UN NOU ANY A LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

Joan Maragall, Cant Espiritual

Em venia al cap, avui, aquest fragment del Cant Espiritual de Joan Maragall, un poema que era molt conegut i recitat quan jo era jove. Tot i que cal situar-lo en el seu context i el poeta manifesta la seva religiositat, crec que té una dimensió laica molt recuperable. L'espiritualitat no està renyida amb l'ateïsme, de fet. 

M'ha vingut al cap avui perquè m'estan omplint el mòbil de missatges, poemes, dibuixets, acudits i facècies, sobre el molt dolent que ha estat aquest any, les ganes que tenim de què passi i els desitjos sobre un hipotètic i millor 2021.

Crec que cada any té, per a cadascú, coses bones i no tan bones. Jo també voldria fer eterns molts moments de cada dia, fins i tot d'aquests dies amb un cert recolliment obligat. Aquest any, coses de l'edat, he sabut de molts amigues i amics que seran avis o ho han estat. Una de les poques coses bones que et passen, de gran, és això de ser àvia, tot i que tinc els meus dubtes sobre si fem ben fet en donar suport incondicional a aquest instint biològic del manteniment de l'espècie.

Les coses que fem les fem, sovint, per instint, per mimetisme, per crida biològica, per tradicio, per il·lusió poc raonada. Tot ajuda a viure. També he perdut persones apreciades, aquest any, algunes de la meva edat, però això passa sempre i el pas dels anys dona a l'envelliment una dimensió no gaire positiva, per més que alguns optimistes de manual m'assegurin que cada edat té coses bones i d'altres afirmacions etèries i poc realistes. Ni la iaia motxillera ni aquest senyor que s'està doctorant als cent quatre anys son exemples vàlids, sinó excepcions casuals, fruit de l'atzar, la sort i la genètica. 

Serà millor el 2021? No ho sabem. Ha estat tan dolent el 2020? Tot és relatiu. Ens ha enfrontat amb les nostres pròpies limitacions a nivell col·lectiu, amb la nostra ignorància sobre tantes coses i amb les nostres inútils vanitats. A nivell individual, va com va. Les famílies, la majoria, amb perdó de Tolstoi, no son ni felices ni infelices, passen èpoques de tota mena. Es cert que hi ha qui té un instint per a ser feliç, suposo que la genètica pesa, com també pesen l'atzar, la sort, les circumstàncies, la gent que t'ensopegues pel camí. 

Té sentit la vida? Aquest dies he llegit el llibre de Viktor Frankl 'L'home a la recerca de sentit'. L'home i la dona, em diran les feministes de les darreres fornades. La persona, doncs, si volen no discriminar... Frankl és un gran referent per a la psicologia del segle XX, va morir el 1997. Va passar un temps horrible, en camps nazis, era jueu. Va perdre els pares, la dona. Va sobreviure i va reflexionar sobre el sentit de la vida quan tot sembla mancat de sentit.

Moltes persones, al llarg del temps, però també avui, han viscut o viuen èpoques molt dolentes, fam, malalties, misèria, guerra, presó. Però hi ha hagut un cert èxit vital en això de la supervivència i els habitants del planeta, malgrat pandèmies i autodestrucció fomentada, han augmentat de forma exponencial. La religió, tan bescantada, era un consol, en alguns moments. Avui hem de trobar d'altres motius per a cercar un sentit que potser no existeix més que en el nostre imaginari. 

M'angunieja una mica tantes referència a aquest mal any. I tantes esperances en el que començarà demà, després d'una Nit de Cap d'Any que serà una mica rància, amb programes xarons i refregits diversos a la tele. Al basar xinès del barri hi havia cua, comprant aquestes bosses amb galidaines, això que en diuen el 'cotillon', serpentines, xiulets, espanta-sogres i barrets de cartró. Vol dir que, poc o molt, farà festa, la gent. A mi, potser per la feina que feia, l'any sempre m'ha semblat dividit, més aviat, en cursos escolars.

L'únic acudit que m'ha fet una mica de gràcia, dels que m'han arribat, és un on es veu l'any 2021 assegut en un sofà i comentant que creu que la gent n'espera massa, d'ell. Millor no esperar res, tot és un enigma. A nivell personal he de dir que la parafernàlia de la festa no m'ha fet mai gràcia tot i que he intentat adaptar-me, fos on fos. Ja som a tocar d'un quart de segle, sembla ahir, quan havia d'arribar el 2000, la fi del mon i no sé quantes coses més. 

Per tal de fer el que fa tothom, que sempre dona sentit de pertinença, malgrat tot, escampo aquest vespre els meus bons desitjos des d'aquest blog que ja va fent anys i arrenglerant lletres i mots a dojo, no hi puc fer més. BONA ENTRADA D'ANY, doncs!

