GUERRES, BATALLES, VIRUS I VANITAT DE VANITATS

Encara que vulguis fer punt i apart resulta complicat deixar de banda el tema central d'aquests mesos, el coronaviurs, és clar.

Escolto, per la ràdio, per la tele, per tot arreu, condemnes a això de qualificar el tema com una guerra o una batalla. La cosa s'ha intensificat des que l'exèrcit també col·labora en tasques diverses, generades per una emergència que més aviat demana la col·laboració de tothom.

Em sorprèn aquesta pell tan fina davant de la qualificació, metafòrica, de la lluita contra el virus. Des de fa anys que llegeixo sovint símils bèl·lics en relació a qualsevol malaltia, sobretot, el càncer. 'Ha superat la lluita', 'ha guanyat la batalla', 'malgrat la lluita no ho ha superat', 'cal lluitar amb coratge contra el càncer'... Fins i tot Maragall, al principi del seu Alzheimer, feia aquests tipus de comparacions, en relació al seu cas. Cal dir que alguns malalts de càncer amb dos dits de seny rebutjaven aquests lligams entre una batalla i la difícil situació que comportava resignar-se al tractament possible.

Com que l'espècie humana té un vessant prou vanitós, sovint la curació d'un mal dolent convertia el curat en un heroi que havia superat la lluita i guanyat la batalla. Encara recordo la santificació, per exemple, de Josep Carreras, quan va superar la leucèmia. El fet és que qualsevol superació d'una malaltia és temporal, tots morirem, però, és clar, qui dia passa, any empeny. Hi ha persones, poques, que davant d'un mal complicat han renunciat a tractaments massa agressius, acceptant una mort previsible. Estan mal mirats, com si no tinguessin coratge per lluitar. Els símils bèl·lics no es limiten a les malalties, es pot lluitar per aconseguir millores salarials, llibertat personal, coses així.

En tot cas, ja sabem que això no és una guerra. Una guerra, una guerra de veritat, és molt pitjor. Hi ha països que viuen, avui, guerres llargues, sense final previsible. Quan no hi ha una guerra oberta, fins i tot en casos de dictadures, el comerç i la indústria, fins i tot el turisme, més o menys, tiren endavant. Quan jo era jove, en referència al franquisme, es deia sovint que no era el mateix la pau que l'absència de guerra. Hi estic d'acord, la pau, en democràcia, hauria de ser tota una altra cosa, però la guerra és el caos i la inseguretat per a tothom. I, si avui la gent vigila que el veí no baixi el gos més vegades del compte, en un estat de guerra o  de dictadura brutal les delacions perverses proliferen.

De fet, les guerres s'aturen però no s'acaben del tot fins al cap d'unes quantes generacions, i encara. Deixen mals records, silencis, misteris poc aclarits, odis enquistats i coses així. Mals rotllos, vaja. Res no és mai com abans de les guerres, de les revolucions. Els períodes sense guerra, en la història, han estat breus i limitats a espais geogràfics determinats. Malauradament, després moltes guerres es mitifiquen i encara bo que en aquestes darreres dècades els valors militaristes, al menys pels nostres  verals, han anat de baixa, ni que sigui de forma bonista i teòrica. Diuen que la història l'escriuen els vencedors però això és relatiu. Per una banda tothom perd, no hi ha vencedors, tothom ha patit, i, per l'altra, suposats perdedors i revanxistes escriuen, sempre que poden, la història, a la seva manera.

Les malalties i les epidèmies no s'acabaran mai, revifaran de tant en tant, perquè la biologia és la biologia i no té consciència moral. Un altre tema és que, a partir d'aquesta pandèmia, es posin algunes mides per tal de controlar la cosa d'una altra manera, el mateix que l'economia, a partir de la crisi del 29, va reinventar-se. Ara bé, això demana grans esforços, sobretot pel que fa a la millora de la situació als països pobres, alguns dels quals no tenen ni aigua. Jo crec que, de moment, en sortirem escaldats, però al cap d'un temps ja farem com sempre i, algun dia, en un futur estrany, arribarà alguna tragèdia imprevista que ara no podem ni imaginar. Però també passarà i la gent anirà fent el que pugui i quan pugui. 

