Els Nobel, com tots els premis grossos, els hem anat desmitificant, hi ha molts interessos al voltant de qualsevol prem de gruix. En els Nobel pesa la política, els coneguts de l'escriptor, els grups de pressió cultural. La gent normaleta podem opinar, en general, sobre el de literatura o sobre el de la pau, sovint tan surrealista. Molts dels altres afecten a camps més especialitzats i menys generalistes i no és tan fàcil destriar el gra de la palla.
En tot cas, m'alegro de què l'autora sigui dona, relativament gran, i poeta. El nombre de dones, en aquest premi i en molts d'altres, d'un cert gruix, és encara vergonyosament asimètric, en comparació amb els homes. Hi ha qui et diu, generalment és un home, que no s'han de donar premis ni càrrecs a dones perquè siguin dones sinó per la seva vàlua. En la suposada vàlua dels homes premiats o anomenats no s'hi incideix gens, tot i que hi ha molts ineptes i impresentables premiats o manant, com es pot comprovar fàcilment.
En tot cas, m'alegro molt del que això representa per a les Edicions del Buc, per a la traductora Núria Busquet, per a Pre-textos. El mercat es troba en un moment difícil i una revifalla, ni que sigui temporal i modesta, anima i encoratja.
Llàstima que, a casa nostra, poetes de gruix i llarga trajectòria, com Olga Xirinacs, també brillant narradora, no tinguin encara determinats i merescuts reconeixements. No és l'única, Busquet ja ens explica com ignorem fins i tot l'existència d'escriptores indispensables, no sé si per prejudicis anti-americans o, senzillament, per ignorància cultural generalitzada.
Amor bajo la luz de la luna
A veces un hombre o una mujer imponen su desesperación
a otra persona, a eso lo llaman
alternativamente desnudar el corazón, o desnudar el alma.
(Lo que significa que para entonces adquirieron una.)
Afuera, la tarde de verano, todo un mundo
arrojado a la luna: grupos de formas plateadas
que podrían ser árboles o edificios, el angosto jardín
donde el gato se esconde para revolcarse en el polvo,
la rosa, la coreopsis y, en la oscuridad, la cúpula dorada del capitolio
transformada en aleación de luz de luna,
forma sin detalle, el mito, el arquetipo, el alma
llena de ese fuego que en realidad es luz de luna,
tomada de otra fuente, y brilla
unos instantes, como brilla la luna: piedra o no,
la luna sigue estando más que viva.
De "Iris salvaje"
Versión de Eduardo Chirinos
4 comentaris:
N'anava a parlar pero he pensat que tu ja ho faries i millor que jo. L'únic que se m'acut és que ni tu ni jo, aquest any tampoc rebrem el Nobel, aixó que per edat i tasca poètica estariem en la línia adequada. A veure l'any que bé...
Salut
La vida és injusta, vet-ho aquí.
No és que el Nobel em sembli un premi ni molt menys prestigiós (sobretot des que li van concedir al Cela), però com a mínim va bé per tenir constància d'autors (o autores, com en aquest cas) de l'existència dels quals admeto que no en tenia ni idea.
Doncs sí, tot i que ens quedaran molts de tant o més bons dels quals no en sabrem res. Un problema és la política de traduccions, una feina sovint mal pagada i mal gestionada.
Publica un comentari a l'entrada