7.7.20

BATEIGS, CONFITS, EVOCACIONS I ANACRONISMES



Quan Ruiz Zafon va publicar L'ombra del vent més d'un observador amb memòria va remarcar alguns anacronismes evidents. Admeto que en literatura i en cinema hem d'acceptar errades i invencions, i fins i tot tolerar-les amb certa alegria si el producte s'ho val, cosa que no sempre és així. Per tal de copsar aquesta mena de detalls o bé hem de saber molta història, si ens remeten al passat remot, o tenir molta memòria si ens evoquen paisatges que encara compten amb supervivents. Un fet habitual és transformar la mentalitat del passat fins extrems inversemblants, per exemple, reconvertir en feminista alguna dama perduda en el pretèrit emboirat o refer les guerres en enfrontaments entre bons i dolents quan, tot sovint, les coses -i les persones- responen a una incommensurable complexitat.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat, en un llibre recent, una part del qual s'esdevé en la postguerra, més o menys quan jo vaig néixer, que una dama de l'edat de la meva mare estrena un vestit per anar al bateig del seu fill. Estrenar vestit ja era difícil, en les famílies modestes, però que la mare anés al bateig no va ser, durant molts anys, res habitual. Per internet he trobat una referència als bateigs d'aquella època i, curiosament, mentre que al text s'insisteix en això de què els pares, tots dos, anaven a la cerimònia, una fotografia que acompanya la referència mostra el nadó, guarnit amb aquells vestidets de puntes que es reciclaven mil vegades i fins i tot es manllevaven dels coneguts, en braços de la comadrona que el mostra a la mare, encara allitada.

Al meu bateig se'm pot veure, en l'única fotografia que ens van fer, de grup, en braços de la comadrona. La comadrona del barri era una senyora poc simpàtica però eficient, tenia una botiga d'herbolària, on també venien productes Santiveri i on avui hi ha un bonic i assortit basar xinès. El bateig es feia aviat, així que es podia, car si et mories sense batejar anaves al llimb, que era un lloc avorridíssim. Quan jo feia el batxillerat elemental un capellà avançat ja ens va rebatre dues de les brames que encara corrien. Una era que els jueus no tenien cap culpa d'haver mort Jesús, qui, per altra banda, també era jueu, i la seva horrible eliminació havia estat una barbaritat, si és que els bàrbars en feien de tan grosses. I un altre mite que ens va rebatre, el bon mossèn, va ser el del llimb, que era, va dir-nos, una invenció sense cap base teològica.

A les novel·les i pel·lícules situades en el passat ens en fan empassar de molt grosses i, per això, la gent hauria de saber que una cosa és la ficció i, l'altra, la realitat, que no és fàcil de saber i sobre la qual podem trobar un munt de teories. Una amiga meva es va empipar quan va saber que un llibre que havia llegit feia poc, La catedral del mar, no responia a la realitat històrica en molts aspectes. El que passa és que si un llibre és molt bo i molt interessant tot això de la versemblança ens hauria de ser igual, les Memòries d'Adrià o Becket poden no ser obres veraces però això és igual. Jo tinc debilitat per Quo Vadis i ja sé que qualsevol semblança amb la història veritable ni hi és ni se l'espera, però té un encant kistch, animat per les cames romanes de Robert Taylor, quan era jove i de bon veure, encara més vestit de centurió. 

Quan les mentides grinyolen massa és que el llibre o la pel·lícula, és la meva opinió, no son gran cosa. Hi ha també el cas contrari, novel·les molt documentades i molt pesadetes, hi ha autors, molts dels quals novells o gairebé, que volen dir-nos tot el que saben i ens amollen dades a dojo, fins a provocar-nos somnolència. Avui surten molts llibres destinats a reconvertir-se en rutes turístiques per pobles, ciutats o indrets barcelonins, això genera una mena de negoci afegit, però també se'ls veu molt el llautó, la veritat. Jo ja estic una mica tipa d'aquestes rutes literàries, històriques, criminals, bèl·liques o el que sigui, el cas és trobar algun tema original i, si no hi ha substància, inventar-la, com ha passat amb el tema de l'Enriqueta Martí, per exemple.

