27.10.20

DATURA STRAMONIUM I EL MAR SENSE FONS DEL RELAT BREU

 


El relat breu, el conte, és un gènere que en aquests darrers anys ha experimentat una interessant revifalla. De forma absurda i desafortunada s’ha considerat, en algunes èpoques, un gènere menor. Avui, quan els límits de la narrativa s’han mostrat fràgils i superables, assistim a la publicació de reculls molt interessants i a la reedició i descobriment de contes imprescindibles publicats fa anys. Aquell antic debat estèril sobre si un autor és millor en la novel·la o la narrativa curta, que en les arts plàstiques tindria un cert paral·lelisme en allò de si un artista és millor dibuixant que pintor, es pot considerar, i tant de bo sigui així, superat.

Àngels Guil i Bieto, nascuda a Seròs (Lleida), va estudiar  la carrera de Dret.  Actualment viu a Arenys de Munt i compagina la feina de professora d’institut amb l’escriptura. Ha rebut diferents premis per alguns dels seus contes i aquest és el primer recull que publica. En aquest llibre, que porta el títol  de la narració que tanca el volum, aplega vuit històries, aparentment divertides, amb alguns trets surrealistes, i que van molt més enllà de la història que ens expliquen.

Dues de les narracions estan relacionades a través d’un dels personatges, la resta funcionen de forma independent. Hi trobem fets i dèries del present, però talment reflectits de forma una mica estrafeta, com en un mirall distorsionador. Convergeixen en el recull temes com el sexe, el desig, el mon laboral del present, els tòpics del nostre temps, la vellesa, l’avorriment davant de la rutina... 

En alguns moments, determinats passatges m’han evocat els Nou contes malvats de Margaret Atwood. El darrer conte del recull ens enfronta a una relativament innocent venjança, la d’un ésser ingenu i gris davant de l’absurd de tantes coses, en aquest cas la tendència massiva a anar a collir bolets quan n’és la temporada. Un tema que aquests dies, per cert, ha guanyat actualitat, amb la inevitable invasió de gent als espais naturals, com cada temporada, però enguany amb l'agreujant de la necessitat de moderar la mobilitat.

El recull compta amb una introducció de l’escritora Elisenda Puig i Salvador. Fa anys hauria estat aquest un volum adient a optar a aquell enyorat premi Joan Oliver d’humor i sàtira, malauradament desaparegut, com tantes altres bones iniciatives. Per sort segells editorials valentes i resistents, com Stonberg, malgrat la poca difusió actual de molts dels llibres que es publiquen, ens ofereixen  molt bones sorpreses en el seu catàleg. Caldrà seguir aquesta autora en el futur.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ostres, el meu sogre era de Seròs.

Júlia ha dit...

Un poble molt maco.

Lectora corrent ha dit...

És cert, Júlia, durant molt de temps el conte semblava que era literatura menor (també va passar amb la novel·la negra). Jo vaig descobrir que podien ser petites obres mestres amb dos autors anglosaxons: Katherine Mansfield i James Joyce. I durant uns anys de la meva vida en què tenia mot poc temps per a mi, vaig llegir bastants llibres de contes i relats breus en diferents llengües.

Júlia ha dit...

Lectora, el conte permet molta llibertat, cosa que remarcava Pere Calders sovint qui també va patir aquest cert menyspreu fins que no es va representar Antaviana. Crec que avui ja es valoren com cal, si son bons, com tot, és clar.