Divendres, al cinefòrum de Tot Història vam comentar una pel·lícula que ja és tot un clàssic, Els raims de la ira. Van sorgir molts temes a l'entorn de la pel·lícula, així com sobre la seva relació amb el llibre original, amb el qual té diferències importants. Encara podríem estar xerrant si no fos que la trobada, virtual a causa de les circumstàncies, té una durada limitada, tot i que prou llarga.
S'ha dit, sobre aquesta història, que la novel·la és d'esquerres i la pel·lícula, de dretes. Em sembla una simplificacio excessiva i que es podria matisar a fons però és cert que alguns aspectes espinosos de la història original van quedar abaltits, en passar al cinema, per diferents motius i, també, per exigències del negoci cinematogràfic.
El llibre va estar, fins i tot, prohibit en alguns estats americans durant un temps. Després Steinbeck va passar a ser molt valorat i les coses van canviar. La situació que reflecteix el cinema, tot i que algunes imatges es van inspirar en fotografies reals de l'epoca de la Gran Depressió, acaba sent una mica més esperançadora i compta amb una mena d'epíleg amb una tirallonga coratjosa de la mare de família, pal de paller del grup, cosa que, sembla, va ser imposada al director. El llibre té com a tema important la descomposició familiar, a la pel·lícula alguns personatges rellevants de la família tenen poca incidència en el conjunt.
Malgrat tot, considerant que llibre i pel·lícula potser, com en tants altres casos, s'han d'analitzar des de diferents punts de vista, ens trobem amb una narració mítica i una pel·lícula de categoria. Hi ha una tendència recurrent a comparar fets del passat amb l'actualitat, es poden trobar paral·lelismes, i els apocalíptics tenen tendència a pensar que tot va sempre igual de malament però jo, personalment defujo força aquestes comparacions si no s'entra més a fons en el tema social, polític i econòmic. Tot i amb això admeto que podem evocar coses com ara la immigració, els prejudicis contra els nou vinguts i els pobres, la recerca d'un futur, la lluita per la supervivència, la natura malmesa, la lluita per la dignitat i molts més aspectes lligats a la història universal dels homes i les dones.
El llibre i la pel·lícula es van dur poc temps de diferència, la novel·la es va publicar el 1939 i la pel·lícula és de 1940. La genialitat de Ford, malgrat els condicionants que li puguessin haver posat, es fa evident en cada moment de la narració fílmica. Les còpies actuals ens mostren un blanc i negre excel·lent, molt ben restaurat, les interpretacions son excel·lents, la fotografia, de Gregg Toland, desvetlla la nostra admiració sense reserves. Jane Darrell, una d'aquestes actrius condicionada durant anys, a causa del seu físic, a fer de mare, tieta o àvia, va guanyar un óscar ben merescut. A la versió clàssica de Mary Poppins va ser la senyora dels coloms, per cert.
Fonda i Carradine son els actors més coneguts d'aquest conjunt d'extraordinaris professionals que aplega la pel·lícula. Com en d'altres llibres de Steinbeck hi trobem referències cristianes, que es perceben a la pantalla. El llibre de Cátedra, amb moltes anotacions, el recordo molt bé, va ser la primera vegada que vaig llegir la novel·la, molt abans de veure la pel·lícula, la qual, per cert, no es va estrenar a Espanya fins l'any 1974. A la coberta s'hi veu la tortuga del llarg fragment inicial, tot un símbol que ha comptat amb moltes interpretacions. La pel·lícula tampoc no ens mostra la mort del nadó de la filla ni la significativa escena evocadora de la caritat romana, amb l'alletament, per part de la noia que ha perdut el fill, d'un vell afamat, una escena que va desvetllar inquietuds puritanes a dojo.
Fa un temps escoltava per la ràdio comentaris sobre aquesta pel·lícula i les traves diverses que va patir la seva estrena en alguns països. Sembla que a la URSS la van arribar a estrenar, al capdavall mostrava les misèries de la societat capitalista, però, en aquells anys, el públic rus va quedar sorprès de què la família miserable pugués comptar... amb una furgoneta. La cosa va fer molt de soroll i la pel·lícula es va prohibir.
Avui sembla que no es vol incidir gaire en un suposat missatge comunista (o socialista) present al llibre. Cal tenir en compte que el comunisme era, aleshores, encara, una esperança i que poques coses sabia la gent desafavorida sobre el pa que s'hi donava, a nivell estatal. Al capdavall les bones idees, comunisme, anarquisme o, fins i tot, el cristianisme, no tenen la culpa del mal ús que n'han fet els poders, ni dels crims comesos en nom seu. Si l'infern està empedrat de bones intencions és, ai, culpa dels qui les malmeten un dia sí i un altre, també. Aquí i a les antípodes.
El titol del llibre i de la pel·lícula prové del conegut himne de la Guerra Civil dels Estats Units, per cert: Mine eyes have seen the glory of the coming of the Lord/ He is trampling out the vintage where the grapes of wrath are stored...
4 comentaris:
És natural que se li hagin retret tantes coses a una adaptació més aviat amable de la novel·la de Steinbeck. Al cap i a la fi ni John Ford era un director d'esquerres ni la indústria de Hollywood podia tolerar un discurs que anés més enllà dels seus propis interessos econòmics.
Malgrat tot la pel·lícula està bé, la vaig tornar a veure no fa gaire. La novel·la la vaig llegir de molt jovenet, al pare li agradava Steinbeck i voltava la novel·la per casa. Tambè tenia novel·les d'Ayn Rand, que a mi m'agradaven i després vaig llegir que es veu que era de dretes, molt de dretes, però quan ets jove no t'hi fixes amb aquestes coses i a mi 'los que vivimos' em va impactar molt.
Salut
Malgrat això, Joan, la pel·lícula té trets que es poden considerar ben 'progressistes', al capdavall. Es d'aquelles que, cada vegada que la miro, hi veig coses noves, és el que tenen els 'clàssics', o això diuen.
La pel·lícula és una obra mestra, no té res a veure això de les dretes i esquerres, en el tema qualitatiu. Ayn Rand no és estrany que fos anticomunista, tenia raons per a ser-ho, tot i que se'n va anar a l'altra costat, per cert, hi ha una pel·lícula força interessant interpretada per Helen Mirren, que explica coses de la seva biografia, va ser una dona molt i molt complicada.
Quan jo era petita donaven novel·les per capítols a ràdio nacional i una d'Any Rand recordo que era 'La rebelión de Atlas', per cert, molt en la seva línia ideològica. Los que vivimos és un molt bon llibre i no explica pas bestieses, de fet, coses pitjors hem sabut, amb el pas dels anys. Aquí també se'n va fer una lectura oportunista, a causa de la situació política i l'anticomunisme visceral del règim.
Publica un comentari a l'entrada