13.3.20

L'ANY DE LA PANDÈMIA


Passarà el temps i la situació d'enguany serà un record, algun dia farà deu, vint anys, del temps de la pandèmia del coronavirus i d'altres temes inquietaran els  contemporanis. El record del terrible atemptat de l'11M, amb més de dos-cents morts i molts ferits ha passat de puntetes pels informatius, per exemple. Ja sembla que no hi hagi refugiats ni fugitius, les guerres del present han desaparegut, pràcticament, dels informatius. No és que mai se'n parli gaire, de tota manera.

Vam començar pensant que era una cosa dels xinesos i ara resulta que estem immergits en això de la pandèmia. Si les mides preses son excessives o no, ja no és objecte de discussió. Europa ha viscut pandèmies i tragèdies molt pitjors, al capdavall la mortalitat, amb poques excepcions, ha afectat gent molt gran i amb patologies diverses, com diuen ara. Allò dels morts de noranta-nou anys més aviat semblava un acudit. I és que allò de Març, marçot, mates la vella a la vora del foc i a la jove, si pots, és una dita ancestral.

Facin el que facin els governs, sempre seran objecte de penjaments diversos. Si fan perquè fan, o si no fan perquè no fan. O per què no havien fet quan es veia venir. Els experts en fets, a posteriori, son legió. El cas és que tot plegat ens aboca de forma obligatòria a una de les evidències de la condició humana, ens movem entre incerteses i el risc zero no existeix ni existirà. Ara tothom simula fer pinya però quan la cosa passi el tema serà objecte d'oportunisme polític per moltes bandes. L'economia va de baixa, com és lògic, i alguns espavilats aprofitaran l'avinentesa per fer bitlles, un clàssic.

Al menys hem fet minvar el tema polític partidista, a les tertúlies i la resta. El tema únic és la situació, aquest virus misteriós i colonitzador, capaç d'haver fet aturar les nostres tasques quotidianes fins a límits que ningú nascut a partir de la postguerra recordava. El tema ha generat una rastellera de missatges d'aquests que la gent t'envia al mòbil, molts son consells sobre el tema, coses suposadament serioses, com t'has de rentar les mans, quins son els símptomes de la malaltia, etcètera. D'altres són acudits, alguns tenen gràcia i, d'altres, no gaire. Tot t'arriba repetit, reenviat, multiplicat. Constato que hi ha poca producció en català, no sé si es que no estem d'humor, tenim fama de poc graciosos però no és cert, l'humor català té fites magnifiques. Potser és que Polònia ha acabat per fagocitar la producció individual de gracietes. 

La suposada solidaritat desapareix, en temps difícils, i tampoc no és pas un valor general, sinó més aviat lligat a voluntats individuals admirables. La tendència a l'acaparament ressorgeix, no fos cas que els armaris de la cuina i les neveres esdevinguessin tristament buides. L'especulació no és tan sols un fantasma, és un dels perills que avui remarquen alguns periodistes seriosos. I serioses. En moments així coneixes millor la gent, et sorprèn en molts aspectes, bons i no tant. Per sort tenim distraccions, la tele, els ordinadors. Això les jubilades desvagades, com jo. La gent en actiu precari ho té pelut, les criatures a casa, potser a casa dels avis, que son, diuen, població de risc. Teletreball, quan es pot. La feina, de baixa, en una època en la qual el mon laboral no viu pas amb gaire alegries. El fantasma de possibles i futurs acomiadaments i de finals de contractes temporals s'escampa per damunt de la gent treballadora.

I això, pel que fa al nostre món més proper. No sabem com entomen tot plegat les famílies humils de procedència forastera, ja instal·lades a casa nostra, no son un col·lectiu al qual se'l porti gaire a les tertúlies, amb poques excepcions. No sabem com ho passen ni com es protegeixen del coronavirus les moltes persones que dormen al carrer, cada dia n'hi ha més, per cert, tot i que potser aquest sigui el menor dels seus problemes. 

Hi ha una certa emoció a flor de pell, també. Una exaltació que procedeix de la novetat, de l'imprevist, de l'aventura inesperada. No sabem fins a quan estarem així, allò del prohibit prohibir ja es veu ben bé que era una ximpleria, ens estan prohibint moltes coses i ens sembla molt bé, o ens hauria de semblar molt bé. I sort que no vivim a Igualada. Se suposa que els governs saben el que fan. Les teles i les ràdios es rifen els mitges experts, jo crec que, donades les circumstàncies potser no s'haurien de multiplicar tant les opinions, hi hauria d'haver una veu mèdica oficial i para de comptar. De forma inconscient, quan opines i xerres, pots caure en contradiccions. 

Un amic, inequívocament demòcrata, em comentava amb ironia que, en aquests casos funcionen millor les dictadures. Oh, i tant, quan mana un de sol, amb un entorn de fidels, i qui protesta és silenciat, tot funciona, o sembla que funciona, ja que no comptem amb opinions contrastades. El que passa és que no hem arribat del tot a conciliar la necessitat d'una certa autoritat responsable i acceptada amb el respecte a l'opinió del poble i no tothom pot opinar ni decidir sobre tot. La discussió, per exemple, sobre el futur d'algun edifici reivindicat, és objecte, al meu barri i a d'altres, de llargues sessions de debat que fan que la cosa s'eternitzi, per a gaudi dels poders públics que així poden no fer res durant una temporada. I que, en molts casos, acaben per fer el que els sembla quan la gent ja s'ha cansat de discutir.

