JOAQUIM CARBÓ, SANT JORDI 2024 I EL SEU 'COSTUMARI GRIS'

 

El dia de Sant Jordi, pel matí, amb la meva amiga, la també escriptora Montserrat Galícia, vam anar,  després d'esmorzar a LAIE, a la parada de l'Editorial Stonberg. Ens va fer una gran il·lusió, personal i literària, veure i poder saludar l'escriptor Joaquim Carbó, que ha publicat un llibre de narracions, Costumari gris, el qual vam comprar i ens va signar.

Joaquim Carbó pertany a aquesta minoria de grans escriptors d'edat avançada els quals, malgrat estar en actiu i comptar amb una trajectòria impressionant, de qualitat i admirable en molts aspectes, no son tan presents en els mitjans i en els programes sobre literatura com caldria. I encara bo si de tant en tant els recorden.

Carbó, en el passat mític, va vendre un munt de llibres de 'La casa sota la sorra', encara molta gent recorda l'autor per aquell títol, lligat a l'imaginari de tantes generacions, però, paradoxalment, no sembla que això hagi aconseguit que l'obra per adults de l'autor hagi comptat amb la difusió esperada i merescuda. Encara més, l'atzar, sovint injust, dels premis literaris, ha situat en més d'una ocasió l'autor en el lloc  del finalista. A la meva edat ja no crec gaire en la justícia dels premis, en general.  Molts interessos i motivacions es barregen en la seva concessió i, a més a més, els criteris dels jurats també son atzarosos i subjectes a modes i conveniències editorials.

Al recordat Paco Candel, en una ocasió, li vaig sentir a dir que no es presentava a premis de poesia ja que podia ser que no fossis de la moda poètica que seguia la gent del jurat. Els resultats de les vendres santjordianes ja reflecteixen prou com van les coses, la gent que surt a la tele, en general, té la promoció assegurada. No vull pas dir que els mediàtics siguin millors o pitjors que els altres, hi ha de tot a tot arreu, però el que sí que hi ha son autors i autores, fins i tot grups editorials, que no surten mai enlloc.

Ja he comentat en més d'una ocasió el cas d'Olga Xirinacs. En podria citar d'altres, si sobrevius, vas fent, i arribes a molt vell o vella, -el cas de les dones crec que encara és més freqüent, pel que fa a l'oblit per part de determinades capelletes-, pot ser que, al fregar el centenari, et facin alguna entrevista, fins i tot. També pots tenir sort si estàs vinculat a alguna ciutat, poble o barri i, a nivell local, et tenen en compte de tant en tant.

Joaquim Carbó té noranta-dos anys i és autor de més d'un centenar de títols diversos, de tots els gèneres, molts dels quals per a públic adult. Ha estat un autor amb força relació amb els ambients literaris, ha rebut premis, reconeixements diversos... però poca atenció, crec, per part d'un públic molt poc fidel al seu imaginari, cosa que, en el present, s'ha agreujat. Agafeu qualsevol lletraferit nostrat i demaneu-li que us citi uns quants títols actuals d'aquest autor, a veure si se'n surt. 

És clar que diuen que un terç de persones del país no llegeix mai res, de grans. A l'escola constato que es llegeix força. I qui llegeix llegeix, en general, a modes i tendències, o allò que li ofereixen llegir, de franc, al club de lectura del barri. He trobat una entrevista a Joaquim Carbó de fa un parell d'anys on esmenta molts dels problemes actuals en el camp lector i comenta una cosa que jo, de vegades, també he comentat: que el sistema escolar, exitós en molts aspectes, ha 'fet' més escriptors que no pas lectors.

I, això sí, sobretot sorgeixen escriptors de 'novel·la', molts famosets televisius tenen interès en escriure 'una novel·la', precisament. No vull caure en la queixa, per altra banda jo també escric, crec que no pas malament del tot, sense gaire èxit, la veritat.