No sé com ni quan es van anar transformant els bateigs, avui gairebé desapareguts. Es compraven confits, 'peladilles', i es repartien en bossetes de celofana a la canalla assistent a una festa que, aleshores, es feia a casa i encara gràcies. Els gambirots del barri es posaven a la sortida del bateig i cantaven coses tan inquietants com ara: tireu confits, que son podrits, tireu avellanes, que son torrades, si no en voleu tirar, el nen se us morirà! 

El bateig havia de comptar amb padrí i padrina, una dita antiga insisteix en què si no tens padrins no et bategen, i això s'aplica a moltes coses, com ara a la necessitat de tenir coneguts que t'endollin en alguna feina o càrrec, una tendència que, malauradament, encara és prou vigent i diuen que ve dels romans i tot. Els padrins eren els avis, en el passat, un de cada banda, i triaven el nom del batejat, però això va anar en decadència perquè se suposava que si se't morien els pares t'havien de cuidar els padrins i, si eren vells, durarien poc. Aleshores es va posar de moda triar oncles joves, amics i amigues, i encara hi ha qui regala la mona als fillols car algunes tradicions sobreviuen a la laïcitat, misteriosament. S'han bandejat força els noms familiars per posar noms rarets que volen ser originals i que acaben per ser-ho tan poc com Maria o Josep.

A molts llocs encara es conserva això de dir padrí i padrina als avis, però va de baixa, com tantes altres coses. Els confits, amb el seu sucre acolorit i la seva ametlla central, avui son poc aconsellables per a les dentadures infantils, el mateix que els rosaris de les palmes. Moltes d'aquestes anècdotes i maneres de fer les recordo directament però no vol pas dir que tothom ni a tot arreu fes el mateix. La memòria és molt enganyosa, la veritat. La mort dels infants era encara un fantasma prou present, quan jo vaig néixer, tot i que la supervivència havia millorat molt. 

Quan penso en coses com ara les guerres o les execucions m'angunieja pensar en el fàcil que és matar algú, fins i tot gairebé de forma industrial, quan es tan difícil, complex, i, en el passat, arriscat, portar una criatura al mon. Avui els infants son un bé escàs però no sempre ha estat així. Sempre que vaig al cementiri de Les Corts, on tinc nínxol familiar, m'aturo davant d'una tomba molt antiga, on s'evoca una noia morta amb el seu nadó, representats tots dos en un baix relleu molt evocador, el marit la menciona com 'mi morocha querida'. Quantes dones mortes de part, al llarg dels segles, amb aquell trist destí, fossis pobra o rica, d'anar parint criatures una darrera l'altra... Tot i que admeto que els homes pobres també havien d'anar a la guerra, a treballar un munt d'hores, mantenir la família nombrosa i tot això. Hi havia poques opcions per a tothom, en general. 

Quan en algun llibre escrit per algú jove, de l'edat dels meus fills, l'autor o autora expliquen coses del passat, sobre gent de la generació dels seus pares o avis, i en diuen de l'alçada d'un campanar m'adono del poc que, en realitat, han escoltat, de tot allò que els explicaven els grans. I és que l'interès per la vida dels grans s'incrementa quan tu et vas fent gran i ells ja no t'ho poden explicar o ja ho han oblidat.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

A totes les novel·les hi ha errors d'algun tipus, a vegades perquè la memòria ens traeix, o l'evocació es idealitzada, ara, no recordo aixó que dius del bateig que era la comadrona la que aguntava la criatura, les hauria de buscar, pero hi ha fotos on surt ma mare aguntant-me a mi el dia que em varen batejar, o potser tambè em traeix la memòria, clar que jo vaig nèixer a casa els avis a Sant Feliu de Codines i no sé si hi va intervenir alguna comadrona o aquesta va ser la iaia Maria.


Salut

Júlia ha dit...

Suposo que hi devia haver casos de tot, segons com estava la partera, ho pots veure si tens fotografies de l'esdeveniment, he buscat la meva però no sé on para, quan surti la penjaré.