Aquests dies em ve al cap el comentari irònic d'un científic, en una mena de debat sobre el canvi climàtic. Algú va dir que si no anàvem amb compte podiem acabar amb l'espècie, la nostra, és clar. El científic, vell i savi, va dir, rient, que potser aleshores els virus i les bactèries estarien molt contents i tranquils. Al capdavall, son éssers vius i, se suposa, parents nostres.

REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE EL PROBLEMA QUE ENS ENVOLTA

Un dels treballs que vam fer aquest any, durant els feliços dies en els quals es podia anar a classe, en el meu cas a l'Escola de la Dona, a pintar i dibuixar, va ser sobre aquest impressionant quadre de Caspar David Friedrich, un pintor que ha revifat en els darrers anys, de vegades en excés, pel que fa a la utilització de quadres seus per a cobertes de llibres diversos.

Ahir el vaig evocar en escoltar un periodista que va fer una definició força coincident amb la meva, pel que fa a la situació. Deia que això del virus és com anar en un vaixell entre boires i enmig de la tempesta, el capità (els qui manen, en aquest cas) fa el que pot i el que li sembla adient, però no té cap seguretat de què sigui el que cal, mentre la tripulació va amollant opinions de tota mena, que poden ser bones o suïcides però que no sempre es corresponen amb el que decideix qui en té la responsabilitat.

Avui llegeixo al diari que Alemanya deixa sortir a passejar la gent, i això que diuen que té menys afectats que nosaltres. També he llegit que aquest país triplicava les places a les  UCIS, en comparació amb el nostre, Catalunya inclosa. Avui costa apartar-se del discurs oficial, un discurs que sovint es contradictori, es basa en dades que no podem contrastar del tot i en informacions sesgades. Els polítics gairebé em fan pena, avui, tots ells, amb aquesta patata calenta i les seves inevitables tendències partidistes, car això acabarà i tornarem a fer eleccions i campanyes electorals.

M'han arribat algunes, poques, informacions que no responen al discurs oficial, però fins i tot els més crítics de fa un mes avui fan moixoni i se sotmeten a les directrius indiscutibles i obligatòries. Fa pocs anys els qui morien amb més de noranta anys morien de vells però avui fan gruix a les llistes dels difunts afectats pel virus nostre de cada dia. A una dama de la política nostrada li van preguntar pel nombre de morts per edat i va fugir d'estudi. En tot cas t'avisen de forma insistent en què també afecta els joves no fosc cas que el sector de poca edat acabés per endegar guateques clandestins i tot se n'anés en orris. Ara diuen que si t'estàs morint entubat potser deixaran entrar un parent vestit de bus per tal que et puguis acomiadar de forma una mica humana.

Si fóssim en d'altres temps entomaríem informacions més crítiques però som en una època en la qual el gran Déu és la salut i tot això. I uns altres gran Déus son la Medicina, la Ciència, tot i que en nom de la medicina i la ciència s'han fet disbarats diversos, al llarg de la història. Hi ha científics de tota mena però alguns rumbegen una vanitat excessiva, deixen a la resta d'ignorants quan en tenen ocasió, i amollen opinions sobre aspectes que no són del seu camp pontificant. Bé, això ho han fet els historiadors, els filòsofs, els capellans, els mestres, i tot quisqui una mica llegit.

Les hiperbòliques comparacions frívoles ens diuen alegrament que això és pitjor que la grip espanyola o la febre groga, de la mateixa manera que la violència del Procés era pitjor que la Revolució Francesa, fa quatre dies. Opinen que després d'això tot serà diferent però la memòria és molt curta i per a les noves generacions tot plegat serà poca cosa, una batalleta de jaios. 

