6.9.20

PAISATGES, RECORDS I DECORATS

 Audioguía BARRI GÒTIC Guía Turística | MyWoWo

El tema del Gran Cafè, una reconstrucció decorativa promocionada com 'autèntica' és una petita anècdota en el conjunt d'elements, establiments i espais que constitueixen un espai, urba o rural.

Tot i que podem trobar, des de fa anys i panys, informació a dojo sobre l'origen dels nostres carrers, edificis, establiments i monuments, encara hi ha qui ens descobreix, com si fos un secret mal guardat, que, per exemple, el barri gòtic té poca cosa de gòtic primigeni. I encara hi ha qui no ho sap i quan li expliquen, per exemple, en un d'aquests nombrosos itineraris culturals del present, se sent estafat i enganyat. 

En realitat, allò més autèntic de tot és el canvi, el garbuix, l'engany visual. Moltes vegades no podem esbrinar si una cosa ens agrada perquè sempre ens han dit que ens havia d'agradar o perquè hem triat sense condicionaments, cosa impossible, ja que des de casa o des de l'escola bressol ens orienten les preferències. En les meves darreres sortides amb l'escola, a museus i espais diversos, vaig percebre que molts comentaris dirigits a les criatures es podrien considerar, de forma objectiva, adoctrinament estètic sense pal·liatius. 

Hi ha una certa tendència a valorar allò antic, quan més antic, més autèntic. Això, que funciona en els paisatges externs és, a casa nostra, poc respectat en les nostres llars, on la renovació, en general, prima per davant de la restauració acurada. Quan una cosa vella passa a ser antiga, el valor augmenta de forma contundent. S'atribueix a Agatha Christie allò de què el millor marit es un arqueòleg, com era el seu cas, ja que quants més anys fas, més li interesses. 

El conservacionisme, en el passat remot, era gairebé impossible, ja que tot s'havia de reaprofitar i reconvertir. Anem aplegant, avui, restes i ruines, refetes. La moda de la reconstrucció, més o menys veraç, per tal de donar a tot plegat un efecte conjuntat, ha donat pas a la tendència a fer que es noti allò que és 'de l'època' d'allò que no ho és. El concepte d'art, com el de cultura, i tants altres, és espinós, relliscós i impossible de definir d'una forma coherent i universal.

Tot és fals, de fet. Ens ho hem trobat fora de context i els elements antics tenen el valor que els vulguem donar. Els noucentistes abominaven del modernisme, cosa explicable en molts casos, quan l'excés de fulletes i nimfes arriba a aclaparar. Aleshores, però, es pot arribar a ser iconoclasta passat de rosca. L'arquitectura va lligada al nostre present, en el qual, com ha fet tanta gent, valorem unes coses per damunt de les altres.

Hi ha 'estils' que ens semblen més nostres que no pas d'altres, com ara el romànic, magnificat a dojo, o el modernisme rellegit avui i font de calerons turistics. És valora allò que s'identifica amb unes determinades essències pàtries, i a èpoques més o menys glorioses de la nostra història, llàstima que cada dia costa més mantenir l'objectivitat a l'entorn de les glòres passades.

Per deixar una ermita com si fos romànica en moltes ocasions s'han eliminat sense manies elements neoclàssics, barrocs, molt interessants i, potser, més autèntics i tot. La gent del Renaixement, que copiava, a la seva manera, els classics, odiava el gòtic i els seus excessos ornamentals. Amb això de l'incendi de Notre Dame vam saber que allà, com a tot arreu, també hi ha un munt d'afegitons noucentistes. 

Quan jo era jove hi havia una idea generalitzada, entre gent que remenava les cireres culturals, de què la Sagrada Família s'havia de deixar com estava o, en tot cas, continuar-la en un estil modern, com feien els antics, que començaven els temples amb el romànic i els acabaven, segles després, amb el barroc o el que fos. Quan el projecte va començar a rajar l'opinió va anar canviant, de forma progressiva.

Els afegitons i canvis diversos, quan van passant els anys, es van integrant en el conjunt i ja no podem diferenciar-los del context, a no ser que algú d'aquests que ens descobreixen la sopa d'all ens torni a explicar  que son posteriors. Posteriors no sé ben bé a què, perquè els edificis, com les nostres llars, van canviant, es van restaurant, renovant, o es deixen caure, de forma constant i irreversible.

