VANITATS HUMANES I PERCEPCIONS SUBJECTIVES

L'experiència individual és l´únic element directe del qual disposem. Ara bé, ens cal no perdre perspectiva i, al menys, intentar entendre que aquesta experiència individual és, sovint, limitada i enganyosa, ja que la nostra pròpia subjectivitat, inevitable en molts casos, serveix de ben poca cosa a l'hora de jutjar la realitat.

Ahir, amb motiu d'un cinefòrum sobre la pel·lícula francesa El capital va sorgir el tema dels estris tecnològics i les criatures. El fatxenda protagonista porta a les criatures de la família un munt de regals que son, de fet, maquinetes d'aquelles que fa anys estaven de moda, avui substituïdes per les tauletes i els telèfons de darrera generació. I va sorgir el gran tòpic sobre les criatures, no juguen, estan abduïts pel tema, etcètera. Res que no s'hagués dit, fa molts anys, sobre, per exemple, la televisió. La demostració dels fets anava acompanyada de percepcions personals sobre fills, néts o nebodets. Nosaltres mateixos, per cert, estàvem, en certa manera, 'jugant' amb estris moderns, fent el cinefòrum gràcies a les noves tecnologies, vaja. 

Per la meva feina crec que puc tenir una perspectiva una mica diversificada sobre els infants però, ai, els infants es fan grans i també obliden i interpreten. I he escoltat a mestres emetre opinions d'aquest tipus, malgrat que l'experiència ens mostri una gran complexitat i diversitat. Per altra banda no et pots refiar tampoc dels mitjans de comunicació ni de la premsa, les informacions no som mai completes, ni lliures del tot, ni prou fonamentades, i això no és d'ara, ha passat sempre, del meu record, en major o menor grau.

La pel·lícula, mediocre pel meu gust, ja té uns quants anys i va provocar aixi mateix opinions sobre temes com ara el capitalisme, esca del pecat, el neoliberalisme i, ai, la societat americana, en el coneixement de la qual ja fa dècades que tenim un munt d'experts d'estar per casa, encara que la seva vivència es limiti a uns quants viatges, sovint turístics, per algun indret d'aquell país, gran i divers. 

Un tema recurrent i amarat de tópics és el dels polítics, tots son dolents, o ximplets, o aprofitats. Bé, no pas tots, si tens una ideologia consistent pot ser, fins i tot, que salvis algun heroi de la teva corda. O que no tinguis aquesta opinió si algun fill teu pertany a un grup polític determinat. Els qui odien els 'americans' transformen el seu odi en badoqueria si algun descendent intel·ligent acaba treballant a sou dels ianquis, per exemple.

Les generalitzacions sobre americans es fan extensives a les que es fan sobre francesos, alemanys, espanyols en general i catalans en particular. La possibilitat de dir la nostra de forma més o menys pública avui és un fet, a través de les xarxes socials. No és pas que abans la gent no es dediqués perillosos penjaments que provocaven baralles de taverna o duels de 'cavallers'. La premsa d'altres temps era molt més agressiva, tot sovint, que els nostres tuiters d'avui.

Entenc de pocs temes, he treballat a l'escola primària durant molts anys però fins i tot jo mateixa tinc una visió parcial del sector, lligada a la meva experiència i a les meves percepcions. Hi ha una tendència a considerar que existeix gent que entén, de forma absoluta, sobre el seu camp professional quan, per moltes carreres que tinguis, sempre et quedaran sectors de la realitat ocults o desconeguts. Això passa fins i tot en el camp de la ciència, aquests dies he escoltat gent d'aquest camp amollant opinions una mica d'estar per casa ja que, al capdavall, com s'ha vist, del microbi que ens emprenya tothom en sap, encara, molt poca cosa. 

Un altre tema recurrent és el de la pèrdua de valors, la manca de respecte dels infants i d'altres bajanades, això del passat idealitzat i el present galdós esdevé un tòpic. Les escoles han millorat de forma exponencial durant les darreres dècades tot i que, segons qui escoltes, sembla que siguin un desastre i que tinguin un munt de mancances, encara avui. La sanitat, l'altre pou sense fons del sistema, s'ha mitificat de forma incondicional, molta gent et diu que era la millor del mon mundial, la nostra, fins al temps de les retallades. Doncs jo, ara i abans, he trobat metges i personal de tota mena, amable i responsable, però també deficients i descurats i antipàtics. He percebut mancances que no eren culpa del sistema ni de les retallades sinó de la responsabilitat individual, ja que, al capdavall, jutgem el que sigui segons la gent que ens ensopeguem pel camí de la vida.

Un tendència col·lectiva inquietant és col·locar-nos per damunt del bé i del mal i no admetre que en la nostra pròpia vida fem coses malament, voluntàriament o involuntària, segons les circumstàncies. En un país on tothom sap com s'hauria de fer tot, futbol inclòs, és ben estrany que les coses no funcionin com caldria, la veritat. Cap geperut no es veu el gep, deien, abans. Avui, per sort, no hi ha gairebé geperuts, gràcies als avenços de la medicina, és clar. Hi ha moltes referències a la hipocresia humana, intencionada o practicada, fins i tot, de bona fe. Allò de 'qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra' no ha fet forat, hi ha molta gent que, al menys de paraula, voldria llançar pedres a més d'un o plantar una guillotina a la Plaça de Catalunya. Per sort, tot és, tan sols, retòrica, de moment. 

Això de la pandèmia posa nerviós, ho admeto, i de sobte han sorgit un munt d'experts d'estar per casa que saben què s'hauria de fer, què s'hauria d'haver fet i com ho han fet de malament gairebé tots, llevat del sector mèdic, sacralitzat en bloc quan jo crec que hi podem trobar de tot, com a tot arreu.  Les generalitzacions sempre son inevitables i injustes. En tot cas el pas dels anys és l'únic element que ens pot donar una certa perspectiva sobre el capteniment humà, malgrat que l'experiència tampoc no és objectiva, evidentment. 

Sabem que no sabem res i, com diu un molt antic refrany castellà, 'consejos vendo, pero para mi no tengo'. I, encara més, continuem considerant que uns oficis tenen més prestigi i valor que uns altres i que això justifica les diferències de sou vigents, difícils de canviar. Una proposta d'augmentar, a nivell miserable, el salari del personal de la neteja dels centres mèdics no ha pogut tirar endavant, al Parlament, i m'estalvio entrar en consideracions partidistes. Si la gent de la neteja d'aquests llocs, que no ha comptat amb la mateixa proteccio del personal mèdic, en aquests dies, s'organitzés i aturés, veuríem com tot es col·lapsava. Malauradament, ai, he conegut al llarg del temps molta gent del meu entorn esquerranós que pagava malament netejadores i cuidadores, no les assegurava i es queixava del mal servei obtingut. Aixi es el mon, què hi farem.