Hem oblidat les guerres recents, els refugiats que moren com a mosques, en edats més aviat joves i tendres o les catàstrofes humanes del passat europeu que, per exemple, amb el tema de la Segona Guerra Mundial i els danys col·laterals, van provocar uns cent milions de morts, si fa no fa, i potser més i tot. Aleshores també s'havien oblidat els mata-degolla de la Revolució Francesa i el seu epígon, les guerres provocades per la paranoia napoleònica, que van escampar, a més, la plaga terrible que s'enduia molta gent jove, a més de la sífilis o la verola, la tuberculosi. A Catalunya hem oblidat, mitificat o maquillat coses com ara les guerres carlistes i les seves violències, per exemple.

La vanitat humana fa que es tingui per heroicidad el que és pràctica professional responsable. Encara no fa quatre dies que regalàvem floretes als mossos o emmarcàvem frases del Guardiola. Jo, de metges i d'infermeres n'he conegut de tota mena, com de mestres i els homenatges massius em fan angúnia. Potser és que necessitem herois, com Napoleó, qui, malgrat haver fet el que va fer i provocat el que va provocar, és lloat i homenatjat fins i tot a Còrsega, la seva terra natal de la qual va, en certa manera, renegar, en afrancesar-se, al contrari del seu pare que va ser un nacionalista com cal. La seva mare, diuen, no va voler parlar mai francès. Però vaja, bé devia menjar gràcies a les aportacions filials, em temo. Costa molt ser coherent sempre i en tot moment.

Jo estic bé a casa meva, no és un pis molt gran però tinc balconet i, per a dues persones, està prou bé. Però hi ha molta gent a la ciutat que avui es troba confinada, en solitud o amb massa gent o amb gent amb la qual potser no s'avé, en pisos lamentables i encofurnats. Em pregunto com confinen la gent a l'Índia més pobra, a l'Àfrica amb poca aigua... 

Diuen que la diferència d'aquesta cosa amb d'altres és la seva extensió, mundial, i el seu poder de propagació ràpida. Mentrestant es va acomiadant gent de les empreses, de forma també força ràpida. En temps difícils els espavilats fan bitlles. Precisament un dels millors llibres, pel meu gust, de Gonzàlez Ledesma, que té certs punts de contacte amb La gangrena, de Salisachs, es diu Los Napoleones. Defensa la tesi de què després d'una guerra no guanyen mai ni els uns ni els altres, sinó els que no tenen consciència ni ètica i saben treure profit de les desgràcies, els napoleons, vaja. 

A Napoleó li va arribar la seva derrota però els francesos el van arribar a enyorar, a ell i les seves grandeses, i això va fer que en promocionessin un altre, de Napoleó. No sempre arriba la decadència dels napoleons, una antiga i molt bona pel·lícula alemanya, Nosaltres, els nens prodigi, mostrava la trajectòria d'un d'aquests napoleons espavilat, un noi que primer es nazi i acaba essent amic dels americans i fent negocis, en comparació amb la d'un altre, honrat i resignat, poc ambiciós i honest. Amb gran ironia el director el feia caure pel forat d'un ascensor que estaven arreglant però ens avisava de què no hi ha mai tants forats d'ascensor a punt.

En tot cas, siguin o no exagerades les mides preses i considerant que no podem ni anar a donar un volt com els alemanys, quan una cosa funciona a nivell general, sigui o no certa, fa ben be com si fos un dogma, no sé si m'explico. Evito ja les informacions abusives, piconadores, contradictòries i potser ben intencionades, dels polítics, tant com puc. Les dels metges i científics encara es poden acceptar. Els polítics o bé ens prediquen de forma paternalista o ens renyen com aquells mestres d'abans, que arranjaven les rebel·lies castigant tota la classe sense pati, quan, generalment, els culpables eren un o dos i mai no es donaven a conèixer. Déu ja triarà els seus, vaja, com deia l'estossinador de càtars nostrat, fa molts segles.

