LA CURA FAMILIAR ENCARA ES COSA DE DONES

Bassas i Forcadell podran sortir una mica de la presó per treballar, però també per tenir cura de malalts familiars, cosa que sembla, dit així, que aquesta cura no remunerada i voluntària no és una feina convencional. Els homes en la seva injusta i absurda situació també van sortint, amb comptagotes, per treballar en la seva empresa, les seves classes i coses així.

En el cas dels homes, no vull ser mal pensada, potser tenen sort i no compten amb malalts de qui fer-se responsables, no ho sé. Però crec que, en general, això de tenir cura dels pares grans o d'altres familiars, encara sembla cosa de dones. Fins i tot en casos en els quals la familia té possibilitats de pagar-se una ajuda,  la supervisió, si hi ha dones, l'acostuma a assumir una persona del sexe femení. Com en totes les  generalitzacions segur que sóc injusta i que hi ha un grupet de senyors, espero que en augment progressiu, que tenen cura dels pares, avis i criatures, mentre les seves dames poden dedicar-se a l'empresa o a la càtedra. 

Fa anys, molts, quan el senyor Pujol manava, es van descobrir les horribles mancances d'algunes residències, privades, per cert, que acollien gent gran. Aquest tema retorna de tant en tant, a banda de què, sobretot dones, han estat víctimes de guillats que treballaven en aquests centres, privats o públics, cas dels assassinats d'Olot o de les violacions de la nit de Nadal de fa uns anys. Fa encara molts més anys un senyor educat va resultar ser un assassí en sèrie que violava i assassinava velletes a Santander. Hi ha hagut molts casos i gairebé sempre les primeres agressions passen per alt ja que, qui pot tenir interès en violar i matar iaies indefenses? 

El senyor Pujol va manifestar que els primers responsables de l'estat dels vells i velles residents eren les famílies, suposo, doncs, que ell devia tenir cura dels seus majors, tot i que aquesta cura no el va privar pas de la seva tasca política. De vegades, a l'escola, m'he trobat amb mestres que manifestaven que la responsabilitat primera dels infants era de les famílies, un raonament semblant al del senyor Pujol. Fa anys, en una reunió sobre esplais infantils, un pedagog jesuïta va manifestar que si la família col·labora, molt bé, però que de famílies n'hi ha de tota mena i l'acció pedagògica, a l'escola i als espais de lleure, ha d'anar dirigida als infants i joves i no excusar responsabilitats en pares, parents i la resta, que sovint prou feina tenen per fer bullir l'olla o per sobreviure i que, en uns quants casos, també poden ser persones irresponsables o surrealists. El cas és tirar pilotes fora, vaja, en aquest i en tants altres temes. 

Per cert, es pensa que abans es tenia cura dels vells i se'ls respectava, sempre hi ha un ahir idíl·lic que no ha existit mai, però la literatura no ens explica pas això, hi havia de tot i poemes com El plat de fusta o El camí de l'Hospital o històries encara més terribles com la de Víctor Català sobre la mort d'una vella, oblidada a la masia i cremada viva, ens expliquen allò que no ens agrada saber. En castellà, en gallec i en totes les llengües, en podem trobar molts exemples. Un altre tema és que els vells, com els infants, no son innocents per causa de l'edat, hi ha de tot, com en totes les franges vitals, encara que determinats moments de la vida ens inspirin més tendresa que no pas uns altres. Quan es fa  referència a les moltes malvestats del nostre temps sempre s'incideix en la situació de les criatures, per exemple, més que no pas en la generalitat de la població víctima dels desastres.