El relat breu, el conte, és un gènere que en aquests
darrers anys ha experimentat una interessant revifalla. De forma absurda i
desafortunada s’ha considerat, en algunes èpoques, un gènere menor. Avui, quan
els límits de la narrativa s’han mostrat fràgils i superables, assistim a la
publicació de reculls molt interessants i a la reedició i descobriment de
contes imprescindibles publicats fa anys. Aquell antic debat estèril sobre si
un autor és millor en la novel·la o la narrativa curta, que en les arts
plàstiques tindria un cert paral·lelisme en allò de si un artista és millor
dibuixant que pintor, es pot considerar, i tant de bo sigui així, superat.
Àngels Guil i Bieto, nascuda a Seròs
(Lleida), va estudiar la carrera de Dret. Actualment viu a Arenys
de Munt i compagina la feina de professora d’institut amb l’escriptura. Ha
rebut diferents premis per alguns dels seus contes i aquest és el primer recull
que publica. En aquest llibre, que porta el títol de la narració que tanca el volum, aplega
vuit històries, aparentment divertides, amb alguns trets surrealistes, i que
van molt més enllà de la història que ens expliquen.
Dues de les narracions estan relacionades a través d’un dels personatges, la resta funcionen de forma independent. Hi trobem fets i dèries del present, però talment reflectits de forma una mica estrafeta, com en un mirall distorsionador. Convergeixen en el recull temes com el sexe, el desig, el mon laboral del present, els tòpics del nostre temps, la vellesa, l’avorriment davant de la rutina...
En alguns
moments, determinats passatges m’han evocat els Nou contes malvats de
Margaret Atwood. El darrer conte del recull ens enfronta a una relativament innocent venjança,
la d’un ésser ingenu i gris davant de l’absurd de tantes coses, en aquest cas
la tendència massiva a anar a collir bolets quan n’és la temporada. Un tema que aquests dies, per cert, ha guanyat actualitat, amb la inevitable invasió de gent als espais naturals, com cada temporada, però enguany amb l'agreujant de la necessitat de moderar la mobilitat.
El recull compta amb una introducció de l’escritora Elisenda Puig i Salvador. Fa anys hauria estat aquest un volum adient a optar a aquell enyorat premi Joan Oliver d’humor i sàtira, malauradament desaparegut, com tantes altres bones iniciatives. Per sort segells editorials valentes i resistents, com Stonberg, malgrat la poca difusió actual de molts dels llibres que es publiquen, ens ofereixen molt bones sorpreses en el seu catàleg. Caldrà seguir aquesta autora en el futur.