MÉS ENLLÀ DEL CONFINAMENT

Amb el tema del virus, el confinament i la resta, el món exterior, que ja era mig bandejat de les nostres dèries, ha quedat definitivament llunyà. Com que els de fora de l'àmbit europeu no podran entrar-hi i, de fet, nosaltres no podem anar ni al barri del costat ni a casa de la tieta, coses greus, guerres oblidades i els pobres refugiats i fugitius de virus més tràgics ja no surten a la tele ni es planteja com i quan els hem d'acollir. L'altre dia parlaven a la tele, com de passada, de les mides, tèbies i apressades, que es prenen amb la gent que dorm al carrer, en 'confinar-los', per posar un altre exemple.

Fa poc vaig escoltar una d'aquelles notícies que potser en d'altres moments hauria provocat més sensacionalisme, una pobre iaia amb alzheimer, molt gran, havia estat violada i apallissada de forma reiterada, en una residència barcelonina. Alguna treballadora va avisar la filla, la qual va posar una càmera per a comprovar el tema. Pot semblar un cas puntual, però no és pas el primer ni serà el darrer. Potser hi ha homes maltractats, a les residències i les llars, però els casos de dones son molt més nombrosos i, a més a més, compten amb l'abús sexual com a lamentable pinyol dels fets. Si alguna dona pensa que envellir l'enretira del perill de violació, està ben equivocada.

Aquestes iaies, així com les prostitutes estossinades de mala manera per mafiosos, en ocasions ni tan sols identificades, no compten en les llistes de violència de gènere però també s'hi podrien incloure i hauria de ser així. El pitjor és que, malgrat que la majoria de personal de les residències és admirable, considerant que la feina és dura i els sous, escassos, i fa el que ha de fer i sovint, més i tot, aquest cas no és pas una excepció. La cura dels vells i velles ha passat, de forma majoritària, a persones nou vingudes, en aquests darrers anys, cosa que també ens hauria de fer pensar en com és que no motiva al jovent de casa, aquesta tasca, amb un mercat laboral quantitativament important.

Ahir em vaig entretenir a espigolar per la xarxa i he trobat molts fets semblants, sobre maltractaments a gent gran, a Catalunya, Espanya i el món mundial, uns quants de relativament recents i tots ben documentats. Les condemnes als maltractadors acostumen a ser ridícules, en general, si no és que han matat algú de forma evident. Per aquests fets no es demana gaire responsabilitat a les autoritats sanitàries, que jo sàpiga. Es castiga els culpables directes i poca cosa més. Les notícies s'interpreten segons el moment en el qual surten als mitjans. Fa anys, quan manava el senyor Pujol, hi va haver el cas d'una residència on es van descobrir unes situacions d'higiene absolutament fastigoses i ens van passejar el seu director emmanillat i hi va haver un gran rebombori, malgrat que amb el temps tot s'oblida.

L'aleshores president Pujol, en ser interpel·lat, va dir, fugint d'estudi, com tenia per costum, que els primers responsables dels  vells ingressats eren els parents. Potser sigui cert, no diré que no, però els parents, fills, nebots i la resta, poden no ser perfectes o tenir problemes diversos, com passa en el cas dels alumnes de l'escola, i no ens podem rentar les mans dels temes fent referència al sentimentalisme filial i les responsabilitats dels altres. Quan la família falla o no pot arribar a tot arreu, en un mon suposadament civilitzat, hi ha d'haver d'altres suports.

El tema de les residències, afegit als casos de maltractament a les llars, ha anat conformant un goteig constant, i en això hi podem incloure públic i privat. Criatures i vells son gent indefensa però, com resulta, potser, natural, els infants ens desvetllen més tendresa i, les seves penes, reaccions més viscerals, tot i que també intermitents, depén del context de noticiari i de la difusió mediàtica.