No puc comentar les narracions del 'Costumari gris', encara no les he llegides. Ho faré aviat. Però he de dir que veure Joaquim Carbó a la parada de 'Stonberg' em va produir una emoció intensa, difícil d'explicar. L'havia vist sovint, amb la seva esposa, al cinema, al teatre, a antics actes a l'entorn de l'escola, però soc molt aturada a l'hora de saludar ningú de forma espontània. Aquesta gent de la gran cultura nostrada, amb tanta experiència i saviesa, encara en actiu, haurien de sortir cada dia als mitjans. Encara més greu és que, quan els entrevisten, t'adones de la gran ignorància dels entrevistadors i entrevistadores. En una ocasió Espriu, ja gran, comentava sobre una periodista lletraferida que l'havia anat a entrevistar i que no havia llegit gairebé res d'ell ni sobre ell 'no sé què sap la gent', deia, sorprès. Doncs, això.

Fa temps que no compro cap llibre per Sant Jordi, i això que en compro molts durant tot l'any. Tampoc vull que em signin llibres, excepció  feta de la gent que conec i que me'ls pot dedicar de forma íntima i personalitzada. Enguany vaig fer una excepció amb el de Joaquim Carbó, i poder saludar una persona de tanta categoria em va alegrar la Diada que, darrerament, ja m'aclapara més que el Nadal consumista.

https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-carbo-immersio-crear-mes-escriptors-no-pas-lectors/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Carb%C3%B3_i_Masllorens

UN BERENAR QUE ENCARA DURA

 

Gairebé de forma simultània m'ha arribat la liquidació de drets d'autora d'aquest any, amb un muntant modest però millor del que podia esperar, considerant l'anonimat en el qual ens movem tantes escriptores -i escriptors-, i una amable carta de l'escriptora Olga Xirinacs, en la qual, entre d'altres coses, em comenta el llibre.

Olga Xirinacs (1/1/2023)

Ara et parlo de "La merienda", certament un llibre notable en molts sentits. Una protagonista com la Tere Andreu retrata el sentir i el desig de moltes de les dones que, en el recer de casa seva, contemplen la televisió com si formessin part dels programes que esmentes.

Quan s'agafa certa familiaritat amb els presentadors, que "també" es presenten a cada casa on són vistos, el públic hi sol parlar des de cada cambra, bar, taller, on se'ls contempli. Cadascun de nosaltres té alguna cosa a dir, canviaria aquella paraula, faria comparacions odioses o no, corregiria la presentadora o li proposaria algun tema que considerés important o de plena actualitat.

La nostra simpatia, en el llibre, o sigui, des del nostre punt de vista i a curta distància, la donem a la Tere, que ha escoltat la proposta d'un programa on ella creu que podria intervenir: hi té coses a dir i, a més, ocuparia un lloc que tants privilegiats han ocupat abans, perquè entén que la glòria de televisió bé pot anar coronant una persona després de l'altra i ella té experiència de vida, que seria útil al tema proposat. I una certa ambició també li reconeix el lector a la Tere; és clar, sense empenta res no s'aconsegueix, i aquest és el camí, l'aventura que Tere es disposa a seguir amb tota la seva energia.

Admiro de tu, Júlia, la teva fecunda i àmplia creació de personatges. No és fàcil anar-los donant un camí en la novel·la, ser coherent amb les seves activitats i portar-los cap a un final rodó, com és el de "La merienda".

Has excel·lit en "omplir" el personatge, cada personatge, amb una autonomia pròpia, amb la seva personalitat i caràcter, de manera que l'enllaç entre uns i altres a través de la narració no es fa de cap manera estrany al lector que el segueix.

Es nota que és un llibre molt treballat, on res no queda a l'atzar i que no cau en els tòpics tan corrents de força novel·listes o pseudo-novel·listes actuals.

Has dotat els caràcters de profunditat: s'hi troba la consciència del pas i del pes de la vida, i hi afegeixes una ironia amable, encertada però no feridora, realista a la fi, que ens fa considerar propers els seus moments de viure (...)