AMBIVALÈNCIES NADALENQUES

 

Ja fa uns quants anys que faig una postal de Nadal, amb un verset i la reproducció d'algun dibuix o pintura, tot de producció pròpia. Ho envio a tothom de qui tinc adreça o lligam virtual practicable, de tota manera sempre em deixo algú. Ho penjo aquí per felicitar de nou els felicitats i felicitar els oblidats, tot i que això de les felicitacions de vegades em sembla una cosa retòrica i convencional. El poema el reprodueixo, ja que crec que no es pot llegir prou bé, des de l'ordinador. 

Això del Nadal, amb tot el pes acumulat de religió, tradició, frivolitat, consum, costum, galets, caganers, nostàlgia i la resta, ho he viscut de forma diferent, des dels entusiasmes infantils incondicionals fins al rebuig juvenil i la recuperació assumida, ja situada en un context amb una certa càrrega d'escepticisme vital. Aquest any és diferent de tots els altres, per raons òbvies, que fan que pensi en els Nadals del temps de la guerra, els dels meus pares, i en els de la postguerra més dura, amb tanta escassedat i en els quals qualsevol extraordinari ja provocava una gran animació familiar.

Ja fa molts anys que escric en aquest blog i, de forma inevitable, repeteixo coses. Però tot es repeteix, a la vida, en un cicle que potser no podrà ser infinit però que sí que sembla etern contemplat des de la nostra migradesa. Una companya de feina, més gran que jo, fa anys, em va dir que el temps no passa, que som nosaltres els qui passem. Potser sigui així. 

Les festes, les tradicionals i les altres, son com el tortell dels diumenges, l'intent d'aconseguir que un dia no sigui ben igual que un altre. Escolto massa queixes aquests dies, per part de persones que tenen l'estufa al costat i la nevera plena. Moltes felicitacions de Nadal que m'han arribat desitgen que el 2021 sigui millor i tornem a aquella feliç normalitat que no valoràvem prou. Però potser és millor viure el present, a la mida de les nostres possibilitats, i gaudir del que es pugui. El Nadal del 2021 es troba molt lluny, en el meu imaginari, i, al capdavall, l'atzar condiciona les nostres vides, ens agradi o no. La culpa de moltes coses, ai, no la tenen ni els polítics, ni els capellans, ni cap déu improbable. Ni tan sols nosaltres mateixos, que tan poques coses a la vida podem triar i decidir. 

NADAL 2020

Silenci dels carrers en toc de queda
rostres d’àngels coberts amb noves màscares
afectes i besades de telèfon
pessebres ensopits, vida entre boires.

Desheretats que cerquen una pàtria
botxins que reviscolen amb els segles
infants sense futur, vells sense sostre,
adults desesperats, històries tristes.

Moments per recordar, tonades tendres,
estels de plata sobre les muntanyes,
amors d’adolescents i nous poemes.

Màgic Nadal que arriba i ens bressola,
foc on cremar la por i la melangia,
llum del solstici, sempre renovada.

Júlia, Nadal 2020

DONES, POESIA I PREMIS GROSSOS

 

Han atorgat el premi Nobel de literatura a Louise Glück. Com molta gent, fins fa poques hores jo sabia ben poca cosa d'aquesta escriptora. Fa poc s'ha publicat un llibre de poemes seus, en català, en una d'aquestes coratjoses petites editorials, Edicions del Buc, tan poc conegudes com la mateixa escriptora. Anteriorment hi havia alguna coseta en antologies i para de comptar. En castellà hi ha moltes més possibilitats, sobre tot en el fons de la indispensable Pre-textos. Un lloc també indispensable per als afeccionats a la poesia és l'extraordinària web A media voz, colombiana, en la qual es poden trobar un munt de poetes de tot arreu, d'avui i d'abans. Aquesta web la va muntar una senyora, morta de forma prematura, afeccionada a la poesia però que, professionalment, era fisioterapeuta. I és que sovint passa ben bé allò del poema de León Felipe, en la realitat, sobre que els millors per fer una feina amb respecte no son ni els professionals ni els especialistes. 

Ahir escoltava la seva traductora al català, Núria Busquet, molt contenta, com es pot suposar, però que es queixava de la manca de traduccions i difusió de moltes autores actuals americanes, excel·lents. Avui i durant uns dies podrem llegir moltes coses sobre la poeta, posaran durant uns dies els seus llibres a dalt dels prestatges de les llibreries o als aparadors, es faran algunes reedicions, i després, em temo, tot continuarà si fa no fa. 

Els Nobel, com tots els premis grossos, els hem anat desmitificant, hi ha molts interessos al voltant de qualsevol prem de gruix. En els Nobel pesa la política, els coneguts de l'escriptor, els grups de pressió cultural. La gent normaleta podem opinar, en general, sobre el de literatura o sobre el de la pau, sovint tan surrealista. Molts dels altres afecten a camps més especialitzats i menys generalistes i no és tan fàcil destriar el gra de la palla.