Alguns assassinats de velletes han passat, al principi, desapercebuts, si el crim no ha estat visiblement violent. Cas de l'infermer d'Olot o d'un assassí santanderí de fa anys. Les víctimes amb demència i molts anys no tenen credibilitat, ni futur en el quan demanar venjança o justícia. Un altre cas escandalós van ser les violacions d'unes quantes senyores molt grans, en una nit de Nadal, per part d'un guillat que feia temps que treballava al centre i semblava normalet. Quants casos hauran passat desapercebuts després de la mort de les víctimes? 

Per una banda ens allarguen la vida fins extrems surrealistes i absurds i, per l'altra, ens obliden quan ja no podem ballar la conga ni consumir el que sigui. En el llibre que comentava ahir es parla molt d'aquest tema, tractaments dolorosos, operacions agressives, quimios llargues, a persones molt grans, que no tenen possibilitats de sobreviure gaire més. L'eutanàsia està bé però no cobrirà tots els supòsits, com tampoc això de les darreres voluntats expressades de forma fefaent en un document. Els sistemes no poden detectar tots els psicòpates guillats, amb possibilitats de fer mal a gent indefensa, els quals potser no ho son sempre ni en tot moment, de guillats. Però, com es fan les revisions, en aquests centres? Tanta cura en vigilar-nos i controlar-nos en mols aspectes de la vida quotidiana i, en canvi, aquest tema, greu, a causa del gran nombre de vells i velles que poblen els nostres països ben peixats, sembla que no inquieti com caldria.

Una meva cosina havia tingut cura de la seva mare, que va morir molt gran i amb moltes complicacions. Però la malalta tenia el cap clar. En canvi el seu pare va desenvolupar un alzheimer complicat, agressiu, no era possible tenir-lo a la llar i va haver de cercar residència. De la primera se'l va endur al cap de poc temps, l'anava a  veure constantment, matí i vespre i va detectar brutícia i deixadesa. Finalment va trobar el lloc adient. Però les residències son cares, en general, i de públiques i més econòmiques n'hi ha poques. La gent com el senyor Pujol, avui ell també, un vell, té possibles per pagar ajudes diverses i residències correctes però aquestes persones son minoria. 

Vull fer constar que no tinc una mania especial al senyor Pujol, fins i tot el vaig votar en alguna ocasió. I considerant com el tracta determinada premsa, en comparació qualitativa i quantativa, pel que fa al volum del guany familiar, amb d'altres, com ara, per posar un exemple recent, la família reial, doncs, mira, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però aquella resposta ha quedat gravada en el disc dur de la meva memòria selectiva.

El llibre que comentava ahir parlava de corrupcions mèdiques diverses i sucoses. Tenim tirada a fer la vista grossa amb els nostres o amb nosaltres mateixos i a ser molt crítics amb la resta, sobretot amb els polítics. Però el cert és que la corrupció és un fet en la nostra societat i va de baix a dalt i conforma una mena d'estranya xarxa de connivència general. Qui roba un ou, roba un bou, deien, a casa. Sobretot quan no el roba perquè té gana sinó per estranya cobdicia. 

La gent no vol que sigui dit que es fa vella, però aquests dies ens hem ensopegat amb la trista realitat, els més grans de seixanta, de setanta, de vuitanta, som grup de risc, un grup molt nombrós, estadísticament parlant. I la gran majoria de difunts i difuntes a causa del virus, afegit a d'altres problemes, son d'aquesta edat. Gent gran que s'ha de protegir, diuen ara per la ràdio, tot i que aquesta protecció no sigui sempre igual ni en tot moment, ep.

Aquest tema de les residències i de la indefensió en la qual ens podem trobar en algun moment ens hauria d'empènyer a incidir en coses que no ens agraden o que semblen molt llunyanes. Encara més, ara, tancats a casa, sí o sí, i piconats de forma insistent amb el tema que ens ofega i aclapara per totes bandes. Encara que puguem llegir llibres  de franc, mirar pelis, escoltar música, pintar quadres, parlar pel mòbil o tocar el piano. Quan no hi ha llibertat personal, la resta no és ben bé el mateix, la veritat.

L'ANY DE LA PANDÈMIA

Passarà el temps i la situació d'enguany serà un record, algun dia farà deu, vint anys, del temps de la pandèmia del coronavirus i d'altres temes inquietaran els  contemporanis. El record del terrible atemptat de l'11M, amb més de dos-cents morts i molts ferits ha passat de puntetes pels informatius, per exemple. Ja sembla que no hi hagi refugiats ni fugitius, les guerres del present han desaparegut, pràcticament, dels informatius. No és que mai se'n parli gaire, de tota manera.

Vam començar pensant que era una cosa dels xinesos i ara resulta que estem immergits en això de la pandèmia. Si les mides preses son excessives o no, ja no és objecte de discussió. Europa ha viscut pandèmies i tragèdies molt pitjors, al capdavall la mortalitat, amb poques excepcions, ha afectat gent molt gran i amb patologies diverses, com diuen ara. Allò dels morts de noranta-nou anys més aviat semblava un acudit. I és que allò de Març, marçot, mates la vella a la vora del foc i a la jove, si pots, és una dita ancestral.

Facin el que facin els governs, sempre seran objecte de penjaments diversos. Si fan perquè fan, o si no fan perquè no fan. O per què no havien fet quan es veia venir. Els experts en fets, a posteriori, son legió. El cas és que tot plegat ens aboca de forma obligatòria a una de les evidències de la condició humana, ens movem entre incerteses i el risc zero no existeix ni existirà. Ara tothom simula fer pinya però quan la cosa passi el tema serà objecte d'oportunisme polític per moltes bandes. L'economia va de baixa, com és lògic, i alguns espavilats aprofitaran l'avinentesa per fer bitlles, un clàssic.

Al menys hem fet minvar el tema polític partidista, a les tertúlies i la resta. El tema únic és la situació, aquest virus misteriós i colonitzador, capaç d'haver fet aturar les nostres tasques quotidianes fins a límits que ningú nascut a partir de la postguerra recordava. El tema ha generat una rastellera de missatges d'aquests que la gent t'envia al mòbil, molts son consells sobre el tema, coses suposadament serioses, com t'has de rentar les mans, quins son els símptomes de la malaltia, etcètera. D'altres són acudits, alguns tenen gràcia i, d'altres, no gaire. Tot t'arriba repetit, reenviat, multiplicat. Constato que hi ha poca producció en català, no sé si es que no estem d'humor, tenim fama de poc graciosos però no és cert, l'humor català té fites magnifiques. Potser és que Polònia ha acabat per fagocitar la producció individual de gracietes. 

La suposada solidaritat desapareix, en temps difícils, i tampoc no és pas un valor general, sinó més aviat lligat a voluntats individuals admirables. La tendència a l'acaparament ressorgeix, no fos cas que els armaris de la cuina i les neveres esdevinguessin tristament buides. L'especulació no és tan sols un fantasma, és un dels perills que avui remarquen alguns periodistes seriosos. I serioses. En moments així coneixes millor la gent, et sorprèn en molts aspectes, bons i no tant. Per sort tenim distraccions, la tele, els ordinadors. Això les jubilades desvagades, com jo. La gent en actiu precari ho té pelut, les criatures a casa, potser a casa dels avis, que son, diuen, població de risc. Teletreball, quan es pot. La feina, de baixa, en una època en la qual el mon laboral no viu pas amb gaire alegries. El fantasma de possibles i futurs acomiadaments i de finals de contractes temporals s'escampa per damunt de la gent treballadora.

I això, pel que fa al nostre món més proper. No sabem com entomen tot plegat les famílies humils de procedència forastera, ja instal·lades a casa nostra, no son un col·lectiu al qual se'l porti gaire a les tertúlies, amb poques excepcions. No sabem com ho passen ni com es protegeixen del coronavirus les moltes persones que dormen al carrer, cada dia n'hi ha més, per cert, tot i que potser aquest sigui el menor dels seus problemes. 

