CORBATES SIMBÒLIQUES, POLÍTIQUES, INCÒMODES, SIMPÀTIQUES I EMPÀTIQUES

Corbata torta, busca xicota.
Si vols ser un bon pescador lleva't la corbata i pescaràs millor.

És pot opinar el que es vulgui sobre Pedro Sánchez però el cert és que, faci el que faci, li cauen calbots per totes bandes, alguns de ben curiosos i surrealistes, per cert. L'oposició contundent s'ha ficat, fins i tot, amb els colors de les seves corbates i, fos per això o a causa d'una tria personal o assessorada, en la darrera sortida a escena en va lluir una de fosqueta, tirant a morat quaresmal. He llegit en algun lloc que el Sánchez porta trajos molt macos però jo trobo que li curtegen les mànigues, en moltes ocasions. 

Segons l'opinió dels opositors, era una manca de respecte als difunts que no sortís amb corbata negra. Fa molts anys que no veig corbates negres, a l'època en el qual el dol familiar era prescriptiu se'n veien algunes, també recordo aquells braçals en record de pares o mares. Sobre el dol i els seus excessos existeix una pel·licula espanyola molt interessant, La niña de luto, de Summers, en la qual, ja en època d'un cert desenvolupament, una parella d'un poble hispànic anava ajornant el seu casament a causa de la mort de parents i saludats.

La corbata ha anat de baixa però encara cueja. S'ha considerat, durant molt de temps, una mena de símbol d'elegància masculina, inevitable en moltes feines que l'exigien. Ha estat una de les poques notes imaginatives en la indumentària masculina, tan monòtona i tan poc creativa, en general. Una vegada, quan festejava, a causa de què la feina del meu nòvio, avui marit, exigia la peça en qüestió, la tarda del dia de Sant Jordi, per la Rambla, se'ns va acostar un despenjat i fotent-li mà a la corbata li va amollar, amb certa mala sombra, una cosa com ara: mu anarco, compañero, mu anarco... Jo em vaig espantar una mica però la referència política una mica agressiva no va anar més enllà.

S'ha de dir que l'esquerra de la Transició era molt poc amiga de les corbates. Els encorbatats eren considerats sicaris del capital, un insult recurrent de l'època, força pocasolta, la veritat. Les imatges del Felipe Gonzàlez amb camisa de quadrets son, ja, història mítica, el mateix que els jerseis de coll alt sota una americana de vellut. Avui la gent més radical ja no té manies en anar als parlaments amb samarretes diverses, això sí, amb missatge explícit, camises arremangades o el que sigui. Tot i que en determinats actes encara es manté un cert protocol uniformat. Avui hi ha casaments d'aquests que encara es fan, i no pas de gent d'upa sinó de gent normaleta i una miqueta benestant, a tot estirar, que semblen festes de la Preysler, la veritat. 

El senyor Bargalló, en la seva primera etapa com a conseller, va ser molt criticat a causa de no dur corbata en els actes oficials. Avui, aquelles condemnes, semblen prehistòriques. La pobre corbata es va identificar amb gent ben peixada, aburgesada i carca, cosa absurda, ja que un bon nombre de progres desacomplexats i, suposadament, originals, no portaven corbata però sí roba de marca molt més cara, en general. Els qui havien de dur corbata a causa de la feina, però volien ser originals, lluïen corbates amb dibuixets de tota mena, n'han sortit per a tots els gustos.

Un problema de la majoria de corbates, que aquests dies s'ha posat en evidència, és que, la gran majoria, no es poden rentar a casa. Ignoro el motiu pel qual no s'han elaborat corbates rentables, potser és que no serien rendibles. Aquest fet i la seva posició en el cos masculí es veu que la fan perillosa, hi poden anar a parar els virus dels nostres pecats, cosa que pot passar, també, amb els mocadors femenins de coll però aquests, en general, es poden rentar sense problemes. El cas és que fins i tot senyors fins ara encorbatats la van deixant de banda. Sobre la història de la corbata s'ha escrit molt, així que no entraré a fons en la qüestió històrica i evolutiva, per això ja hi ha internet.