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/la-merienda-j%C3%BAlia-costa

ADÉU A L'EDITORIAL METEORA I ALGUNS ASPECTES PARALITERARIS

 

Ahir es va fer la festa de comiat de l'Editorial Meteora. Malauradament no hi vaig poder anar, també fa temps que no puc assistir al seu Club de Lectura. Al llarg de la vida he vist plegar editorials i llibreries però també n'he vist sorgir moltes de noves. HI havia molta gent i va ser un comiat entranyable i emotiu, al volt de la parella que han estat l'ànima incombustible de l'editorial, la Maria Dolors Sàrries i el Jordi Fernando.

Vaig publicar dos llibres amb aquesta editorial, La Pols dels Carrers (2006), de poemes, i una novel·la, L'inici del capvespre (2009). En tinc un molt bon record, gent seriosa, amable, edicions acurades, tracte amabilíssim, presentacions molt ben organitzades. El mon de la literatura ha canviat molt al llarg del temps, surten llibres, escriptors i escriptores nous cada dia, el mercat de segona mà s'ha incrementat i el llibre de paper, ens agradi o no, ha perdut valor. El primer el vaig enviar sense conèixer ningú, en aquests casos hi ha editorials que ni et miren el que els fas arribar, però no va ser el cas.

Publicar aquells dos llibres va representar molt per a mi, una revifalla moral, doncs ja m'havia desanimat pel que fa a la meva trajectòria literària després de desenganys, compromisos incomplets i, fins i tot, enganyifes, com ara que et proposin publicar i que, al final, resulta que tu t'has de pagar l'edició a preu d'or. No és tant el fet d'haver-la de pagar sinó que t'enredin i no t'ho diguin d'entrada. Per a l'autoedició no cal comptar amb cap editorial, ho pots fer tu mateixa, per Amazon o a través d'editorials que ja es dediquen a això. L'únic llibre que m'he autoeditat d'aquesta manera ha estat un de poemes, Les Fràgis Paraules, amb Ushuaia, i va ser una molt bona experiència perquè també son gent seriosa i honesta. 

El tema, avui, i potser sempre, no és tan editar com sigui, sinó promocionar i donar a conèixer allò que fas. Hi ha editorials 'de moda' i d'altres que no son presents a les llibreries, sempre hi ha hagut capelletes en aquest camp, i en tants altres. L'èxit, en qualsevol camp, va més aviat lligat a la sort i l'atzar que a la qualitat. I, és clar, també compta la relació que tinguis amb els mitjans. Les coses no son ni bones ni dolentes, tot i que hi ha puristes que encara s'escandalitzen quan s'assabenten dels molts llibres nous que al cap de dos anys es transformen en serpentines i pasta de paper. Les coses son com son. 

Vint anys no son pas pocs, per a una editorial petita o mitjana. Meteora té un catàleg divers i molt interessant. Tinc un llibre boníssim, d'ells, sobre Jujol, obra de Montserrat Duran, publicat abans de la reivindicació actual de l'arquitecte.  Van reeditar la magnífica biografia, ja exhaurida aleshores, de la Maria Aurèlia Capmany, escrita per Agustí Pons. Van recuperar una autora com Olga Xirinacs, qui, coses que passen en aquest país, de vegades mesquí, ha estat una mica bandejada dels clàssics imprescindibles d'èxit i qualitat reconeguda. Podria posat molts exemples. 

Em sap greu que pleguin, és clar. La gent lletraferida i no mediàtica, encara que tinguem al darrere un currículum literari relativament de pes, sabem com costa trobar editorial. Darrerament he publicat tres llibres, tots de narrativa, amb una altra editorial admirable i honesta, Stonberg. I sabem, també, com costa que el teu llibre sigui en algun lloc. Ara, al menys, et pots autopromocionar per la xarxa, abans tan sols et podies refiar dels suplements literaris, que avui s'han reduït a la mínima expressió. Crec que, en general i amb algunes excepcions, els llibres de METEORA no eren tan presents a les llibreris com mereixien. Els aparadors i taulells de les llibreries o les recomanacions que les llibreries fan diuen molt de modes i tendències atzaroses i condicionades per motius diversos que seria llarg de comentar.