Hi ha una certa emoció a flor de pell, també. Una exaltació que procedeix de la novetat, de l'imprevist, de l'aventura inesperada. No sabem fins a quan estarem així, allò del prohibit prohibir ja es veu ben bé que era una ximpleria, ens estan prohibint moltes coses i ens sembla molt bé, o ens hauria de semblar molt bé. I sort que no vivim a Igualada. Se suposa que els governs saben el que fan. Les teles i les ràdios es rifen els mitges experts, jo crec que, donades les circumstàncies potser no s'haurien de multiplicar tant les opinions, hi hauria d'haver una veu mèdica oficial i para de comptar. De forma inconscient, quan opines i xerres, pots caure en contradiccions. 

Un amic, inequívocament demòcrata, em comentava amb ironia que, en aquests casos funcionen millor les dictadures. Oh, i tant, quan mana un de sol, amb un entorn de fidels, i qui protesta és silenciat, tot funciona, o sembla que funciona, ja que no comptem amb opinions contrastades. El que passa és que no hem arribat del tot a conciliar la necessitat d'una certa autoritat responsable i acceptada amb el respecte a l'opinió del poble i no tothom pot opinar ni decidir sobre tot. La discussió, per exemple, sobre el futur d'algun edifici reivindicat, és objecte, al meu barri i a d'altres, de llargues sessions de debat que fan que la cosa s'eternitzi, per a gaudi dels poders públics que així poden no fer res durant una temporada. I que, en molts casos, acaben per fer el que els sembla quan la gent ja s'ha cansat de discutir.

Aquests dies sentim i llegim opinions serioses però també moltes bestieses. Els polítics de diferent signe afectats acostumen a fer tuits, i com que fer tuits és senzill i assequible, han d'entomar tota mena de penjaments i insults, tot i que també missatges amables de la gent propera al seu espectre ideològic, és clar. Això passa sempre, és clar, però ara resulta més inquietant. La xarxa, sovint, és un mirall estrafet, o no tant, de la condició humana real. Ja fa temps que crec que l'espècie humana està sobrevalorada, i això que pertanyo al col·lectiu.

Un altre tema son les teories conspiratòries, tant del gust de certs sectors esotèrics. Algú m'ha comentat, en broma, que tot ve de l'amo xinès de l'Espanyol, per evitar que baixi a segona. Diria que de totes les teories conspiratòries que he escoltat m'ha semblat aquesta la més divertida i imaginativa. A la família hem tingut molta gent de l'Espanyol, patidors irredempts, un dia, a una entranyable petita taverna de la Barceloneta, que aplega molta simbologia referent a aquest equip, una senyora assegurava al cambrer, convençuda, que la mala sort de l'Espanyol era deguda a unes malediccions que li havien amollat sense manies.

Ara que estic a casa, calenteta, davant de l'ordinador, tot això del virus em sembla una francesilla, una petita molèstia al capdavall, tot i que no sabem quan pot durar ni com pot evolucionar. No podré anar al cinema, ni al teatre, ni al club de lectura, ni a pintar a l'escola, ni a tants llocs. Però tinc moltes altres distraccions. De moment hi ha menjar a la nevera i el restaurant familiar on anem sovint a dinar continua obert. Tinc una pila de llibres per llegir i una novel·la embastada. Serà com una llarga Setmana Santa d'aquelles d'abans, amb tot tancat, però sense música clàssica de forma absoluta, a les ràdios. I aleshores era jove i ara sóc vella, encara que això de vell, avui, sembla un insult i et renyen si utilitzes l'adjectiu. No hi ha vells, ni velles, hi ha gent gran, tercera edat i coses així. 

El futur sempre ha estat imprevisible i temporal, a nivell individual, tot i que ens agrada pensar que està controlat i que algú vetlla per nosaltres, sigui Déu o el polític de torn. Que ens sigui lleu tot plegat i que al cel ens puguem veure, que deien abans. També es deia abans allò de què ens agafi confessats però avui aquest consol és cosa del passat. Afortunadament.