AIXÒ NO ÉS UNA RECOMANACIÓ LITERÀRIA

Ja fa anys que el dia de Sant Jordi, amb tota la seva parafernàlia, ha perdut per a mi molta màgia. Abans no sortien tants llibres al mercat, per Sant Jordi et compraves volums que ja feia temps que s'havien publicat, ara gairebé passa una mica com amb les rebaixes de roba, es cus directament per al periode de rebaixes. I s'escriu per tal que surti el que sigui per Sant Jordi. 

Aquests dies m'han demanat algunes recomanacions i les he fet, en vídeo, per a Tot HIstòria, per a una biblioteca... Però no m'agrada recomanar ni que em recomanin. Si sé d'algú amb qui connecto, pel que fa a gustos literaris, li demano l'opinió sobre llibres que ha llegit, a tot estirar. Moltes vegades no son llibres de la darrera fornada, però sempre hi ha excepcions. Jo mateixa vaig canviant de gustos. 

Per les teles i les ràdios ja et veus venir el que recomanaran i quins autors es promocionaran. Hi ha editorials que son unes grans oblidades, a no ser que tinguin la xamba de publicar algun autor o autora que ja és conegut de sobres o que té relacions amb els mitjans. El Premi Llibreter és tot un misteri per a mi, mai no he connectat amb els llibres premiats i hi ha editorials, fins i tot de les grosses, que no deuen entrar mai al bombo.

Ja he manifestat en diferents ocasions que tinc feblesa literària, fins i tot personal, per l'escriptora Olga Xirinacs. Amb gairebé vuitanta-quatre anys ha publicat un volum excel·lent, pel meu gust, El Rec, uns bells records de la seva infantesa. No veig que el promocionin gaire pels grans mitjans, suposo que a Tarragona ho faran, d'una manera o d'una altra. Xirinacs va guanyar molts premis en pocs anys i els no premiats van emprendre una mena de lamentable croada que encara cueja. Amb els anys he valorat gairebé més la Xirinacs poeta que no pas la narradora, però això pot ser a causa dels canvis que l'edat projecta en les nostres tries. Aquest llibre m'ha agradat molt perquè es pot considerar poètic, de fet. No vull recomanar però si hagués de recomanar, el recomanaria.

Tinc uns quants llibres publicats, de narrativa i poesia. La gran majoria estan descatal·logats, algunes de les editorials que me'ls van publicar han desaparegut o han estat abduïdes per les grosses. Tan sols es poden trobar, encara, els dos que em va publicar Meteora, La pols dels carrers, de poemes, i L'inici del capvespre, una novel·la que em sembla prou digna i fins i tot millor que d'altres que llegeixo, molt ben promocionades.

Doncs, si hagues de recomanar, modèstia apart, recomanaria els meus llibres, cosa que fan molts autors i autores, sense cap mena de modèstia. Aquest any he tingut la sort de poder publicar una altra novel·la, El Parc i les Ombres, en una petita gran editorial, d'aquestes vocacionals que espero que, com Meteora, durin, tot i que no ho tenen gens fàcil. Han endegat un sistema per tal que puguis enviar una dedicatòria escanejada, que s'inclourà en el llibre. Les presentacions que tenia pendents han quedat ajornades de forma indefinida. Jo crec que és una bona novel·la tot i que amb això deu passar com amb els fills, els estimes a tots i els trobes totes les gràcies, al menys, jo.

Aquests dies els llibreters i els venedors de flors fan soroll, demanen que no compris a Amazon, que ells en saben més, i potser sigui veritat. Hi deu haver llibreters de tota mena, però m'empipa quan s'atorguen un cert paper d'aconselladors, de recomanadors, d'experts, ja que no crec que ningú del sector hagi pogut llegir tot el que té a la botiga. En alguna llibreria de prestigi he escoltat recomanacions molt surrealistes, per part dels llibreters i llibreteres, em pregunto per què necessitem tanta recomanació, quan ja som grandets i grandetes.

El fet es que cada dia compro més llibres antics i descatal·logats, d'aquests que ja no trobes enlloc perquè tenen més de dos, de tres anys, i que ni el llibreter més espavilat del barri aconsegueix portar-te. I, a l'hora de fer comandes, em refio més d'una papereria coneguda que també ven alguns llibres però que no és, pròpiament, una llibreria. Suposo que aquests dies no ho deu passar gaire bé, la seva jove mestressa, en haver de tenir tancat l'establiment. També compro llibres de gent amiga, no son fàcils de trobar, com els meus, i encara ho seran menys  aquest any, sense la parada de l'Associació de Relataires, on sovint trobava perles ocultes.

Hi ha qui s'estranya de què no hagis llegit algun llibre de moda, un llibre que potser no els ha fet el pes o no han acabat, tot i que no gosen haver d'admetre-ho, però que té premis d'aquests de prestigi. I no parlo del Sant Jordi ni del Planeta sinó dels de prestigi progre. Fa temps es va publicar un llibre que explicava com pots parlar de llibres que no has llegit. Avui això sembla molt fàcil, amb tants recursos a la xarxa, però a alguns comentaristes, que fins i tot escriuen a revistes de culte, se'ls acaba per veure el llautó. Algunes crítiques de llbres i de cinema el que fan és explicar-te una mica l'argument, més o menys el que posa a la solapa posterior i que no sempre té massa a veure amb el contingut real. 

A mi m'agrada quan algú comenta un llibre a un blog, sense pretensions de fer proselitisme, t'explica el que li ha semblat i no et recomana, sinó que es limita a ser subjectiu, de forma conscient. Amb el cinema, el mateix. Els gustos son diversos, afortunadament, i estan lligats al nostra imaginari, al nostre moment vital, als nostres coneixements previs. 

Un tema incòmode és el de les biblioteques, on es pot trobar de tot, incloses novetats diverses. Hi ha moltes persones que manifesten que no es compren un llibre perquè ja el tindran a la biblioteca i a casa tenen poc espai. Les biblioteques han estat un servei magnífic, no ho negaré, però això de que tot sigui de franc i que a la gent no li faci vergonya dir-te directament que no es compra el teu llibre però que el demanarà a la biblioteca, fa molt de mal a la venda. Una cosa es que allà hi trobis els clàssics, els llibres descatal·logats, coses aixi, però el tema de les novetats no l'acabo d'entendre. 

Em temo que ara ja estem en temps de vaques magres i no passa tant, però una forma de promocionar uns autors determinats era que les institucions els compressin uns quants volums. També es compraven pintures al parent d'algú, de fet. Això dels coneguts és una plaga de la qual no ens en sortirem, em temo. Diuen que ja ve del temps dels romans, al mon mediterrani.

I, pel que fa a la festa de demà, el mateix que amb la mona de pasqua, sembla que l'important de tot plegat és menjar la mona, tenir la rosa, comprar un llibre, i que sense aquestes celebracions, cada dia més frivolitzades i consumistes, no puguem viure. És clar que, més enllà dels dies assenyalats sembla que ja no calgui menjar pastissos, ni regalar flors, ni llegir i comprar llibres. Quan, ai, ni pastissos, ni flors, ni llibres, son el que havien estat en temps més austers, ço és, bens escassos i molt desitjats. En el fons, això dels virus  ens ha mostrat la fragilitat de totes les coses, àdhuc de la nostra pròpia vida, sobretot quan ja te'n queda més al darrere que no pas al davant, de vida. En aquest estrany context que ens acull no m'estranya gens que trobin un batlle embriac intentant fugir qui sap on, el que m'estranya és que no siguem legió, els engatats arrauxats,  amb intenció de tocar el dos d'una vegada.