VIOLINS, NOVEL·LES I FACÈCIES LITERÀRIES

L'ensopida vida literària confinada se'm va animar, ahir, perquè en un grup del qual formo part va començar a sortit tot això de la Rahola, el Loperena i el Bernard Hilda. Es veu que tots dos han tret llibres on s'evoca el músic Bernard Hilda, i, és clar, la Barcelona de la postguerra, que és un pou sense fons, més i més mitificat i novel·lat a mida que passen els anys.

La figura de Hilda és ben coneguda, fins i tot les seves activitats espionatòries es poden trobar comentades en revistes especialitzades i diaris diversos. I podem escoltar, per youtbe, discos de la seva orquestra, una de tantes bones orquestres d'una època en la qual rics i pobres ballaven música en directe, ja fos al Ritz, a la Festa Major de Gràcia o a la Sala de Ball Apolo. 

No he llegit cap dels dos llibres en litigi, ni crec que ho faci, de moment. Loperena ha acusat Rahola d'haver-li robat la idea, en tenir accés, gràcies a tercers en discòrdia, al seu original. Té sort de ser conegut, si a mi em roben una idea no se n'assabentarà ningú, tret dels íntims, la veritat. En el camp de la pedagogia m'havia passat en més d'una ocasió, per cert. 

Barcelona i els seus misteris està de moda i els temes es repeteixen. Fa anys l'assassinat de la Broto va fer vessar molta tinta, després va ser Enriqueta Martí i la seva falsa història, magnificada a dojo, fins i tot va tenir musical propi. I no tan sols Barcelona, de vegades algú descobreix la sopa d'all, per exemple, el catarisme, i comencen a publicar-se novel·lons sobre càtars, de narrativa o de divulgació, a dojo.

El plagi, en ell mateix, és ja un bon tema narratiu, com va entendre la meva amiga Sílvia Romero, que toca la qüestió en un dels seus llibres. El que passa és que Rahola és un personatge que desvetlla passions viscerals a favor i en contra i això ha servit per a recordar-ne aspectes biogràfics que, amb el pas del temps, també poden ser altament novel·lables o objecte d'un seu llibre de memòries, quan sigui més velleta. I l'Espanya profunda també ha sucat pa en la qüestió, ja que això dels enfrontaments entre catalanistes és un tema recurrent i molt del gust del país profund en el qual, de moment, i fins que Déu vulgui, estem inserits. 

Per tal que algun llibre sigui considerat plagi ha d'incloure paràgrafs calcats, més o menys, no tan sols recórrer a una idea original. Tots dos llibres, per cert, compten amb una bonica coberta semblant, molt retro i evocadora. Amb tot això és possible que, fins i tot, existeixi una certa promoció inesperada. No crec que els llegeixi, de moment, cap de tots dos escriptors -i moltes coses més- no pertany als autors i autores de les meves devocions, però no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré ni aquest llibre no el llegiré, ni que sigui gràcies al préstec bibliotecari virtual. La tafaneria també compta.

Fa anys feien per la tele unes històries breus, molt interessants, i en recordo una de la qual sento no poder citar l'autor en la qual un escriptor s'adonava de què les seves idees eren abduïdes per un estrany personatge que havia aconseguit introduir-se en el seu cervell. Crec que un dels protagonistes era el gran Jesús Puente, per cert, si la memòria, sempre tan traïdora i subjectiva, no em pren el pèl.

Això del plagi segons qui el fa, es perdona, com tot a la vida, depèn de si el culpable ens cau simpàtic o no. A Pla se li disculpen moltes coses d'aquest tipus, per exemple. I, per altra banda, avui demostrar un plagi pot ser relativament senzill, amb internet, però això no vol dir pas que sigui senzill arribar a conclusions serioses o a desgreuges justos, és clar. En tot cas crec que no és el cas. 

Per cert, Hilda va sortir fins i tot a La Contra, explicant algunes de les seves facècies. I es pot trobar un lot molt interessant que aplega discos i biografia del personatge.