Fa anys llegir comportava, en general, haver de comprar el llibre. Avui tot s'ha diversificat, cosa que per una banda és positiva, pots llegir en pdf, online, trobes a les biblioteques de tot i més... El miratge de poder viure, i viure bé, gràcies a la creació literària, és això, un miratge, amb alguna excepció, també relativa, ja que, qui més qui menys, de tots aquests escriptors més coneguts, fa articles, surt a tertúlies i coses semblants, de la mateixa manera que els actors i actrius han de fer anuncis comercials o teatre infantil sense ganes. I la gent que surt a debats i tertúlies fa llibres, del que sigui, amb una promoció ja assegurada. Fa poc escoltava online una entrevista amb una escriptora que comentava la poca gràcia que et fa que algú et digui 'em va agradar molt el teu llibre, el vaig agafar a la biblioteca'. Un llibre nou, convencional, una novel·la, val uns vint euros o més, al cap d'un temps el pots trobar pràcticament nou a preu gairebé regalat, de segona mà. I això no és d'ara, recordo aquelles encisadores llibreries de Happy Books, també desaparegudes.

En aquests darrers vint anys de vida de l'Editorial METEORA moltes coses han canviat perquè tot canvia sempre. Els qui tenim la dèria d'escriure ho continuarem fent, on sigui i com sigui, no s'hi pot fer més. No ens hi farem rics, potser, ni tan sols, savis, ep. Al capdavall el dimoni sap més per vell que no pas per haver escrit novel·les i poemes.

BERENARS AMB REREFONS: PRESENTACIÓ DE 'LA MERIENDA', AL POBLE-SEC

La fama és vapor;

la popularitat, un accident;

l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

Avui, nova presentació del meu darrer llibre, a la Biblioteca del Poble-sec, gràcies a la col·laboració de Sònia Garcia, periodista, gestora cultural, poeta i moltes coses més, una de les ànimes de la Bibliomusicineteca. 

Aquests actes serveixen per retrobar-te amb molta gent, fins i tot amb persones que fa temps que no veus i que, elles també, tenen així un motiu per quedar. 

Ha estat una sort poder comptar amb la confiança de l'editorial Stonberg, la gent que no tenim relacions ni contactes mediàtics sabem que cada dia és més difícil publicar llibres en paper i, encara més complicat, que les publicacions tinguin difusió.

La novel·la incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera, lligada a la frase del gran Mark Twain que encapçala el llibre. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb quatre participants cada dia, persones que han estat protagonistes o testimonis de situacions relacionades amb el tema triat. 

Per a una de les sessions s'ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Quatre dones grans han estat seleccionades per explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix Mariví Cantavieja, una periodista atractiva, ambiciosa, emprenedora i de bona casa, amant d'una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, persona culta i polifacètica, Juanjo Badia, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l'ambició, la fatxenderia i el disseny, a l'inici de l'era Obama, en la qual es pateixen ja els efectes de la crisi econòmica, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb titolació universitària i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l'entorn d'aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

En clau irònica, més enllà dels tòpics i del llenguatge políticament correcte, la pintoresca i diversa societat urbana mostrarà les seves grandeses i les seves misèries, la seva fragilitat i la seva hipocresia. I es constatarà la gran dificultat per a la permeabilitat social quan no es tenen diners ni es pertany a les elits de sempre.

La Merienda, un d'aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent, dones la gran majoria, acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l'èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l'oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d'aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial. 

Per parlar del llibre, de literatura, dels mitjans de comunicació o de les relacions humanes, en general, i passar una bona estona de tertúlia informal, us espero avui, de dos quarts de set del vespre fins a les vuit, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec.

PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE: LA MERIENDA, DIMARTS, 4 D'OCTUBRE

La fama és vapor;

la popularitat, un accident;

l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

He publicat una nova novel·la, la primera, i sense que sigui un precedent, en castellà. La presentació serà el proper dimarts, a les set del vespre, a la llibreria La Memòria, de la Plaça de la Vila de Gràcia, 19, una llibreria que potser ja coneixeu. 

La novel·la es pot demanar directament a l'editorial Stonberg, per telèfon o per email, a la web hi podeu trobar més informació i llegir-ne un breu fragment. També es pot encarregar a Amazon. O anar a la llibreria NITUS, del Poble-sec, Blai, 6, on sempre podreu trobar els meus llibres. 

• 
  

http://www.stonbergeditorial.com

Telèfon: 933 175 412

stonberg@stonbergeditorial.com

http://www.papererianitus.com/

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/la-merienda-j%C3%BAlia-costa

La novel·la incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb tres participants cada dia, persones que han estat protagonistes o testimonis de situacions relacionades amb el tema triat. 

Per a una de les sessions s'ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Tres dones grans han estat seleccionades per a explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix Mariví Cantavieja, una periodista atractiva, ambiciosa, emprenedora i de bona casa, una pija,  amant d'una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, Juanjo Badia, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l'ambició, la fatxenderia i el disseny, a l'era Obama, patint ja efectes de la crisi econòmica, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb titolació universitària i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l'entorn d'aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

En clau irònica, més enllà dels tòpics i del llenguatge políticament correcte, la pintoresca i diversa societat urbana mostrarà les seves grandeses i les seves misèrries, la seva fragilitat i la seva hipocrecsia. I es constatarà la gran dificultat per a la permeabilitat social quan no es tenen diners ni es pertany a les elits de sempre.

La Merienda, un d'aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent, dones la gran majoria, acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l'èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l'oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d'aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial. 

M'han dit en alguna ocasió que gairebé sempre intento que els meus personages, fins i tot els més lamentables, tinguin una sortida i una oportunitat. Potser és així, no hi puc fer més. Els agafo carinyo.

EN TOT CAS, PER PARLAR DEL LLIBRE I PODER-NOS RETROBAR, US ESPERO EL PROPER DIMARTS, 4 D'OCTUBRE, A LES SET DEL VESPRE, A GRÀCIA!!!!

EN TOMEU VALENT COMENÇA A CAVALCAR

Com ja he comentat en alguna altra entrada he publicat un nou llibre amb l'Editorial Stonberg. És una novel·la amb rerefons històric que segueix la vida d'un personatge, aquest Tomeu Valent del títol, al llarg del segle XIX, des del seu naixement a Barcelona, durant la febre groga, fins a la seva mort, a França, durant la tercera meitat del segle. 

A causa de les circumstàncies les presentacions hauran de ser online. La primera serà dimarts proper, 23 de febrer, a les set del vespre. 

Hi ha persones que m'han preguntat sobre on es pot trobar el llibre. De moment el millor és demanar-lo directament a l'editorial, ja sigui personalment o a través d'alguna llibreria. També el podeu trobar a Amazon.

Per a la gent del barri del Poble-sec i rodalies, o per als qui es vulguin acostar al meu barri, en tindran sempre a la Papereria Llibreria Nitus, del carrer de Blai, metro Paral·lel.

https://www.papererianitusonline.com/cat/

Podeu saber més coses sobre el llibre, llegir-ne un fragment, o comprar-lo, 

a la web de l'editorial.

Per motius obvis no podré escriure les dedicatòries habituals, si a algú li fa gràcia li puc escriure, escanejar i enviar per email. Els qui els compreu a la Nitus, si voleu em poden avisar i amb molt de gust us el dedico.

