GRAN PROGRAMA DOBLE, SENSE NODO, I REIVINDICACIÓ DE JOSELITO

Ahir feia una tarda freda i incòmoda, arrepapada al sofà vaig gaudir d'un programa doble d'aquells que jo en dic de cine Condal, per raons òbvies i sense NODO ni caramels Dàrling.

Una pel·lícula que tenia gravada i pendent de contemplació era Besos Robados, de Truffaut, de la sèrie sobre el personatge d'Antoine Doisnel. La pel·lícula té el seu encant, Léaud continua treballant però les dues dames principals de la història, l'encisadora Claude Jade i Delphine Seyrig ens van deixar de forma prematura. El que passa és que aquest tipus de pelis ja no tenen, per a mi, el pes mític del passat i a l'entorn de la sobrevaloració del cinema europeu en general i francès en particular, en contraposició amb l'americà, acaba de publicar el periodista Pedro Vallín un llibre divertit i interessant, que porta el títol iconoclasta de ¡Me cago en Godard! Jo li hauria posat un altre títol, sobretot pel fet que darrerament s'usa i abusa del verb cagar en llibres, teatres i pel·lícules, fins a l'excés.

I després em vaig enganxar a Cine de barrio. Conxa Velasco havia portat Luz Márquez, però darrerament l'actriu presentadora deixa parlar poc als convidats, així que et preguntes per què els porta. Márquez està estupenda, guapíssima als seus vuitanta-i-tants anys. Va fer una carrera breu i, com d'altres cantants i actrius de l'època, es va retirar en casar-se. 

La pel·lícula triada la protagonitzava Joselito i estava acomboiat per un planter d'aquells bons actors de l'època, sovint menystinguts, mal aprofitats i mig oblidats. Luz Márquez era la tieta del nen. De germana seva feia una actriu italiana que va fer algunes pelis a Espanya, molt bonica, de la qual he trobat poca informació, Maria Piazzai. El dolent senyor marginal que s'aprofita de les criatures era Antonio Prieto, un actor habitual en el cinema espanyol del passat.

Fa anys, quan anava a França, em sobtava veure pels grans supermercats el gran nombre dels discos i cassettes de Joselito i de Luis Mariano que s'arribaven a vendre. Jo, durant la meva època juvenil elitista, vaig abominar, com tants altres joves de l'època, d'allò que en deien espanyolades. I sota aquest penjament hi cabia de tot. Avui a moltes d'aquelles pel·lícules els trobo valors que m'havien passat per alt. Joselito, per exemple, m'emociona quan canta, tenia un repertori interessant i treballava molt bé, de forma intuitiva, això és una gràcia que es té o no es té. 

Va créixer malament, va assolir un aspecte estrany i en va fer de tots colors, tot plegat ha fornit una de tantes llegendes sobre joguines trencades i la resta, però coses d'aquest tipus passen a les millors famílies i a tots els sectors professionals. Avui està més o menys tranquil i enretirat però de tant en tant accepta anar a programes de la tele, d'aquests de tafaneries retrospectives, i li han donat algun paperet a pelis del present, com va fer Santiago Segura a Torrente 4. A Segura li devem recuperacions com la de Tony Leblanc i això és molt d'agrair. Avui no ens fem el càrrec de l'èxit internacional de Joselito, rebut i festejat per dirigents de tots els colors, Fidel Castro inclòs. 

Les pel·lícules de Joselito acostumen a ser dramons que acaben bé. La d'ahir, a la qual em vaig enganxar, tenia al·licients que la diferencien d'altres. En primer lloc, estava rodada a Barcelona, i podíem passejar per la ciutat de l'any 60, quan encara al port hi teníem aquella caravel·la kistch, que provenia d'una pel·lícula, Alba de América, i que va ser malmesa de forma reiterada per la Crida, ja que pintar de coloraines el monument a Colom té més riscos i és més complicat. Per tot plegat va acabar per desaparèixer, diuen que pels fons marítims de Palamós. S'hi podien veure alguns racons de Montjuïc, de la part alta barcelonina i d'aquell barri xino llardós i lamentable, amb tavernotes on es reunien els pinxos amb males intencions. 

El títol del film en qüestió era Los dos golfillos, i a alguns països sud-americans es va dir Los dos pilletes. Era una barreja de cinema negre barceloní, d'aquell de l'època, i d'història típica de nen robat i recuperat, de casa bona. Al capdavall, Dickens i Cervantes ja ens havien explicat coses semblants. Els miserables lladregots eren dolents, sense excessos, i els rics eren boníssims, tot i que l'enamorat de la Luz Márquez era un senyor de doble moral, penedit i rehabilitat. Un altre nen de l'època,  Pablito Alonso, acompanyava Joselito en les seves trapelleries i actuacions espontànies, tocant l'acordió. No devien saber què fer-ne i me'l mataven al final, cosa que no calia i que em va saber molt de greu.

El director i guionista era Antonio del Amo, un gran professional de passat republicà que es va haver d'adaptar i reinventar, per sobreviure i dedicar-se al cinema, i que també va escriure llibres remarcables sobre la professió. Va dirigir Joselito en moltes ocasions. Un seu nét és Rodrigo Sorogoyen, un interessant director del present. 

Tinc avui molt de respecte per tots aquells directors i actors. Malgrat els tòpics i el sentimentalisme jo crec que la majoria de pel·lícules amb Joselito funcionen millor que, per exemple, les de la Marisol infantil. Crec que, a més a més de cantar bé, es mostra com un molt bon actor infantil, millor que molts altres. Joselito és avui un supervivent, cosa admirable, considerant els seus orígens, el seu èxit  desmesurat en edat tendra i la seva vida posterior, digna d'una novel·la de gruix, prou inquietant com per interessar un públic eclèctic i desacomplexat.