El romànic reinventat va estendre l'amor a la pedra vista, cosa que, com vaig escoltar en una ocasió a un professor molt bo d'història de l'art, si la gent que va fer aquestes construccions les veiés ara, pensaria que som una colla d'arreplegats. Moltes d'aquelles construccions, també en el gòtic, eren acolorides, en molts casos per dins i per fora, com ho eren determinades estàtues de marbre del passat més remot. La pèrdua de la pintura ens ha fet admirar la suposada sobrietat d'allò que ha suportat el pas del temps i les malvestats humanes.

Un altre tema inquietant és quan un espai esdevé simbòlic. Aleshores es destrueixen temples, esglésies, monuments dels uns o dels altres. Fer judicis de valor sobre si una cosa té o no qualitat o paga la pena conservar-la a tot preu acaba per ser un tema espinós. Tot depèn. Dels recursos, dels gustos del present, dels interessos econòmics... 

Tot és autèntic i no ho és, a la vegada. Molta gent que va veure construir l'Eixample enyorava l'antiga ciutat entre muralles, gairebé rural. El que sol passar a la història i a la modernitat, no ens enganyem, és el paisatge dels rics, del poder, colisseus romans, temples, esglésies diverses, cases senyorials, gratacels encarregats pels qui tenen calerons. La barraca del pobre no sol subsistir enlloc, de vegades se'n reconstrueix una, fa pintoresc. Al capdavall, però, tot és de tothom o així ens ho volem creure. Per això paguem una pasta per anar a veure edificis modernistes en els quals mai vam viure ni viurem, la gran majoria.

Ens movem enmig de decorats orientats a fer que els valorem i apreciem. Cada generació té els seus referents estètics, aquells que surten als manuals educatius o aquells que determinats professors de prestigi ens han dit que eren els bons. Pla, tan cínic, tan lúcid, deia que un pagès de l'Empordà, aleshores en quedaven alguns més, s'estimava molt més posar una finestra d'alumini al mas que no pas conservar la gòtica, més o menys original.

Tot, antic, renovat o kitsch, forma part del nostre imaginari sentimental, de la nostra vida. I tan admirable pot ser, per algú que hi ha viscut i que n'ha estimat l'entorn, un pis petit de barri barat dels setanta com la Pedrera. Que, per cert, no va agradar gens, en el seu moment, ni als qui la van encarregar ni a la gent normaleta de l'època, que feia molta broma sobre el tema. Avui t'ha d'agradar Gaudí, en bloc, sí o sí, i si vols matisar la valoració majoritària et miren malament, o gairebe. Montserrat Roig, fa molts anys, en un dels seus articles a l'antic AVUI, incidia en el tema del poc que el modernisme, i, en concret, Gaudí, tenien en compte coses com ara la dificultat de la neteja i l'acumulació de pols que comportaven determinades edificacions magnificades. És clar que per aixo ja hi ha la gent, de vegades subcontractada, i dones la majoria, de la neteja. 

Els anys m'estan tornant menys conservacionista, no hi puc fer més. Per damunt de l'art i de la història del passat, tan malmesa, tan ambigua, tan impossible de copsar de forma objectiva, hi ha el present i la gent del present, les seves necessitats i la seva vida. Sóc conscient de dir una boutade, però, si fos possible aixoplugar rodamons, refugiats i gent que viu al carrer en un edifici gòtic, modernista o el que sigui, estaria prou bé. O posar aules escolars a dins dels espais turístics de tota mena. Res no és com era ni ho pot ser. I si fa falta construir un hospital i s'ha de fer damunt d'unes restes emblemàtiques, doncs potser que no ens fem tant els 'estupendos'. 

De tant en tant, de forma una mica atzarosa, va com va i depèn del carisma dels qui enceten el tema, es produeixen protestes populars destinades a voler conservar això o allò. En alguns casos que he viscut, fins i tot quan els poders públics cedeixen, els debats sobre què s'hi ha de fer, allà, son llargs i complicats perquè cadascú tira cap a casa, cap als seus interessos veïnals, partidistes. Ens queixem dels polítics, és fàcil fer-ho i hi ha motius, però, al capdavall, d'alguna manera, tan imperfecta com es vulgui, els hem triat i, en tot cas, son un mirall una mica augmentat i estrafet de nosaltres mateixos. 


Cap comentari: