CURIOSITATS CINÈFILES I TRENS PERILLOSOS

 

A la sessió de cinema d'avui de la BiblioMusiCineTeca he tingut ocasió de veure Pánico en el Transiberiano, pel·lícula que ha conegut d’altres títols, com ara Horror Expres. És de l’any 1972, una coproducció anglo-espanyola de sèrie B però en la qual podem trobar uns quants elements interessants i, fins i tot, sorprenents. La pel·lícula la va dirigir Eugenio Martín (1925-2023), guionista i director, ajudant de gent important, condicionat per l’època i les possibilitats al seu abast. No va tenir èxits destacables però algunes pel·lícules seves, com aquesta, han assolit amb el temps un estatus de culte que pot costar d’entendre si ens deixem endur per prejudicis cinèfils.

El que sobta més és el repartiment, extraordinari. Un dels motius del passi d’avui ha estat recordar Sílvia Tortosa, actriu sovint mal aprofitada. I a la pel·lícula hi trobem Christopher Lee, Peter Cushing, Telly Savalas, Alberto de Mendoza, Julio Peña, Alberto de Mendoza i uns quants més nacionals i internacionals, immergits en una història que pot semblar surrealista però que no esta tan lluny del tema d’Alien, per exemple. En aquells anys setanta el cinema patia una certa crisi i molts grans actors acceptaven de forma professional treballs que ens poden sorprendre. Martín va comptar també amb James Mason, Lee Van Cleef i Gina Lollobrigida a ‘El hombre de Río Malo’, un d’aquells westerns de l’època, fets amb pocs mitjans i molta imaginació.

Un dels guionistes, Arnaud d’Usseau (1916-1990) va ser un guionista de sèrie B però va fer també d’altres coses molt interessants. Va estar obligat a declarar en tot el lamentable tema de la cacera de bruixes i es va negar a respondre preguntes. Va acabar per marxar cap Europa i en tornar als Estats Units va ensenyar guió a la Universitat de Nova York i a d’altres centres.

La pel·lícula té moments d’humor subtil i molts moments de gran guinyol, amb uns efectes especials tan maldestres que poden fer riure. Es van aprofitar elements d’altres pel·lícules, com ara la maqueta del tren on s’esdevé la història. Però, per altra banda, els actors i les actrius, tot i que les dames tenen poc paper, en general, i Tortosa i Helga Liné fan d’allò que en deien ‘floreros’, estan tots excel·lents. Christopher Lee, elegant i ben plantat i Cushing al seu costat, com en tants altres títols que van compartir. Expliquen que Cushing estava molt trist, feia poc que havia perdut la seva dona, encara jove. Tots dos molt ‘anglesos’, fins i tot en algun moment quan se’ls diu que si no seran ells els monstres comenten ‘Nosaltres? Si som anglesos...’ 

La parafernàlia monstruosa, malauradament, no deixa gaudir del tot de les bones interpretacions, excel·lents per breus que siguin. Un actor que jo trobava molt interessant era Julio Peña, qui, precisament, va morir de forma sobtada poc després d’acabar aquesta pel·lícula. La seva dona era una altra gran actriu, Susana Canales, que el va sobreviure durant molts anys. Un dels espanyols del repartiment que encara és viu actualment és Angel del Pozo, amb aquells ullassos tan macos. I també hi retrobem, tot i que el fan durar poc, el ‘nostre’ Víctor Israel, condicionat pel seu inquietant físic i excel·lent actor. I em deixo molta gent interessant per comentar, afortunadament avui per la xarxa es pot saber 'gairebé tot'.

Pánico en el Transiberiano és avui una distreta curiositat que ja no ens fa por però, al capdavall, l’esquema argumental és el mateix de moltes altres pel·lícules i de molts llibres, la recuperació o aparició d’un ésser alienígena, perdut i retrobat de forma atzarosa al costat de casa, com si diguéssim. O més que no pas atzarosa, a causa de la tafaneria científica mal orientada. Voler saber massa, al capdavall, és un perill que els humans i les humanes no podem defugir mai del tot.

CARNAVALS ALTERNATIUS I INQUIETANTS

El carnaval de les ànimes (Carnival of Souls) és una pel·lícula de terror, de l’any 1962, dirigida per Herk Harvey, cineasta, guionista, actor i productor, conegut sobre tot per aquesta estranya narració, que es va estrenar com producte de serie B. Avui és un títol de culte en el qual s’han inspirat molts directors contemporanis.

El guió va ser obra de John Clifford i del mateix Harvey, que té un paper fantasmagòric a la història i la va protagonitzar una actriu també poc coneguda, Candace Hilligoss, que havia fet classes amb Lee Strasberg. La banda sonora compta amb una partitura per a orgue de Gene Moore. Es va filmar a Lawrence, Kansas i Salt Lake City, amb un pressupost modest i uns recursos imaginatius, sense efectes especials passats de rosca.