Aquests dies sentim i llegim opinions serioses però també moltes bestieses. Els polítics de diferent signe afectats acostumen a fer tuits, i com que fer tuits és senzill i assequible, han d'entomar tota mena de penjaments i insults, tot i que també missatges amables de la gent propera al seu espectre ideològic, és clar. Això passa sempre, és clar, però ara resulta més inquietant. La xarxa, sovint, és un mirall estrafet, o no tant, de la condició humana real. Ja fa temps que crec que l'espècie humana està sobrevalorada, i això que pertanyo al col·lectiu.

Un altre tema son les teories conspiratòries, tant del gust de certs sectors esotèrics. Algú m'ha comentat, en broma, que tot ve de l'amo xinès de l'Espanyol, per evitar que baixi a segona. Diria que de totes les teories conspiratòries que he escoltat m'ha semblat aquesta la més divertida i imaginativa. A la família hem tingut molta gent de l'Espanyol, patidors irredempts, un dia, a una entranyable petita taverna de la Barceloneta, que aplega molta simbologia referent a aquest equip, una senyora assegurava al cambrer, convençuda, que la mala sort de l'Espanyol era deguda a unes malediccions que li havien amollat sense manies.

Ara que estic a casa, calenteta, davant de l'ordinador, tot això del virus em sembla una francesilla, una petita molèstia al capdavall, tot i que no sabem quan pot durar ni com pot evolucionar. No podré anar al cinema, ni al teatre, ni al club de lectura, ni a pintar a l'escola, ni a tants llocs. Però tinc moltes altres distraccions. De moment hi ha menjar a la nevera i el restaurant familiar on anem sovint a dinar continua obert. Tinc una pila de llibres per llegir i una novel·la embastada. Serà com una llarga Setmana Santa d'aquelles d'abans, amb tot tancat, però sense música clàssica de forma absoluta, a les ràdios. I aleshores era jove i ara sóc vella, encara que això de vell, avui, sembla un insult i et renyen si utilitzes l'adjectiu. No hi ha vells, ni velles, hi ha gent gran, tercera edat i coses així. 

El futur sempre ha estat imprevisible i temporal, a nivell individual, tot i que ens agrada pensar que està controlat i que algú vetlla per nosaltres, sigui Déu o el polític de torn. Que ens sigui lleu tot plegat i que al cel ens puguem veure, que deien abans. També es deia abans allò de què ens agafi confessats però avui aquest consol és cosa del passat. Afortunadament. 

16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Des de la finestra veig el supermercat Dia, obren a les 9 hi ja hi ha vuit persones esperant a la porta, tres porten mascareta. De moment, als supermercats del barri tot segueix tranquil, nomès hi ha un bar de xinesos que ha tancat 'per vacances' diuen, i de fet el febrer fan vacances cada any. La sensació és que en qualsevol moment pot esclatar el pànic y que es descontroli tot.

Tot Barcelona ha dit...

Conocí a una abula que iba a tirar ajos en la portería del Espanyol haciendo conjuros para que no entrara la pelota. Eso en tiempos del N´kono. Demasié. Aquello era un espectáculo.

Por otra parte los hay partidarios de Platón (diálogo) y los hay de su hermano Glaucón (física -acto y control-). Este último tiene pocos escritos y su tésis es actuar de forma tiránica, sin dar explicaciones, vamos, como en China, pero si te das cuenta está teniendo resultados, lo mismo que en Igualada, que ha ido Els mossos a poner frontera en la carretera para que no entren ni salgan.

El resultado es el que es, una derivación de un virus para el que todavía no hay antídoto y que ataca al más indefenso, porque pasar, pasa por todos como la gripe.

En fin, aprovechemos para leer, pensar y descansar y encontrarnos a nosotros mismos, que a veces nos extraviamos en nuestro interior.

Un abrazo; salut, ara més que mai.

Tot Barcelona ha dit...

PD: Pero mira, JULÍA:

13/03/2020 05:00
La Ciudad Universitaria de Madrid se está quedando sin universitarios. Los madrileños aguantan, pero los que proceden de otras comunidades se vuelven a casa. "A los colegiales no los podemos retener", resume Gabriel Beltrán, presidente de la Asociación de Colegios Mayores de Madrid. La estampida comenzó a última hora de este lunes, cuando la presidenta Isabel Díaz Ayuso anunció el cierre de los centros educativos por la crisis del coronavirus. Dos días después, el director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, Fernando Simón, pidió a la población de las 'zonas de riesgo' que evitara viajar a otras comunidades, consejo que cayó en saco roto: miles de universitarios están desplazándose desde el principal foco del virus a otras partes de España.

