14.6.16

ANNIE ERNAUX, LA MEMÒRIA LÚCIDA I EL PES DE LA VIDA





Fa pocs dies em vaig ensopegar, per casualitat, amb un llibre d'Annie Ernaux, un dels més antics, però publicat el 2015 en l'editorial Cabaret Voltaire. En castellà en podem trobar mitja dotzena més, la majoria publicats per Tusquets. Res, fins ara, en català, cosa una mica preocupant quan fins i tot hi ha alguna cosa traduïda al basc. M'ha sorprès comprovar el molt que s'ha escrit sobre aquesta autora, inclòs un voluminós treball en pdf al qual es pot accedir de forma gratuïta, una tesi doctoral. La gasiveria de les wikipèdies contrasta amb el gran volum d'informació de tota mena sobre Ernaux: entrevistes, comentaris, ressenyes, fotografies. 

Ernaux és avui ja una senyora gran, velleta (va néixer el 1940), encara que això de vell sigui en l'actualitat quelcom políticament incorrecte, un penjament, en lloc de ser una connotació positiva lligada a l'experiència vital acumulada. Ernaux ha fet literatura de la seva vida i ho ha fet d'una manera molt personal, amb un estil propi, acumulatiu i contundent, a tall de ganivet, com comenta en algun lloc. Explica ella mateixa que la majoria d'allò que ha escrit no es pot considerar narrativa, però avui els límits del gènere són imprecisos, confusos, ja que hi cap de tot, en aquest calaix de sastre de la novel·la del present. Ernaux ha manifestat més d'una vegada que no utilitza l'escriptura com a catarsi, encara que això, contemplat de portes enfora, sigui qüestionable.

El llibre que he acabat recentment, La mujer helada, un títol que no agrada a l'escriptora i que va imposar l'editorial, és dels inicis, de l'any 81, i en ell l'autora explora els condicionaments sociològics de l'educació ambiental femenina que fan que de forma recurrent, malgrat fins i tot en casos com el seu, a la França il·lustrada, amb estudis i una família poc convencional al darrere, aboqui la dona a l'aparellament, el matrimoni i la maternitat. Volem pensar, encara més quan som joves, que decidim pel nostre compte però la majoria de decisions venen canalitzades pel pensament vigent en cada moment, molt més important que l'educació rebuda o que la família de la qual es procedeix.
França ranciejava aleshores més del que ens pensàvem, vet-ho aquí, i ho deu fer encara, altrament no s'expliquen moltes coses del present d'un país que ha sabut explotar en la seva mitologia les misèries històriques patides i ha tingut en moltes ocasions la grapa de fer de la necessitat, virtut. Una de les seves virtuts és el tracte dels temes culturals i les possibilitats oferides a la gent com Ernaux però també a personatges en les antípodes ideològiques de l'escriptora, com Richard Millet.

Millet és un escriptor i editor polèmic, provocador, i l'any 2012 va publicar un assaig titolat Langue fantôme, suivi de Éloge littéraire d'Anders Breivik. Breivik és el sinistre personatge noruec que va assassinar brutalment tot un munt de joves compatriotes, en un país d'aquests que admirem i tenim per modèlics. El garbuix ideològic de l'assassí es va manifestar complex i incomprensible tot i que sempre se cerquen explicacions, fins i tot literàries, com en el cas dels escrits de Richard Millet. 

Ernaux va publicar un article a Le Monde titllant l'assaig de Millet de feixista i de deshonra per a la literatura, acompanyat d'un centenar de signatures de suport d'altres lletraferits, entre els quals Le Clézio. L'escrit de Richard Millet era molt criticable, evidentment, però una tendència suïcida de l'esquerra canònica, ara i abans, és la de silenciar i voler esborrar del mapa tot allò que no respon a les consignes i als tòpics ideològics habituals.


Tot plegat va generar una agre polèmica de la qual aquí ens n'han arribat les engrunes i en la qual es barrejaven temes com el multiculturalisme, la llibertat de l'escriptor, la pèrdua de pes de la llengua francesa, el terrorisme, la miopia general davant dels problemes seriosos que ens encalcen. I va provocar desqualificacions més específiques, a un costat, a l'altre, i també al mig, sobre la qualitat dels escriptors implicats i el seu suposat prestigi i pes moral per pontificar. Patrick Besson va escriure un altre article a Le Point en el qual qualificava Ernaux d'escriptora lamentable, valoració literària que no venia a tomb, i deia que ni ella ni Le Clézio eren qui per dir què s'havia o no de publicar.


Aquestes polèmiques en les quals s'hi barreja de tot i més em fan fins i tot enveja, són impensables a casa nostra, on poques coses semblants van més enllà del boca-orella i del sotto voce per a iniciats i on avui la majoria d'escriptors no sabem ben bé de quin peu calcen, la veritat. No sé si la polèmica devia transcendir en excés a França, potser no va passar gaire enllà dels cercles elitistes i intel·lectuals. 