Dades de l'enllaç a la presentació:

• Enllaç a Zoom: https://us02web.zoom.us/j/82532970353?pwd=YWFTbHlOdE91dktUMTdFYnh5RHYzdz09
• Meeting ID: 825 3297 0353
• Passcode: E47cDw

NOVA NOVEL·LA, EL SEGLE XIX I LES SEVES MISÈRIES

 

Acabo de publicar un nou llibre, també amb l'editorial Stonberg, com el darrer, El Parc i les ombres. Tot i que defujo etiquetes es pot dir que és de tema històric, a través d'un personatge que viu i malviu durant el segle XIX, neix durant l'epidemia de febre groga de 1821 i mor uns anys abans de la Primera Guerra Mundial.

A causa de la situació de moment faré una presentació virtual, per zoom, el 23 de febrer per la tarda, ja aniré informant amb més detall.

El llibre es pot demanar ja a l'editorial Stonberg, a través de la web, és millor que no pas fer-ho per Amazon, tot i que també és possible. Jo encara no tinc exemplars en paper, quan m'arribin el trobareu, com sempre, a la Llibreria-papereria Nitus, del carrer Blai del Poble-sec.

A la web de l'editorial en podeu veure la referència i llegir-ne un fragment. També s'hi poden posar comentaris, quan s'hagi llegit. Si algú vol muntar alguna trobada virtual per parlar del llibre m'ho pot dir i ho organitzem aviat. Crec que paga la pena comentar-ne alguns aspectes ja que alguns fets del segle XIX que incideixen en la vida del protagonista, aquest Tomeu Valent del títol, son poc o mal coneguts.

Aquí, més informació:

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/l-extraordin%C3%A0ria-vida-d-en-tomeu-valent-j%C3%BAlia-costa

DATURA STRAMONIUM I EL MAR SENSE FONS DEL RELAT BREU

 

El relat breu, el conte, és un gènere que en aquests darrers anys ha experimentat una interessant revifalla. De forma absurda i desafortunada s’ha considerat, en algunes èpoques, un gènere menor. Avui, quan els límits de la narrativa s’han mostrat fràgils i superables, assistim a la publicació de reculls molt interessants i a la reedició i descobriment de contes imprescindibles publicats fa anys. Aquell antic debat estèril sobre si un autor és millor en la novel·la o la narrativa curta, que en les arts plàstiques tindria un cert paral·lelisme en allò de si un artista és millor dibuixant que pintor, es pot considerar, i tant de bo sigui així, superat.

Àngels Guil i Bieto, nascuda a Seròs (Lleida), va estudiar  la carrera de Dret.  Actualment viu a Arenys de Munt i compagina la feina de professora d’institut amb l’escriptura. Ha rebut diferents premis per alguns dels seus contes i aquest és el primer recull que publica. En aquest llibre, que porta el títol  de la narració que tanca el volum, aplega vuit històries, aparentment divertides, amb alguns trets surrealistes, i que van molt més enllà de la història que ens expliquen.

Dues de les narracions estan relacionades a través d’un dels personatges, la resta funcionen de forma independent. Hi trobem fets i dèries del present, però talment reflectits de forma una mica estrafeta, com en un mirall distorsionador. Convergeixen en el recull temes com el sexe, el desig, el mon laboral del present, els tòpics del nostre temps, la vellesa, l’avorriment davant de la rutina... 

En alguns moments, determinats passatges m’han evocat els Nou contes malvats de Margaret Atwood. El darrer conte del recull ens enfronta a una relativament innocent venjança, la d’un ésser ingenu i gris davant de l’absurd de tantes coses, en aquest cas la tendència massiva a anar a collir bolets quan n’és la temporada. Un tema que aquests dies, per cert, ha guanyat actualitat, amb la inevitable invasió de gent als espais naturals, com cada temporada, però enguany amb l'agreujant de la necessitat de moderar la mobilitat.

El recull compta amb una introducció de l’escritora Elisenda Puig i Salvador. Fa anys hauria estat aquest un volum adient a optar a aquell enyorat premi Joan Oliver d’humor i sàtira, malauradament desaparegut, com tantes altres bones iniciatives. Per sort segells editorials valentes i resistents, com Stonberg, malgrat la poca difusió actual de molts dels llibres que es publiquen, ens ofereixen  molt bones sorpreses en el seu catàleg. Caldrà seguir aquesta autora en el futur.

