Tot i que ha rebut diferents reconeixements i premis, aquesta pel·lícula coreana, de 2013, és encara relativament poc coneguda entre nosaltres. El seu director, Lee Su-jin, havia realitzar diferents curtmetratges fins aconseguir rodar aquesta història dura, inquietant i colpidora que enguany, si no la coneixeu, podem veure al canal Sundance.
Va comptar amb una actriu excepcional, la jove Chun Woo-hee, que arriba a neguitejar-nos i entristir-nos sense estridències, en el paper d'aquesta víctima mal reconeguda, enmig d'un ambient masclista, d'una societat injusta, a la qual incomoda la seva situació i que sembla donar més suport als culpables, homes joves d'unes generacions que tenen a l'abast tot un mon tecnològic i moltes maneres de distreure's de forma salvatge.
La pel·lícula focalitza la història després d'uns fets que intuïm però que no se'ns expliquen i que anem descobrint a través del capteniment dels personatges i d'alguns flashbacks que, tot i ser durs i angoixants no es recreen més del compte en la violència. La protagonista, una adolescent, es veu forçada a canviar d'escola i amagar el que ha passat, mentre les autoritats investiguen els esdeveniments. Malgrat tenir una familia desestructurada, abandonament de la mare i un pare alcohòlic, endevinem que era una noia alegre, aficionada a la música i responsable, fins al vespre en el qual es va desenvolupar la tragèdia.
Tot i que el context sigui ben diferent del nostre i el masclisme sembli més punyent en aquell país, aquí hem sabut de casos recents amb certs paral·lelismes i els quals, de no haver estat per les protestes populars massives, haurien acabat de manera relativament tolerant amb els agressors. I és que aquesta història és treta d'un cas real, que va fer molt de soroll a Corea, pero que va comportar penes relativament benignes per als autors.
La pel·lícula recorre a metàfores com ara la presència de l'aigua, perillosa i alliberadora, té una gran força visual i moments lluminosos i de tendresa, malgrat moure's sovint en uns tons ombrívols. La colla dels nois ens remet a moltes històries conegudes, com ara la figura d'un xicot dominat i assetjat pel grup, maltractat i obligat a fer allò que li manen, i que m'ha evocat la víctima habitual de les tortures d'aquells xicots de l'escola del jove Törless. També ens ensopeguem amb un d'aquests suïcidis juvenils que, en ocasions, semblen l'única sortida en moments de foscor.
Malgrat tot, la narració ens situa en un cert camí d'esperança, ja no ens trobem en el temps en el qual un patiment així i una agressió tan horrible comportaven per a les dones un destí irreversible. Però és la víctima qui ha de marxar i callar i les famílies dels agressors intentaran pressionar de moltes maneres per tal d'aconseguir que se'n surtin relativament bé. Un altre protagonista, en aquesta narració, son també els mòbils, les xarxes socials, els ordinadors, estris que fan difícil el manteniment dels secrets i de la intimitat i que serveixen per escampar violències absolutament rebutjables, però atractives per a determinats sectors de jovent. Però que, paradoxalment, poden servir per informar, reivindicar i canalitzar els suports de la gent jove vers aquesta noia, perduda en un mon hostil, en el qual, malgrat tot, també existeixen coses com ara l'amistat i la solidaritat. Princesa potser no sigui una pel·licula absolutament rodona, al capdavall és una obra primerenca, però no deixa indiferent i ens enfronta amb un mon en el qual les modernitats tecnologiques no han fet evolucionar com caldria la consciència moral.
Va comptar amb una actriu excepcional, la jove Chun Woo-hee, que arriba a neguitejar-nos i entristir-nos sense estridències, en el paper d'aquesta víctima mal reconeguda, enmig d'un ambient masclista, d'una societat injusta, a la qual incomoda la seva situació i que sembla donar més suport als culpables, homes joves d'unes generacions que tenen a l'abast tot un mon tecnològic i moltes maneres de distreure's de forma salvatge.
La pel·lícula focalitza la història després d'uns fets que intuïm però que no se'ns expliquen i que anem descobrint a través del capteniment dels personatges i d'alguns flashbacks que, tot i ser durs i angoixants no es recreen més del compte en la violència. La protagonista, una adolescent, es veu forçada a canviar d'escola i amagar el que ha passat, mentre les autoritats investiguen els esdeveniments. Malgrat tenir una familia desestructurada, abandonament de la mare i un pare alcohòlic, endevinem que era una noia alegre, aficionada a la música i responsable, fins al vespre en el qual es va desenvolupar la tragèdia.
Tot i que el context sigui ben diferent del nostre i el masclisme sembli més punyent en aquell país, aquí hem sabut de casos recents amb certs paral·lelismes i els quals, de no haver estat per les protestes populars massives, haurien acabat de manera relativament tolerant amb els agressors. I és que aquesta història és treta d'un cas real, que va fer molt de soroll a Corea, pero que va comportar penes relativament benignes per als autors.
La pel·lícula recorre a metàfores com ara la presència de l'aigua, perillosa i alliberadora, té una gran força visual i moments lluminosos i de tendresa, malgrat moure's sovint en uns tons ombrívols. La colla dels nois ens remet a moltes històries conegudes, com ara la figura d'un xicot dominat i assetjat pel grup, maltractat i obligat a fer allò que li manen, i que m'ha evocat la víctima habitual de les tortures d'aquells xicots de l'escola del jove Törless. També ens ensopeguem amb un d'aquests suïcidis juvenils que, en ocasions, semblen l'única sortida en moments de foscor.
Malgrat tot, la narració ens situa en un cert camí d'esperança, ja no ens trobem en el temps en el qual un patiment així i una agressió tan horrible comportaven per a les dones un destí irreversible. Però és la víctima qui ha de marxar i callar i les famílies dels agressors intentaran pressionar de moltes maneres per tal d'aconseguir que se'n surtin relativament bé. Un altre protagonista, en aquesta narració, son també els mòbils, les xarxes socials, els ordinadors, estris que fan difícil el manteniment dels secrets i de la intimitat i que serveixen per escampar violències absolutament rebutjables, però atractives per a determinats sectors de jovent. Però que, paradoxalment, poden servir per informar, reivindicar i canalitzar els suports de la gent jove vers aquesta noia, perduda en un mon hostil, en el qual, malgrat tot, també existeixen coses com ara l'amistat i la solidaritat. Princesa potser no sigui una pel·licula absolutament rodona, al capdavall és una obra primerenca, però no deixa indiferent i ens enfronta amb un mon en el qual les modernitats tecnologiques no han fet evolucionar com caldria la consciència moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada