UNA DE POR: EL TERROR

Fa pocs dies vaig recuperar, per passar l'estona, pel·lícula El Terror, dirigida pel mític Corman, de l'any 1963. És, avui, una mena de curiositat, plena de tòpics i llocs comuns terrorífics, una mena d'aventis d'aquelles que ens explicàvem les criatures en el passat i que es conformaven en el nostre imaginari a base de rondalles de por i literatura de gènere, Poe, sobretot. Però té la seva gràcia i sembla que, d'alguna manera, ha estat relativament ben valorada pels cinèfils devots.

Es va fer per aprofitar elements dels decorats d'altres pel·lícules, l'argument és una mena de collage força maldestre. La filmació va patir intermitències, a banda de Corman la van dirigir d'altres, entre els quals el mateix Nicholson, que era aleshores un jovenet de vint-i-cinc anys, si fa no fa. Volien fer--la en un parell de dies però la cosa es va allargar més del compte.

Nicholson, qui va aprofitar l'uniforme napoleònic que Marlon Brando lluïa a Desiré, fa d'un soldat francès perdut pel mon. Arriba a una platja misteriosa i es troba una noia misteriosa, la qual apareix i desapareix i tan aviat sembla voler salvar-lo com dur-lo a la mort. El recullen una mena de bruixa i un mut que, més endavat, parla. El soldat se'n a un castell d'aquells de tota la vida, mig abandonat, on viu el baró Von Leppe, un home gran i misteriós, interpretat per Boris Karloff ja que sembla que Price, l'actor estelar de Corman, tenia feina.

Tot plegat amanit amb pactes diabòlics, pecats de gruix, ocellots agressius i cridaners i venjances ajornades. La noia, que, de fet, és un esperit poseït, acaba per convertir-se en un cadàver putrefacte, que era una cosa habitual en aquestes històries. La majoria dels protagonistes passen a millor vida, llevat del soldat, que suposo que deu tornar amb la seva gent, i un criat fidel interpretat per Dick Miller, qui en algun moment retira a Paul Naschy, cosa que va propiciar-ne una mena de seqüela.

No cal buscar versemblança en aquestes produccions i, de fet, em costaria explicar de memòria un argument tan incoherent. Hi ha moltes més anècdotes i facècies sobre la pel·lícula, que es poden trobar a internet. La noia etèria era Sandra Knight, molt maca, maquillada a l'estil dels anys seixanta, qui va ser la primera dona de Nicholson i que es va quedar embarassada aquells dies, segons expliquen, en alguna de les cambres del terrible castell, cosa que devia tenir el seu què. Knight, mal aprofitada, va fer una carrera breu, en el cinema, i es va retirar aviat i es va dedicar a d'altres coses, com ara la pintura. 

Si a la majoria de pel·lícules de por l'escenari se sol destruir i purificar amb el foc, aquí ho fa l'aigua desfermada, sembla que Karloff va haver d'aguantar molta humitat. Això sí, a la bruixa la mata un llamp. La llàstima és que la còpia que vaig veure per la televisió tenia un so absolutament deficient. Amb totes les dificultats passades, malgrat tot, els implicats en aquella filmació la recordaven amb simpatia i, potser, una certa nostàlgia. I és que pertany a una època mítica en molts aspectes en la qual el cinema canviava depressa, els programes dobles de barri començaven a anar de baixa i la televisió guanyava adeptes.