L’argument explica com una noia, Mary, viatja en cotxe amb dues amigues, uns nois joves, des d’un altre cotxe fan una mena de cursa amb elles i això provoca que l’automòbil de les noies, després d’una empenta, caigui a les aigües tèrboles d’un riu. No es troba el cotxe però Mary ha sobreviscut, tot i que no recorda res del que li va passar.

La noia es organista i marxa cap a Salt Lake City ja que té un contracte en una església. Durant el viatge la ràdio emet estranya música d’orgue i comença a tenir la visió d’un home macabre que sembla perseguir-la. Pel camí veu un pavelló abandonat i un home, en una benzinera, li explica que havia estat un balneari, un saló de ball i una mena de parc temàtic carnavalesc. Lloga una habitació però li costa tenir relacions normals amb la gent amb la qual s’ensopega. A l’hotel hi ha un altre hoste, un jove xaró que intenta tenir relacions amb ella.

Té estranyes experiències, vol comprar un vestit i, de sobte, sembla que ningú no la vegi ni la senti, com si no existís. Un metge intenta ajudar-la i creu que tot ha estat un trauma a causa de l’accident. A l’església, mentre assaja, toca una música estranya que inquieta el capellà, fins al punt de despatxar-la. Intenta escapar i continua tenint estranyes i terrorífiques  experiències. De retorn al pavelló abandonat hi troba un munt de personatges amb aspecte macabre, i fins i tot una mena de versió d’ella mateixa, ballant amb el seu perseguidor. Ja podeu imaginar el desenllaç. O no.

El director, Harvey, va tenir la idea de la pel·lícula en passar pel Saltair Pavillon, abandonat, a Salt Lake City. La pel·lícula es va rodar en tres setmanes i escaig, aprofitant el poc temps del qual podia disposar el director, que tenia d’altres feines. A internet es poden trobar molts detalls sobre la grapa imaginativa de Harvey a l’hora de provocar efectes de misteri, que aconsegueixen immergir-nos en una atmosfera altament inquietant. Malgrat el relatiu fracàs inicial la pel·lícula va anar assolint valor amb el pas del temps i va esdevenir un clàssic als festivals de cinema de Halloween. Hi ha crítics actuals que la consideren una obra d’art. S’ha restaurat de forma acurada. Harvey (1924-1996) que no va fer cap altre llargmetratge, decebut de l’acollida rebuda, va poder gaudir dels reconeixements dedicats a la pel·lícula a partir dels anys vuitanta.

Fins fa poc desconeixia aquesta pel·lícula, ahir la passaven a les sessions de la BibloMusiCineTeca, no hi vaig poder anar però, per sort, es pot trobar a FILMIN. També es pot recuperar a youtube, fins i tot hi ha una còpia acolorida. Moltes escenes recorden títols posteriors, com ara Twin Peaks, de David Lynch o La nit dels morts vivents, de George C. Romero. Es basa, de forma lliure, en un relat curt de Luclle Fletcher que va ser adaptat, més fidel a l’original, en un capítol de The Twillight Zone. En tot cas els llocs abandonats, fires, balnearis, hotels i la resta, estimulen molt la imaginació, així com las llargues carreteres solitàries que semblen no anar enlloc. En tot cas, com em deien a casa, s'ha de tenir més por dels vius que no pas dels morts.

UNA DE POR: EL TERROR

Fa pocs dies vaig recuperar, per passar l'estona, pel·lícula El Terror, dirigida pel mític Corman, de l'any 1963. És, avui, una mena de curiositat, plena de tòpics i llocs comuns terrorífics, una mena d'aventis d'aquelles que ens explicàvem les criatures en el passat i que es conformaven en el nostre imaginari a base de rondalles de por i literatura de gènere, Poe, sobretot. Però té la seva gràcia i sembla que, d'alguna manera, ha estat relativament ben valorada pels cinèfils devots.

Es va fer per aprofitar elements dels decorats d'altres pel·lícules, l'argument és una mena de collage força maldestre. La filmació va patir intermitències, a banda de Corman la van dirigir d'altres, entre els quals el mateix Nicholson, que era aleshores un jovenet de vint-i-cinc anys, si fa no fa. Volien fer--la en un parell de dies però la cosa es va allargar més del compte.

Nicholson, qui va aprofitar l'uniforme napoleònic que Marlon Brando lluïa a Desiré, fa d'un soldat francès perdut pel mon. Arriba a una platja misteriosa i es troba una noia misteriosa, la qual apareix i desapareix i tan aviat sembla voler salvar-lo com dur-lo a la mort. El recullen una mena de bruixa i un mut que, més endavat, parla. El soldat se'n a un castell d'aquells de tota la vida, mig abandonat, on viu el baró Von Leppe, un home gran i misteriós, interpretat per Boris Karloff ja que sembla que Price, l'actor estelar de Corman, tenia feina.