Tornant a la literatura sociològica d'Ernaux, crec que no deixa indiferent. L'escriptora ha aconseguit un estil propi molt particular i ens toca la fibra, sobretot a les senyores que ja tenim alguns anys. El sexisme subtil es va adaptant al que toca en cada moment, quan algú entra a fons en el tema, per exemple, de les modes en el vestir o el calçar que limiten la mobilitat de les dones, àdhuc de les dones suposadament modernes, sempre hi ha qui s'empipa, què hi ha de dolent en voler lluir i estar com un figurín? Fins i tot la normalització, més o menys, de les diferents tendències sexuals ha evidenciat que en les parelles homosexuals, d'una manera o d'una altra, es repeteixen més d'una vegada els rols convencionals.

La mujer helada és un recorregut amarg i lúcid sobre els anys d'aprenentatge, la infantesa, l'escola, la universitat, fins arribar al temps de festejar i al matrimoni, amb l'afegitó de la mitificada i santificada maternitat. El tema polític és marginal, en aparença. No hi ha militància activa explícita en aquesta Ernaux dels vuitanta però sí una mena de consciencia de classe i, evidentment de gènere. Les primeres persones, també homes però encara més dones, que accedien als estudis universitaris procedents de classes socials humils es trobaven amb un món hostil i elitista, però admirat de forma babaua, amb complex de superioritat i al qual es desitjava pertànyer, és clar. El paradigma de tot plegat va ser allò que Joan de Sagarra va batejar com gauche divine. Marsé va entomar el tema amb grapa novel·lística, tot i que de forma una mica parcial.

Ernaux, filla única d'una botiguera de poble, el marit de la qual tenia cura de coses com ara fer el dinar o rentar els plats, activitats aleshores mal vistes en els senyors, fins i tot a la França admirada, i per a la qual la pols damunt dels mobles tenia molt poca importància, es va casar amb un burgès il·lustrat. Aquí el tema surt de passada però el tracta més a fons en d'altres llibres. Alguna Ernaux del demà potser també reflexionarà literàriament sobre les moltes formes que el costumari contemporani adopta per a domesticar-nos i fer-nos pertànyer al ramat del moment, fins i tot assumint de forma coratjosa les limitacions que ens imposen les tendències vigents i que no som capaces de percebre mentre les patim. La mujer helada és una mena d'introducció no massa llarga a la lucidesa, des d'un punt de vista femení, evidentment. Mémoire de fille és el darrer llibre publicat de l'escriptora i m'encanta la sobrietat tradicional d'aquestes cobertes franceses de Gallimard que no han de recórrer a il·lustracions surrealistes per vendre.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Ernaux és interessantíssima. M'ho he llegit quasi tot d'ella en llibres de segona mà adquirits en francès via Amazon per dos rals. És fantàstic veure com només escriu sobre ella i el que l'afecta i la seva història sempre guarda matisos diferents segons parli del pare, la mare, l'avortament o la passió amorosa. Un cop t'has endinsat en el seu món i el coneixes, saps de què va però l'autora no és mai repetitiva, és com una fotografia vista des de diversos angles. S'agraeix la seva sobrietat, l'amor al mot just, la precisió quasi matemàtica del llenguatge.
Guardo un excel·lent record de "Je ne suis pas sortie de ma nuit" que és la caiguda de la seva mare en la demència senil, un homenatge tan lúcid com commovedor. A "La place" ens mostra com els estudis la deixen accedir a cert status que mai no hauria conegut si la seva mare l'hagués lligat a casa destinant-la a ser una anònima més amagada en la França profunda.
"L'événement" o "La honte" també em varen agradar molt.Una vegada, en un blog anterior, vaig parlar d'un llibre d'ella i em vaig queixar de que quasi no estés traduïda al castellà i menys al català. Però la meva veu no va ser escoltada i penso, honestament, que Ernaux seria molt llegida en ambdues llengües perquè no diu mai res sobrer, es intel·ligent i fa servir un llenguatge depurat i elegant.
Celebro que t'agradi i que n'hagis parlat.

Júlia ha dit...

