EVOCACIONS I XARXES DE CONEIXEMENTS

En el temps de la darrera, per ara i, més o menys, reforma educativa, aquella que se'ns va endur l'alumnat de segona etapa a la incertesa de la secundària obligatòria, vaig fer molts cursets. Un company de feina, amb ironia, parafrasejant el conegut poema de León Felipe, deia, de tant en tant: 'em sé tots els cursets'. Cada reforma té el seu llenguatge dels bruixots, en aquella època els antics resums es van fer amb grafiquetes i van passar a dir-se mapes conceptuals. En el camp de l'educació molts canvis es limiten a variacions en la presentació i la terminologia, i poca cosa més. Al capdavall a l'escola primària sempre es continua ensenyant el mateix, llegir, escriure, comptar i, amb una mica de sort, pensar. I si la gent aprengués això de forma aprofundida ja no caldria res més.

De fet, certament, en el nostre imaginari s'estableixen relacions estranyes, mapes conceptuals o com en vulguem dir. Aquests dies em venen al cap símils diversos, tots inexactes i potser agafats pels pèls. Avui escoltava per la ràdio com els pobles on tenen segones residències de gent de les àrees urbanes -que no es limiten a Barcelona, la denostada Can Fanga, per cert, tot i que encara s'utilitzi aquesta mena de penjament per definir l'urbanita-tipus- estan disposats a posar vigilància a l'entrada de les localitats, per tal que no els envaeixin, malgrat els controls diversos amb els quals sembla que ens ensopegarem, si o sí.

Un llibre que ha esdevingut un clàssic popular, molt reeditat, les Memòries d'un menestral de Barcelona, de Josep Coroleu, explica en algun lloc una epidèmia i com la gent dels pobles rep a cops de pedra els qui en fugen. Eren d'altres temps, més violents, però la violència, prou que ho sabem, reneix sovint en tot tipus de societats quan té el camp abonat. L'altre dia escoltava en un programa d'història (En guàrdia)  sobre bandolers mallorquins les tortures antigues, prèvies a les execucions, però les que amollen els règims dictatorials quan poden no tenen res a envejar a aquelles d'aleshores, a banda del fet que, en aquelles èpoques pretèrites, la tortura era plenament legal i per això la trobem ben documentada.

Avui m'han enviat uns amics aquest paperet que, de moment de forma voluntària, hauràs d'omplir per sortir a comprar fesols, explicant d'on vens i on vas. Tot plegat em recorda quan, a escola, algú feia una bretolada i castigaven tota la classe sense pati. Jo havia fet servir aquest injust mètode en els meus inicis, els culpables sempre continuaven sense sortir i s'havia castigat evidents innocents, els quals potser van quedar marcats per aquelles injustícies surrealistes. Fins i tot a l'escola on anaven els meus fills, molt moderna i del CEPEC, durant un Sant Jordi van sostreure diners en el moment de disbauxa festera i es va suprimir la festassa per a tot l'alumnat de l'escola, suposant que allò faria que els culpables confessessin, cosa que, naturalment, no va passar.

L'aïllament obligat també m'evoca els dels antics sanatoris, sobretot, de tísics. El més emblemàtic és el de la Muntanya Màgica de Mann, un llibre que hauria de rellegir ja que en recordo poca cosa i encara no entenc com me'l vaig poder empassar amb menys de vint anyets. Un aïllament més proper és el que trobem evocat a la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueras, al del Montseny. A banda del tema mèdic hi sura el desastre de la guerra i l'estranya i continguda relació que tenien els joves en aquells anys, segons quins joves, és clar. 