Estos que están sanos se van a sus pueblos de vacaciones, cuando lo que tendrían que hacer es quedarse en los colegios mayores estudiando por via telemática (que ahora no es como en nuestro tiempo), y se van con el riesgo de contagiar a personas en situación más endeble y exteriorizar el virus ¿qué método se les ha de aplicar? ¿la de Platón o la de Glaucón?

Salut

Lectora corrent ha dit...

A Les Corts, estan tancant "per vacances" tots els negocis regentats per xinesos: bars/cafeteries (cinc en vaig comptar, de tancats, fa dos dies), botigues d'ungles, bazars, una floristeria... Una filla meva que treballa en una assesoria/gestoria que té bastants clients xinesos diu que, en negocis que no han tancat (encara) hi ha hagut autoacomiadaments perquè els empleats tenen por (més que por, pànic) del contacte amb la gent. Possiblement sigui perquè estan ben assabentats del que ha passat en el seu país.

Ahir, el meu correu-e va ser un degoteig de missatges que avisaven de cancel·lacions a activitats que tenia per als propers dies i setmanes. En alguns casos potser ja no caldria perquè la gent deixa d'anar-hi. Dilluns vaig anar a un club de lectura a la llibreria italiana de Gràcia i érem quatre gats. La gent no hi va perquè és una llibreria 'italiana'. No s'adonen que els italians que venen a Barcelona, allà on van és a la Rambla, la Boqueria, la Sagrada Família, el Camp Nou...

Aniré gastant els queviures que tinc per casa fins que la gent del barri ja no vagi al mercat i al súper perquè ja no els càpiga res més en el rebost. Passejaré, llegiré, escriuré, em relaxaré tot escoltant les suites de Bach, dedicaré més temps a les plantes del balcó i a les meves gates. Quan una amiga em deia des d'Italia que estan confinats, sense poder moure's, vaig pensar si potser d'això en sortirà algun decameró del segle XXI.

I una cosa que segur que faré: no reenviar cap de les 'notícies' i consells que encara m'envien algunes persones per whatsapp. No entenc com és possible que la gent cregui tot allò que rep. De vegades n'hi ha prou amb una mica de sentit comú per adonar-se que allò són notícies sense cap ni peus. Però ja diuen que sentit comú és el menys comú dels sentits. I no és només aquí on manca el sentit comú. Una altra filla meva viu a Baviera i diu que la gent d'allà aquests dies defugen el contacte d'italians i espanyols.

Júlia ha dit...

Sí, alguns xinesos han tancat 'per vacances' i fan ben fet, així no han d'escoltar ximpleries racistes.

Júlia ha dit...

Miquel, con el tiempo quizás sepamos 'algo'.

Júlia ha dit...

Miquel, ahora se quejaban los de la Comunidad Valenciana de qué un montón de madrileños se vayan para allá, a las 'segundas residencias'.

Júlia ha dit...

Lectora, és que l'espècie humana és així, en moltes ocasions. I la irracionalitat és una de les seves característiques, amb poques excepcions.

Júlia ha dit...

Amb una amiga que també escriu comentàvem això del Decameró, per cert, també hi ha qui evoca La Pesta de Camus, tot té referents en el passat, per sort, de moment, menys dramàtics.

Júlia ha dit...

Ala gent gran també ens marginaran car escolto que els de més de setanta som de 'risc', ho han dit a la tele, he, he.

Olga Xirinacs ha dit...

Ves per on, ara ens estalviem xorrades polítiques i anem per un nou serial imposat...
Sóc persona de risc, em diuen, i jo, tancadeta a casa -o no- escric poemets de conya sobre el virus. Espero que el que he posat al bloc no et desagradi. Aquest fra Olivari és un personatge que tinc, però encara no l'havia fet sortir en públic. És un bon home senzill, que recull herbes remeieres.
Has exposat molt bon programa per passar aquests dies.
Una abraçada, Júlia.

Tot Barcelona ha dit...

El que se pone "morao" és el de la sexta , Jooo¡¡ sale con sus azafatas de Ryanair y venga a decir : "calma, calma...peroooooooo se han muerto 10 más ¡¡¡
Se me hace insoportable, todo el día con la misma trola..
Y ahora ya no habla del Puigdemont ¡¡ . Me lo han abandonao todos.
Estic una mica fart...Jo volía anar hi a veure la expo de La Caixa en Montjuïc, la del surrealisme...pero va ser que no.
Salut

Júlia ha dit...

I ara, Olga, és molt divertit, i el Fra Olivari, un personatge a aprofitar, l'únic que podem fer és no perdre l'humor, això d'evitar bestieses polítiques també està molt bé.

Una abraçada i endavant amb la literatura.

Júlia ha dit...

MIquel, me recuerda aquello de la Trinca, tranquil,Jordi, tranquil que és la Guardia Civil, tu tranquil...

Per sort vaig anar fa pocs dies a veure aquesta exposició, em sembla que tinc malsons de veure tantes coses rares, però és interessant. Vaig escriure'n una ressenya però encara no me l'han penjat al Llegir en lloc d'escriure, quan surti te la linco.

Tot Barcelona ha dit...

ok
gracies

ILLUMINATI GRAND LODGE® ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.