momificada, animals monstruosos i restes d'aquest tipus.
La modernitat no ha estat menys exòtica, els grans magnats, entre els quals el més rellevant ha estat Hearst, el ciutadà Kane, van arramblar amb tot allò que van poder, que era molt, àdhuc, biblioteques monacals senceres, de les quals no va llegir mai cap llibre, o claustres romànics, cosa que va contribuir al tòpic de l'americà ric, ignorant i voltor. Hearst va inventar una mena d'estil decoratiu garbuix, va aconseguir castells sencers i dormia en un llit on havia pernoctat Richelieu, pujava per casa seva en un ascensor que havia estat un antic confessionari i es banyava on s'havia refrescat el president Wilson. Però també aplegava coses menys històriques, avions, ramats, animalons diversos, automòbils de tot tipus...
Avui hi ha personatges que encara col·leccionen rareses, la societat s'ha democratitzat, en part, i el consum ha afavorit el col·leccionisme kistch, gens menyspreable, al qual també fa referència Blom. Una part del llibre m'ha evocat les inoblidables xerrades a l'entorn de les col·leccions dels Museus Anatòmics que fa l'Enric H.March i com en més d'una ocasió s'ha comentat la deixadesa amb la qual s'han perdut aquesta mena de coses. O el bonisme papanates, gràcies al qual es va decidir fer malbé el fons del Museu d'Història Natural del Parc de la Ciutadella, amb aquelles escenificacions inoblidables gestades a l'emblemàtic establiment de la Plaça Reial i amb el seu esperit noucentista i decadent, tan apassionant i atractiu.
Queda el Museu Darder, però convenientment modernitzat i més políticament correcte, és clar, que ja va dir el senyor Unamuno que ens perd l'estètica, l'estètica mal entesa, afegiria jo. Durant un temps va sembla que els únics que comptaven amb un ésser humà de països llunyans momificat érem nosaltres. Recordo que en aquella època del negre de Banyoles un murcià va veure a França el crani d'un executat per lladre o criminal, en un museu local, en la informació sobre el qual s'accentuava la seva filiació murciana i va protestar en un diari, però no es va parlar més del tema i no sé on deu parar aquella peça macabra. El terme murciano no feia referència en d'altres temps tan sols a la gent de Múrcia sinó que s'emprava de forma pejorativa com a qualificatiu de marginació i abastava territoris que avui pertanyen a d'altres províncies, com Almeria.
A molts països, tot i que no sempre siguin accessibles al gran públic, s'han conservat moltes rareses aplegades per la gent del passat. Si Blom fos català ben segur que hauria fet referència a aquestes col·leccions nostrades perdudes, o al senyor Gavín, o al fons del Museu Marés, feliçment conservat. Frederic Marés va ser un d'aquests col·leccionistes apassionats i eclèctics, amb preferència pel fetitxisme relacionat amb la dona, tot i que al seu Museu, un dels tres o quatre més importants del món poc coneguts, hi podem trobar de tot. Hi vaig de tant en tant, m'encanta, normalment hi ha molt poca gent i encara m'impressionen aquells conjunts d'objectes entre els quals sempre descobreixes quelcom inesperat que t'havia passat per alt.
Un dels personatges que evoca el llibre es Rodolf II i a la part que se li dedica m'he ensopegat amb una de les poques errades que he sabut trobar, tot i que pot ser que sigui culpa de la traducció, qui sap. Es confon el fill bastard d'aquest senyor, un guillat violent i sàdic, Juli Cèsar d'Àustria, amb Joan d'Àustria. Que consti, en honor de l'espanyol, que podia tenir defectes diversos però que no tenen res a veure amb les crueltats de l'altre, semblants i encara pitjors de les del fill de Felip II, Carles, a qui la llegenda negra i els poetes i músics han atribuït una personalitat romàntica que no té res a veure amb la realitat.
Un dels personatges que tenia afició acumulativa i rampinyaire i que després va patir l'afició de la posteritat vers tot allò que envoltava la seva pròpia persona va ser Napoleó. Per mirar de fer calaix, el metge que el va assistir a l'hora de la mort va aplegar trossets de pell, un tendó i algunes altres francesilles biològiques que sembla que no han estat tan ben remunerades ni cobejades com s'esperava. Els records de la Revolució Francesa més macabres van ser objecte de l'avidesa col·leccionista de la generació posterior, per cert, però avui tenir un mocadoret amb sang seca d'un guillotinat no ens faria gaire gràcia, al menys a la majoria. Les guerres han provocat saqueigs destinats a aconseguir col·leccions de prestigi de tota mena d'objectes i monuments i avui costa molt que res torni al lloc d'origen, hi ha un munt d'interessos diversos a l'entorn dels beneficis que provoca el turisme cultural i en tot plegat s'hi barregen fins i tot patriotismes abrandats.
L'afició col·leccionista no ha canviat, avui tot és susceptible de col·leccionar-se. Alex Shear és un d'aquests personatges que té de tot i més, relacionat amb allò que diem cultura pop. Les relíquies continuen vigents, no tan sols en trobem de gent santificada de forma religiosa sinó de personatges populars, cantants, actrius. Em temo que si fos possible desenterrar algun d'aquests ídols de masses i subhastar-ne els ossets tindríem moltes sorpreses. En la dèria col·leccionista hi ha l'amuntegador desacomplexat i el classificador arxiver, molt més organitzador. Posar etiquetes i poder classificar amb cura és una dèria que en alguns camps ha resultat molt útil, imprescindible, però que en d'altres pot resultar un pes feixuc i reduccionista.