Gràcies per la informació, Glòria, vaig agafar aquest llibre per casualitat, a la biblioteca, però miraré d'anar-la llegint més a fons, si pot ser en francès, tot i que el tinc una mica rovellat, m'ha semblat, com tu dius, molt interessant, diferent, i també m'ha sobtat tot el que hi ha d'ella per les xarxes i a la premsa francesa, a banda de la tesi que linco. Una gran descoberta, realment estranya que no tinguem res d'ella en català, encara, i tan poca cosa en castellà, anoto els títols que recomanes. Comptant amb la llarga trajectòria que té, avui costa que determinats llibres surin, de tant en tant agafo llibres a la biblio una mica a l'atzar, 'a cegues', i tinc aquestes agradables sorpreses, no serà la darrera vegada que en parli.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo protesto per la tasca divulgativa i poc encisadora duta a terme com a resultes de tan "acaramelada" exposició. Si per exemple a algú li fa il·lusió de fer una cosa i no té perquè saber que ja ho feia algú que encara no es mort, que aquesta seria una altra, de manera que caldria atorgar a les finalitats propedèutiques de les nostres intencions com a divulgadors i accionistes del compartiment, un caire més humil de manera que tot plegat esdevingui menys "revelador". És una opinió... és cert! Però opino que no per provinent d'un disminuït psíquic o de moment prou reditosa esdevingui... cuandomenus incoherent. Per més que estiguem d'exàmens. Ben cordialment

Olga Xirinacs ha dit...

Confesso que no he llegit res d'aquesta autora, i que tan acurada explicació com la teva, Júlia, me n'ha fet venir ganes. Gràcies.
Sí que puc dir, afegint-ho a certa manera de veure el món les mateixes dones, que la meva filla gran va preguntar a la monitora del grup de gimnàstica subaquàtica de la piscina per què almenys les nenes no portaven ulleres (per la irritació del clor, etc.), si havien d'obrir els ulls sota l'aigua, que sembla que sí. "És que estan més 'mones'", li va respondre la monitora. Sembla que volen participar en concurs i fan posar a les dones uns banyadors de tiretes i lluentons. Ma filla s'hi ha negat i ara és l'ovella negra.
¿Dones? Dones.

Júlia ha dit...

Gràcies Josep.

Júlia ha dit...

Olga, confesso que jo faig molt poc que la vaig descobrir i per casualitat, de vegades agafo llibres a cegues a la biblioteca o a la llibreria, també m'agrada anar de tant en tant al cinema en 'estat virginal', la veritat és que em va agradar, encara més quan porto temps llegint molta palla, i vaig descobrir que a França té força pes però, ai, sembla que 'sona' més gent com el flamant Nobel Modiano que sempre sembla que escriu el mateix llibre, m'ha fet il·lusió que gent com a Gloria ja la conegués.

Sobre el que expliques ja fa temps que em pregunto perquè les noies que fan determinades activitats aquàtiques han d'anar pintades com unes mones i plenes de lluentons, la veritat, tot el meu recolzament a l'actitud de la teva filla, si ens prenen el pèl és perquè ens el deixem prendre, moltes vegades. Continuem amb aquesta dèria d'estar mones.

Júlia ha dit...

ara he demanat tres llibres d'ella de segona mà per internet, a un preu baratíssim i així repassarè el meu rovella francès.

Josep_Salvans. ha dit...

No forma part de les meves tasques habituals com a procurador de continguts desmereixedors de sagaçes apreciacions, malgrat que en alguna etapa en que m’enganyava ho he mirat de corregir, el procurar-vos ara reflexions de tan pa sucat amb oli com el passat em permeti. Ha passat que m’he abalançat a una nova etapa, al wordpress, com a les biblioteques de manresa per exemple, seguint les orientacions subtèrfues de, precisament la persona que em va encaminar a la participació “europea” o internacional en català que ara es dóna per conclusa amb escurrialles de conversa que faran de tot plegat un arxiu que espero per recurrent no quedi obsolet, la qual cosa seria una catàstrofe… sens dubte! hehe... i per mi!

Es dóna també el cas que afinadament al que em proposo cada dematí de vacances i de fer sempre que xarro amb l’ordinador i qui jo m’espero que hi sigui, que normalment, i per despit meu no es manifesta, sovint… i és millor així, més intim, més transgressor i més superfluu.

És doncs per inconsistència del producte, que mai no va estar tan ben pensat i elaborat com aquell dia (suposo que algun) ha de fer espero de tot plegat que l’escriure esdevingui capital humà en l’experiència de la risilència i la supervivència online… no online! la supervivència com a fruit d’un treball que en fa mereixedor de tal efecte. Així quan tenim por i no entenem que el riure’s d’un mateix és personal per inoperant i doncs relativament només, traumàtic… doncs que no cal que plogui per marxar que tiraran aigua.

Tan desmesurades experiències i corruptives de fet i a la postre, si no entenem que no ens reencarnarem en un altre cos sinó que un altre esperit, que va morir al nostre voltant o al del cap del cap de programes i sèries o minicadenes de la televisió o la ràdio va projectar sobre una població embadalida, és cert, però tota cofoia ara no saben de què, esdevindrà de calaix que no ens faci cap mena de gràcia que algú fora de la bibliotecària o una abstracte preocupació pacificadora i harmoniosa faci de tot plegat un tarrabastall considerable en ments sots desenvolupades i tendrement inactives, -i a aqui vaig-, el racomanar un llibre.