EL PARC I LES OMBRES: UN VESPRE LITERARI

Ahir vaig fer la presentació, més o menys protocolària, de la meva darrera novel·la, a la Biblioteca Francesc Boix. Vam omplir l'acollidora sala d'actes i vaig comptar amb l'amiga i també escriptora Sílvia Romero, amb la pianista Mònica Trueba, ànima de l'escola La Sala, d'ensenyament musical, i, és clar, amb l'editor, Jordi Castelló, de Stonberg Editorial.

La primera presentació la vaig fer fa un mes, si fa no fa, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison, i va parlar del meu llibre una altra escriptora i amiga, Montserrat Galícia.  A la Montserrat li dec, així mateix, haver arribat a veure aquesta novel·la en format convencional, car ja em fa  mandra això d'intentar publicar, malgrat tenir moltes coses al calaix, i ella em va animar i em va donar el contacte amb l'editorial, la qual ha apostat pel llibre. 

En el cas d'aquesta novel·la, potser perquè frega el gènere d'enjòlit, m'adono de què gent força  diferent la llegeix aviat i d'una tirada i s'ho passa bé amb la lectura. Hi ha un crim del present, fets violents del passat, i una certa denúncia social. Malgrat les dificultats actuals per publicar i vendre, i l'allau de llibres que surten cada dia per desaparèixer ben aviat dels taulells, ja no has de dependre de què la llibreria el recomani o el posi a la vista, ni de què alguna publicació convencional te'n faci una ressenya. Internet facilitat tot això, el llibre es pot comprar online a l'editoria i a Amazon, i jo mateixa o els meus amics i saludats en poden fer promoció a les seves xarxes socials o blogs.

Aquesta possibilitat de promoció i difusió va fer que ahir, com també a la presentació anterior, retrobés amics i amigues que feia temps que no veia, a més d'aquells els quals veig sovint. Em va fer il·lusió, per exemple, que vingués a la presentació  Vicenç Ambròs, jove i brillant escriptor, no tan conegut encara com mereix i que ha guanyat el darrer premi Sebastià Juan Arbó. Va venir gent aficionada a la literatura, escriptors i escriptores, companyes del meu temps de mestra en actiu, o de mare d'escola amb nens petits, de les meves aficions del present, veïnes i veïns, gent del barri i de més enllà, de CERHISEC i de TOT HISTÒRIA. No dic noms, ja que me'n deixaria.

Van venir persones de parentiu llunyà, de les quals havia perdut la pista, amb el pas del temps. Aquestes trobades tenen la virtut de poder-te retrobar amb gent diferent, lligada a diferents espais de la meva vida i que, també, en molts casos, es retroben entre elles, després d'anys de no veure's. Una mica com passa en els enterraments, però amb un motiu alegre, festiu i literari. I sense difunt protagonista, afortunadament. En aquest cas la protagonista era l'autora, o sigui, jo. I això de ser protagonista, ni que sigui un cop cada tants anys, sempre fa gràcia, car cadascú té la seva petita vanitat, per més que la dissimuli.

El llibre, a més a més de trobar-se a la web de l'editorial i Amazon es pot comprar a la llibreria-papereria Nitus, del meu barri, ja que la Núria, ànima de l'establiment, té cura de proveir dels meus llibres o dels de CERHISEC a aquells i aquelles que li demanen. També, a través de qualsevol llibreria, poden fer el tràmit de demanar-lo a l'editorial Stonberg.  Si algú el llegeix i me'n vol fer comentaris, endavant, tot i que ben de gust, parafrasejant allò de la pel·lícula, estaria temptada de manifestar: digues que t'ha agradat, encara que sigui mentida. Crec, però, que està agradant força, de moment.