EL RISC DE LES INCONDICIONALITATS NOSTRADES

En un grup d'amics i amigues de whatshap m'han passat un article en el qual s'avisa d'un gran perill, es possible que Polònia caigui de la graella, per a la propera temporada. Admeto que havia rigut molt amb aquest programa fa temps, sobretot durant l'etapa Maragall-Montilla. Darrerament, és la meva subjectiva opinió, malgrat alguns gags divertits que acostumen a ser aquells que la gent, després, t'envia al mòbil unes quantes vegades, em feia molt poca gràcia. La cultura de la gracieta ha anat substituint la suposada fina ironia catalana, però tampoc no ha arribat a la transgressió pitarriana, la veritat.

La imitació és una tècnica humorística que té molts riscos. Sovint als imitats, com als caricaturitzats, no els fa cap gràcia que facin servir la seva imatge transformant-la en grotesca, però qualsevol es queixa. En tot cas, això t'ho diran en la intimitat ja que cal tenir corretxa i no saps mai de qui t'hauràs de refiar. En un mon en el qual els entrevistadors son més famosos i coneguts que els entrevistats cal aguantar de tot.

En els programes d'humor, ja en el temps dels de La Trinca, havíem vist polítics seriosos fent mil ximpleries ja que ho exigia el guió. A mi, aquestes coses, em fan angúnia. També em fan angúnia algunes imitacions que transformen els personatges en grolleres derivacions de ninotaire. La gent, diuen, desenvolupa l'esperit crític, però jo crec que sovint més aviat es confon la realitat amb aquests miralls estrafets. Ha arribat un punt en el qual ser imitat al Polònia representa que has assolit, gairebé, la immortalitat. El senyor Cotarelo, enfrontat amb alguns sectors polítics, recordava fa poc temps, per palesar la seva rellevància, que fins i tot l'havien imitat al Polònia.

Som un país en el qual, malauradament, dir que no t'agrada Llach o que no et fa gràcia el Polònia, et situa en una mena d'esnobisme poc catalanista i repatani. En general crec que TV3 ha anat de baixa, en els darrers anys, el comentari fàcil és atribuir-ho tot a culpes de l'estat espanyol, es possible que no ens paguin el que ens deuen però, amb poc pressupost, canals com BTV o la segona cadena de RTVE fan coses molt interessants. Encara més, les coses interessants de 'la nostra' passen als canals secundaris amb molta facilitat. Per fer un bon programa sobre qualsevol tema tan sols fan falta una persona interessant, un bon periodista i un parell de cadires.

Fins i tot et miren malament si no t'ha agradat el Merlí o la darrera novel·la de la sobretaula catalana. L'excusa és, moltes vegades, trist consol, que 'els altres' ho fan pitjor. Els altres fan de tot, és clar, i depèn d'amb què ho comparis. En general, per defecte, cadascú té un canal de tele personal, això si no s'ha passat ja, de forma definitiva, a les plataformes de pagament en la majoria de les quals, per cert, al català ni se'l veu ni se l'espera. 

Pot ser, fins i tot, que si suprimeixen Polònia sigui per interessos polítics perversos i mal intencionats. No diré que no. Però això és una cosa i l'altra que, per defensar allò nostre haguem de fer passar bou per bèstia grossa. Tot son gustos, evidentment, i contemplant el panorama vigent potser els dijous al vespre tenies poques opcions, pel que fa a la televisió convencional. No vull ni recordar coses bones de la tele del passat, no sé ni tan sols si van existir. Amb motiu de la mort de Rosa Maria Sardà vam poder evocar que un dia, encara no sé com, ens van muntar La Rambla de les Floristes amb tots els ets i uts. Com cantava Espinàs, en el remot passat de la meva joventut, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

Ho sento, fa temps que no m'agrada el Polònia, si un gag puntual em fa gràcia n'hi ha mil que em fan, com deia el meu iaio, 'sant gervasi'. És  més fàcil fer plorar que fer riure, ja ho sé, i és probable que a aquest programa, si desapareix, no el substitueixi res millor, per desgràcia. I, aleshores, hauré de penedir-me d'haver afirmat que no em feia el pes. Com diu un refrany castellà 'otros vendrán que bueno te harán'. No sé si dir això pot representar una esberla en la unitat cultural i política nostrada però, per cert, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, ja que això de la divisió en hores baixes és, malauradament, un pecat polític local i universal.

Un altre tema son les audiències, es valora la qualitat per la quantitat, i cada dos per tres ens expliquen, sobre un programa de tele o de ràdio, que el van seguir no sé quantes persones, allò del trending tòpic, vaja. I per mantenir les activitats fa falta publicitat xarona, una cosa que per ella mateixa ja és, també, una mena d'espai humorístic recurrent. Aquell famós llibre de Neil Postdam, que m'estic tornat a llegir, Divertim-nos fins a morir, no ha perdut vigència, ans al contrari. Si és que allò que posava Juan Ramon Jiménez als llibres, 'a las minorías, siempre', avui sembla d'un mal gust irreversible.

Puix fan humor català, Déu els do glòria.