Blom incideix en què aquest col·leccionisme és més aviat masculí, les dones també col·leccionem, però amb un altre estil i en temes molt concrets. En tot hi pot haver excepcions però diria que és així, fins i tot a causa de la meva experiència quotidiana i propera. Quan eren moda les col·leccions de segells he d'admetre que les feien més aviat els xicots i els senyors. És un exemple, però en podria posar molts altres.
Conec moltes dones que col·leccionen objectes amb una intenció més aviat decorativa, capsetes, didals, cantirets, figuretes de vidre. Però el seu afany és molt més distès que el dels xicots que he conegut i que tenien aquesta dèria per alguna cosa o per moltes, i mai no esmercen en l'adquisició de galindaines un excessiu pressupost. Admeto que potser gastem més que els homes en roba i frivolitats semblants, què hi farem. En tot cas, Blom ho raona millor que no pas jo.
La fotografia generalitzada ha fet que molta gent que viatja ho faci amb afany col·leccionista, van a fer fotografies de paisatges o monuments, més que no pas a conèixer el món del present. Hi ha qui et diu, després d'un viatge turístic, que ja ha fet Alemanya. En un article de fa anys un periodista comparava el col·leccionista d'amants amb el col·leccionista de destins turístics i una persona que conec fins i tot es va mosquejar en llegir-lo, car el perfil del col·leccionista de destins turístics coincidia ben bé amb el seu.
Els col·leccionistes d'objectes diversos pateixen pel destí de la seva passió, saben que sovint les col·leccions no els sobreviuran durant molt de temps, amb poques excepcions, la majoria de les quals, i encara bo, pel fet que els poders culturals se'n fan càrrec. Pel col·leccionista genuí la col·lecció és més important en ocasions que no pas la parella o la família i en ocasions la mania arriba a ser com una ludopatia, si fa no fa.
En la nostra vida quotidiana existeixen dos extrems, pel que fa a la conservació d'objectes, documents, i la resta. Hi ha els qui tot ho llencen i els qui tot ho guarden, amb molts estadis intermedis. Contemplar les coses que formen part del que queda al volt d'un contenidor quan es buida un pis vell ens mostra, de fet, la realitat modesta d'una col·lecció humil i casolana: fotografies esgrogueïdes, llibres malmesos, cromos de futbolistes autàrquics, gerrets decoratius escantonats, llibres dels que regalava la Caixa per Sant Jordi o primers exemplars del Círculo de lectores, calendaris i agendes caducats, rebuts de la llum del temps de la picor, quaderns escolars. Es podria muntar fàcilment un museu de la resistència consumista amb tot plegat, coses aparentment sense valor, lligades a unes vides desaparegudes de les quals van formar part durant anys.
Al col·leccionista militant i obsessiu, però, sovint no els interessa gaire la història individual dels objectes. En una ocasió vaig veure per la televisió un xicot que aplegava llibres i documents sobre el carlisme i va admetre que no havia llegit cap d'aquells llibres, ni tan sols no era cap especialista en el tema, els tenia i prou, com Hearst tenia els volums sencers de les biblioteques monacals.
Conec persones que tenen milers de fotografies molt ben classificades de monestirs romànics, per exemple. No tenen una afició excessiva a la seva història concreta, fins i tot hi ha qui es destarota quan sap que el romànic que retrata no té res a veure amb l'aspecte original de l'edifici. Segueixen les llistes de monuments en catàlegs orientatius que, com aquells que apleguen ocells o plantes, són merament acumulacions de dades. Quan han retratat un d'aquells edificis fan una creueta al costat, en la referència. Qui és un guillat del romànic sol tenir poc interès en el barroc. Els ornitòlegs excessius també són una espècie curiosa i molts d'ells pertanyen a un altre vessant del col·leccionisme, em sembla.
Tot plegat pot semblar surrealista a algú que, com jo, no té aquest esperit ni li veu la gràcia, però no s'ha de fer broma sobre aquesta tendència estranya de molta gent. En el fons hi rau una mena de dèria de conservar alguna cosa del passat efímer, sigui un osset, un diari, un envàs de patates rosses o un llibre d'escola. Un afany d'assolir allò que és impossible, la immortalitat, vaja. Tot i que qui sap si la immortalitat també acabarà per esdevenir una possibilitat en el futur, malgrat que no pas a l'abast de la gran majoria, segons ens expliquen a Homo Deus. Però aquesta ja és una altra història i un altre llibre, ep.
Sobre el volum, aquest i d'altres, he de dir que és una llàstima la mala qualitat de les imatges, fet que faig extensiu a molts llibres actuals. Pagaria la pena que incrementessin una mica el preu i ens oferissin unes fotografies més acurades, cosa que fins i tot en els anys cinquanta i seixanta s'esdevenia així, amb aquelles pàgines centrals on s'aplegaven les imatges de referència en paper couché. Per posar imatges tan dolentes i confuses millor que les suprimeixin i ens incloguin llocs webs on contemplar allò de què es parla amb una mica de comoditat i qualitat, la veritat. Potser existeixen edicions anteriors amb millors fotografies però no són fàcils de trobar.