En alguna ocasió s'han volgut posar de moda corbates per a dones però no han passat de ser una moda passatgera. Com que als senyors, tot sovint, no saps quin obsequi se'ls ha de fer en diades assenyalades, encara menys ara, quan tants no fumen i allò de la caixa de puros o la pipa nova ja no sembla una tria saludable, la corbata és, encara, un obsequi recurrent. N'hi ha de molts preus i lligades a moltes tendències. 

Quan jo era joveneta i fèiem festetes de ballaruca els xicots, en general, tot i tenir quinze, setze, disset anys, venien a ballar amb americana i corbata. Entre els molts jocs que endegàvem per animar la festa un d'ells consistia en haver de ballar agarrao mentre li feies, a la parella que t'havia tocat, el nus de la corbata, joc que es presta a un munt d'anàlisis freudians, hores d'ara.

La corbata va tenir algunes alternatives, com ara la pajarita o corbata de llaç, però tot i que ha viscut diferents revifalles, no ha arribat a crear tendència. Un detall  catalanista va ser el llacet de vellut, el del Ventura Gassol. A un senyor de la meva escala, després de la guerra, el van tancar a la presó durant un temps, per sort, breu, a causa d'haver sortit al carrer amb el llaç en qüestió. Un d'aquells de la secreta el va aturar i detenir, amb el simpàtic comentari supremacista següent: aún quedan chulos. Malgrat el seu passat catalanista aquell llacet, avui, és un bonic record i poca cosa més. Però, compte, tot pot canviar si es promociona.

Aquell llacet també es va posar de moda, durant un temps, entre les noies. Però la moda femenina és molt més diversa i variable, en general. Aquests dies, amb això  de tenir els barbers confinats, sembla que les  cabelleres masculines van creixent al seu aire i diuen que potser es recuperaran modes piloses del passat. Tot pot ser, lo que es moda, no incomoda. La corbata s'havia identificat amb una mena de símbol fàlic, fa anys. I, de fet, aixó lligaria amb allò de tenir-los per corbata. El meu avi havia de dur corbata a la feina i recordo un vell armari amb un cordó-penjador del qual penjaven un munt de corbates en desús, una mica atrotinades, que jo feia servir per a disfressar-me. Tinc una amiga amb molta traça per a la costura i els treballs manuals que s'ha fet alguna faldilla molt original, amb tot de corbates cosides una al costat de l'altra.

Les dones han abduït una prenda masculina tan còmoda com son els pantalons però pocs senyors gosen posar-se una faldilla, tot i que avui dia hi ha de tot. Sembla que un dels objectius del nostre temps hauria de ser la comoditat però això també es relatiu, allò de que per presumir s'ha de patir afecta més el sexe femení, i així podem veure com han retornat els subjectadors tipus cotilla, els talons impossibles i coses d'aquest tipus, que em sorprenen un dia sí i un altre també. La moda alliberada, en el camp femeni, es mou a cop de pèndol, diria jo, i potser tot plegat tingui, també, la seva simbologia i les possibles explicacions polítiques i socials. 

Un senyor maniàtic del protocol en la vestimenta va ser el controvertit president Tarradellas, que no volia pantalons per a noies, en el seu entorn proper, ni noiets radicals sense corbata treballant a Cals Canonges. El fet es que, quan cal i convé, la gent passa per l'aro de l'obligació i fa el que manen. De vegades, per necessitat, però d'altres, també, per servitud pura i dura i conveniència a l'hora de fer coneixences.

Comptat i debatut, que la nova corbata morada del senyor Sánchez m'ha fet meditar a bastament en la relativitat de les creences i la servitud de la simbologia política. El vestit, el conjunt de peces de roba i complements amb els quals ens mostrem a la comunitat no deixen de ser una disfressa, més o menys reeixida, més o menys oportunista. De fet, per evitar el tema de la contaminació corbatera es podrien endegar fundes transparents, d'un sol ús, o quelcom semblant, en l'actualitat hi ha solucions per a un munt d'estranys problemes en els quals,  fa quatre dies, no se'ns hauria acudit pensar.

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2015/11/la-moda-no-incomoda-o-si.html