El mon de la cultura catalana, durant molt de temps, va semblar asexuat, després hem conegut passions i disbauxes, adulteris i repressions mal portades, però sempre una mica de biaix. Aquella fredor ha creat tendència, quan surten els consellers i conselleres o el senyor Torra per la televisió semblen mestres que ens estan renyant, des d'una situació de superioritat pedagògica i sempre fent cara de pa de ral. Suposo que a casa seva riuen i expliquen acudits, no ho sé. Un dels aspectes que feien atractiu Pasqual Maragall era la humanitat personal i la facultat de poder fer broma. I és que una mica d'ironia no ens faria cap mal, d'ironia intel·ligent, és clar, per fer acudits dolents de Cavall Fort, millor no dir res. El senyor Pujol tenia una certa ironia que no sempre utilitzava, però en alguna ocasió m'havia fet riure, o somriure, ja que diuen que el somriure és la riallada de l'intel·ligent, poc broma.

Jo faré el que em diuen i intento creure però potser un cop passat tot això potser podrem fer una valoració dels fets i de les decisions preses. El que passa és que, més enllà de l'amenaça, amb multes que em semblen molt exagerades per als infractors, s'ha estès una mena de corrent delatori molt perillós, la gent truca a la ràdio si veu que el veí treu el gos més del compte, per exemple. Al meu marit, que anava al súper, una senyora el va renyar, amb educació, això sí, perquè no duia guants quan, de moment, van dir que guants i mascaretes no calien. Ara, si ets grandeta, més et val sortir equipada, no fos cas que et botzinés algun espontani. Ahir enfocaven una feliç i agosarada noia, sola en una platja deserta, i el comentari de la periodista va ser: una insolidària. Això de la solidaritat és perillós, inquietant i polivalent.

Al menys s'ha aconseguit que, de forma temporal, els sense sostre tinguin un sostre, ni que sigui precari. Això no té final previst, diuen que ens acostem al cim però després diuen que el pitjor no ha arribat. Ningú no sembla saber com pot anar tot. Considerant com està el mon, ens podem sentir privilegiats, diuen. Tenim aigua, llum, tele, ràdio, gas, manduca...  I internet, la gran majoria, no pas tothom. 

Avui recordava també Maria Aurèlia Capmany, que era un esperit una mica turmentat però lliure, i una dona molt intel·ligent i espavilada, qui en una entrevista, crec que la que li va fer la Montserrat Roig, admetia, davant una certa sorpresa progre de l'entrevistadora, que va acollir amb gran alegria el final de la Guerra Civil. Al menys es podia anar a estudi, sortir de casa, anar a ballar, a la platja... Ara no podem anar ni a missa, ni a un enterrament. Si fas moixoni aquests dies desapareixeràs del mapa sense comiat familiar ni trobada d'amics. Després, més endavant, potser et faran alguna festeta, i et cantaran La vall del riu vermell o Paraules d'amor, però no serà el mateix. És clar, al difunt tant li fa, però a la família potser no. Hi ha malalts grans, ingressats, als quals no pot anar a visitar la seva parella, també molt gran, i, a banda d'això, hi ha molta gent solitària, en aquest món, i això no és d'ara, sempre n'hi ha hagut. Als mitificats pobles i poblets hi ha molta gent que no es parla ni es visita, per motius de baralles antigues o modernes.

Millor tot això que la Tercera Guerra Mundial, aquella que ens anunciava la gent gran quan érem petits, i que no deixaria ni la petja de tots nosaltres, ben mirat. Els senglars ho aprofiten per baixar per Barcelona, molta gent els mira amb il·lusió, com si haguéssim tornat a temps idíl·lics i enruralitzats. Potser no s'adona que ja son una plaga, com els coloms, les gavines o les cotorres. Amb un amic fèiem broma sobresi El planeta dels Simis tindrà una versió que serà El planeta dels Senglars, en un futur. El que no faria il·lusió seria veure rates, com al llibre de Camus, no fan cap gràcia i, ben mirat, potser és racisme zoològic, això de defensar uns animals i voler eliminar-ne uns altres. No ho sé. No sé res i no m'acabo de creure res, és el que té l'edat, diuen. Fa uns dies, en un altre programa de ràdio, La escóbula de la brújula, la doctora, molt xerraire i simpàtica, Ana Maria Vázquez Hoys deia que quan ets gran t'ho creus tot i no et creus res, però per això cal arribar a vella, ep. I llegir i escoltar molt.