Tot plegat amanit amb pactes diabòlics, pecats de gruix, ocellots agressius i cridaners i venjances ajornades. La noia, que, de fet, és un esperit poseït, acaba per convertir-se en un cadàver putrefacte, que era una cosa habitual en aquestes històries. La majoria dels protagonistes passen a millor vida, llevat del soldat, que suposo que deu tornar amb la seva gent, i un criat fidel interpretat per Dick Miller, qui en algun moment retira a Paul Naschy, cosa que va propiciar-ne una mena de seqüela.

No cal buscar versemblança en aquestes produccions i, de fet, em costaria explicar de memòria un argument tan incoherent. Hi ha moltes més anècdotes i facècies sobre la pel·lícula, que es poden trobar a internet. La noia etèria era Sandra Knight, molt maca, maquillada a l'estil dels anys seixanta, qui va ser la primera dona de Nicholson i que es va quedar embarassada aquells dies, segons expliquen, en alguna de les cambres del terrible castell, cosa que devia tenir el seu què. Knight, mal aprofitada, va fer una carrera breu, en el cinema, i es va retirar aviat i es va dedicar a d'altres coses, com ara la pintura. 

Si a la majoria de pel·lícules de por l'escenari se sol destruir i purificar amb el foc, aquí ho fa l'aigua desfermada, sembla que Karloff va haver d'aguantar molta humitat. Això sí, a la bruixa la mata un llamp. La llàstima és que la còpia que vaig veure per la televisió tenia un so absolutament deficient. Amb totes les dificultats passades, malgrat tot, els implicats en aquella filmació la recordaven amb simpatia i, potser, una certa nostàlgia. I és que pertany a una època mítica en molts aspectes en la qual el cinema canviava depressa, els programes dobles de barri començaven a anar de baixa i la televisió guanyava adeptes.

DIMONIS D'ABANS I CINEMA DE CULTE

Jacques Tourneur va ser un director brillant i eficaç.  Té pel·licules per a tots els gustos i, més endavant, com d'altres professionals, es va dedicar més aviat a la televisió, en els bons anys d'aquest mitjà. Les seves pel·lícules de terror han estat objecte d'un culte estès en el temps. Aquests dies BTV ha recuperat Night of the Demon, que en castellà es coneix, en general, com La maldición del demonio, cosa que pot confondre, ja que hi ha alguna altra pel·lícula amb aquest mateix títol.

La pel·licula és de l'any 1957 i si l'arribo a veure de petita, cosa que no sé si vaig fer o no, segur que passo por de la bona. El terror de Tourneur es atmosfèric, embolcallat en un excel·lent blanc i negre, suggeridor i inquietant. El de menys, de fet, és la història, que s'espatlla quan accedeix a la pantalla la personificació del monstre diabòlic, tot i que considerant l'època, resulta remarcable la construcció d'aquest ésser terrible. 

El protagonista era Dana Andrews, un actor molt present en el cinema de l'època, després es va passar a la televisió, va deixar de fer primers papers i es va dedicar als negocis immobiliaris, amb exit, segons expliquen. Dana Andrews convenç sobretot, vestit amb trajo i barret de l'època, amb pantalons amb la ratlla ben feta i una certa impassibilitat davant dels perills de tota mena. Jo, de petita, a Dana Andrews ja el veia una mica antic, no sé com explicar-ho, però amb el temps li he trobat la gràcia, centrada en una professionalitat sòlida i efectiva.

L'acompanyava una noia molt maca, que es va retirar relativament aviat, del mon del cinema, Peggy Cummins. I, entre d'altres secundaris de categoria, l'irlandès d'origen Niall McGinnis, fent de dolentot al servei del maligne i participant ja, en algun moment, de la imatge recurrent del pallasso pervers. No sé què tenen els pobres pallassos que han inspirat tantes interpretacions pertorbadores, crec que és l'efecte de la màscara. Aquests dies la gent normal també produeix un estrany efecte, rere tanta mascareta.

El dimoni no ha acabat de desaparèixer mai de les temàtiques cinematogràfiques i literàries però és evident que avui, la majoria de la gent, ja se'l pren amb una certa distància. La semilla del diablo és una altra història diabòlica, posterior, que encara fa por quan la tornem a veure, per exemple. Els dimonis i l'infern, ja ho va intuïr Sartre, estan entre nosaltres o som nosaltres mateixos, i passa el mateix amb el cel i els àngels, amb tot el respecte pels creients convençuts. En tot cas, no he somniat pas amb el monstre afamat de la pel·lícula, afortunadament. No sé si els exteriors eren reals o refets a l'estudi però el meu record de Stonehenge,  un dels pocs indrets turístics que he vistat, va lligat més aviat a un munt de turistes encuriosits, una botiga amb records adients i molts, molts estornells. Què deuen fer, per allà, aquests dies?