UNA DE POR: EL TERROR

Fa pocs dies vaig recuperar, per passar l'estona, pel·lícula El Terror, dirigida pel mític Corman, de l'any 1963. És, avui, una mena de curiositat, plena de tòpics i llocs comuns terrorífics, una mena d'aventis d'aquelles que ens explicàvem les criatures en el passat i que es conformaven en el nostre imaginari a base de rondalles de por i literatura de gènere, Poe, sobretot. Però té la seva gràcia i sembla que, d'alguna manera, ha estat relativament ben valorada pels cinèfils devots.

Es va fer per aprofitar elements dels decorats d'altres pel·lícules, l'argument és una mena de collage força maldestre. La filmació va patir intermitències, a banda de Corman la van dirigir d'altres, entre els quals el mateix Nicholson, que era aleshores un jovenet de vint-i-cinc anys, si fa no fa. Volien fer--la en un parell de dies però la cosa es va allargar més del compte.

Nicholson, qui va aprofitar l'uniforme napoleònic que Marlon Brando lluïa a Desiré, fa d'un soldat francès perdut pel mon. Arriba a una platja misteriosa i es troba una noia misteriosa, la qual apareix i desapareix i tan aviat sembla voler salvar-lo com dur-lo a la mort. El recullen una mena de bruixa i un mut que, més endavat, parla. El soldat se'n a un castell d'aquells de tota la vida, mig abandonat, on viu el baró Von Leppe, un home gran i misteriós, interpretat per Boris Karloff ja que sembla que Price, l'actor estelar de Corman, tenia feina.

Tot plegat amanit amb pactes diabòlics, pecats de gruix, ocellots agressius i cridaners i venjances ajornades. La noia, que, de fet, és un esperit poseït, acaba per convertir-se en un cadàver putrefacte, que era una cosa habitual en aquestes històries. La majoria dels protagonistes passen a millor vida, llevat del soldat, que suposo que deu tornar amb la seva gent, i un criat fidel interpretat per Dick Miller, qui en algun moment retira a Paul Naschy, cosa que va propiciar-ne una mena de seqüela.

No cal buscar versemblança en aquestes produccions i, de fet, em costaria explicar de memòria un argument tan incoherent. Hi ha moltes més anècdotes i facècies sobre la pel·lícula, que es poden trobar a internet. La noia etèria era Sandra Knight, molt maca, maquillada a l'estil dels anys seixanta, qui va ser la primera dona de Nicholson i que es va quedar embarassada aquells dies, segons expliquen, en alguna de les cambres del terrible castell, cosa que devia tenir el seu què. Knight, mal aprofitada, va fer una carrera breu, en el cinema, i es va retirar aviat i es va dedicar a d'altres coses, com ara la pintura. 

Si a la majoria de pel·lícules de por l'escenari se sol destruir i purificar amb el foc, aquí ho fa l'aigua desfermada, sembla que Karloff va haver d'aguantar molta humitat. Això sí, a la bruixa la mata un llamp. La llàstima és que la còpia que vaig veure per la televisió tenia un so absolutament deficient. Amb totes les dificultats passades, malgrat tot, els implicats en aquella filmació la recordaven amb simpatia i, potser, una certa nostàlgia. I és que pertany a una època mítica en molts aspectes en la qual el cinema canviava depressa, els programes dobles de barri començaven a anar de baixa i la televisió guanyava adeptes.

BEDLAM (1946), AMOR A L'ART I ESCENARIS OMBRÍVOLS

Com que no vaig trobar cap pel·lícula actual que em motivés a sortir de casa sota la pluja me'n vaig anar a la Filmoteca, per sort a quatre passes de casa ja que en feien una d'en Boris Karloff. 

Boris Karloff, gran actor britànic, era un mite en èpoques passades, va ser tot un senyor del cinema, solidari amb la gent de la professió i va fer moltes coses bones, a més a més de cinema. Amb Lon Chaney i Bela Lugosi van conformar la triada capitolina del terror cinematogràfic de l'època. Karloff, que en realitat es deia William Henry Pratt, no es va plànyer pas d'haver quedat encasellat en el gènere, malgrat, fins i tot, després d'haver endegat coses molt diferents en cinema i teatre, al capdavall els  papers monstruosos li havien donat bones oportunitats de demostrar la seva qualitat actoral, fama i calerons.

Vaig pensar que passaria por però el cert és que aquelles pel·lícules, comparades amb les d'ara, eren prou modestes pel que fa als ensurts encara que cal situar cada cosa al seu temps. Bedlam  no és un d'aquells clàssics de terror que feien esgarrifar la gent de l'època de la meva mare quan eren petits. És una reconstrucció del món dels sanatoris mentals del segle XVIII, inspirada en quadres i gravats diversos però, sobretot, en Hoghart. 

La pel·lícula compta amb una heroïna remarcable, la gran Anna Lee, una altra actriu anglesa molt important que va arribar als noranta-un anys, per cert. Un dels seus fills explicava que va precipitar la seva mort l'acomiadament que li van fer en una sèrie, Hospital General, on se li havia assegurat que tenia el paper de forma vitalícia, en acomiadar també el productor executiu anterior. Pot semblar que a la vellesa avançada tot això tingui poca importància, però cal recordar la resurrecció experimentada per Tony Leblanc en el moment en el qual Segura el va recuperar per al cinema.

Bedlam s'inspira en un sanatori mental amb molta història el qual, malgrat la seva llegenda negra, va ser dels primers en especialitzar-se de forma seriosa en les malalties mentals i el personatge protagonitzat per Karloff també es va inspirar en un dels seus directors. Amb aquest nom crec que s'ha fet darrerament una sèrie televisiva d'allò més desagradable pel que fa a la violència i els despropòsits diversos, però en aquest  cas situada en l'actualitat i sense cap intenció d'evocar referents pictòrics. 

En els gravats del segle XVIII, com a la pel·lícula, es pot veure gent de casa bona que va a xalar amb l'espectacle dels orats, les representacions fetes per ingressats en aquells centres tenien el seu públic, com ens evoca també l'obra Marat-Sade. Els acudits i gracietes inspirats en guillats i en les seves maneres de comportar-se han arribat fins als nostres dies, fins que tot això del políticament incorrecte ha assolit cotes força passades de rosca.

Potser no hi ha un remei pràctic i efectiu, però sovint les còpies de pel·lícules antigues que es passen a la filmoteca són d'allò més lamentables. Bedlam es projectava en versió original en anglès però amb una sonoritat amb moltes mancances, subtítols en francès i, a sota dels de francès, uns altres subtítols en català, tot un garbuix per tal de  distreure els esforçats espectadors que ahir érem poquets, cosa que no és habitual car sempre que he anat a la Filmo hi he trobat força gent, la veritat. Potser és que la pel·lícula ja era la segona vegada que es passava i en l'anterior, dimarts passat, en el cicle Per amor a l'art, la va presentar la psicoanalista Neri Daurella. Malgrat tot això, Bedlam és avui una curiositat interessant i una mostra del fet que en el passat més o menys recent hi ha un munt de títols a recuperar. Llàstima que les ocasions siguin poques i efímeres.