En tot cas, m'alegro de què l'autora sigui dona, relativament gran, i poeta. El nombre de dones, en aquest premi i en molts d'altres, d'un cert gruix, és encara vergonyosament asimètric, en comparació amb els homes. Hi ha qui et diu, generalment és un home, que no s'han de donar premis ni càrrecs a dones perquè siguin dones sinó per la seva vàlua. En la suposada vàlua dels homes premiats o anomenats no s'hi incideix gens, tot i que hi ha molts ineptes i impresentables premiats o manant, com es pot comprovar fàcilment. 

En tot cas, m'alegro molt del que això representa per a les Edicions del Buc, per a la traductora Núria Busquet, per a Pre-textos. El mercat es troba en un moment difícil i una revifalla, ni que sigui temporal i modesta, anima i encoratja.

Llàstima que, a casa nostra, poetes de gruix i llarga trajectòria, com Olga Xirinacs, també brillant narradora, no tinguin encara determinats i merescuts reconeixements. No és l'única, Busquet ja ens explica com ignorem fins i tot l'existència d'escriptores indispensables, no sé si per prejudicis anti-americans o, senzillament, per ignorància cultural generalitzada.

Amor bajo la luz de la luna

A veces un hombre o una mujer imponen su desesperación
a otra persona, a eso lo llaman
alternativamente desnudar el corazón, o desnudar el alma.
(Lo que significa que para entonces adquirieron una.)
Afuera, la tarde de verano, todo un mundo
arrojado a la luna: grupos de formas plateadas
que podrían ser árboles o edificios, el angosto jardín
donde el gato se esconde para revolcarse en el polvo,
la rosa, la coreopsis y, en la oscuridad, la cúpula dorada del capitolio
transformada en aleación de luz de luna,
forma sin detalle, el mito, el arquetipo, el alma
llena de ese fuego que en realidad es luz de luna,
tomada de otra fuente, y brilla
unos instantes, como brilla la luna: piedra o no,
la luna sigue estando más que viva.

De "Iris salvaje"
Versión de Eduardo Chirinos

LA MEVA FIRA DE LLIBRES PREFERIDA

 

No tan llarga com en èpoques passades, amb les limitacions que assenyalen les circumstàncies, ha tornat la Fira del Llibre d'ocasió, antic i, avui, també modern, car ja fa anys que es troben ocasions per estrenar. Tinc devoció per aquesta fira, em sabria greu que fes moixoni o que canviés d'ubicació. Els rètols de les parades m'evoquen llibreries mítiques i aquesta època de l'any és molt adient per a fer una passejadeta, badar i, també, comprar.

Segurament no es venen molts llibres, en el present, però hi havia força públic, és clar que és diumenge, m'hi he trobat molta gent. Així que hi tornaré un altre dia, en aquest temps en el qual ens aconsellen no apilotonar-nos. S'hi podrà anar fins al 4 d'octubre, tot passa de pressa i quans n'adonem ja no hi som a temps, en això de la Fira i en tantes altres coses que se'ns escapen.

Avui el mercat online ofereix moltes possibilitats, però a aquesta fira i als encants dels llibres de Sant Antoni on, per cert, avui també hi havia molta gent, ja hi vas més aviat a descobrir, a trobar llibres inesperats o que els llibres et trobin a tu, més aviat. Fa molt anys, quan jo tenia poques possibilitats de gastar excessivament, em vaig comprar un bonic llibret enquadernat, amb cançons tradicionals catalanes, publicades per l'Avenç, és un conjunt de diferents quadernets relligats. Em va costar uns centiments importants i abans de decidir-me vaig passar unes quantes vegades per davant de la parada, cosa que acostumo a fer. És una mena de ritual personal, si el llibre continua allà al cap d'una estona es que vol que el compri. Amb aquesta manera de fer es poden escapar tresors, ho admeto. És una mania com una altra. 

Una vegada, fa també molts anys, quan feia activitats a Rosa Sensat, ens van demanar lletres per a cançons infantils, les quals havia de cantar i musicar una cantant coneguda. Vam fer les lletres i aquell projecte va quedar en aigua de figues però, amb aquell motiu, vaig conèixer un noi que havia de musicar-les i, molt orgullós del seu tresor em va mostrar un llibret de cançons com el meu, heretat del seu avi. Es va quedar molt parat quan li vaig dir que en tenia un d'igual, no sé ni si s'ho va creure. 

Una vegada, quan la fira arribava molt amunt del Passeig i s'estenia a cantó i cantó del Passeig de Gràcia, vaig veure un home que queia a terra, segurament amb un atac de cor. Els tòpics anti urbans diuen que, a Barcelona, si caus a terra al carrer ningú no et fa cas. Doncs res d'això, sempre que he presenciat algun cas d'aquesta mena he vist com molta gent ajudava i es preocupava del tema. L'home semblava força greu, aviat va venir l'ambulàcia i se'l va emportar, però allò em va trasbalsar. De joveneta aquestes coses m'angoixaven molt, em tremolaven les cames i la impressió em va durar tot el dia.

Avui també m'he arribat al Palau Robert, on hi ha algunes interessants exposicions, tres de les quals comentaré en la propera entrada al blog. Llàstima que l'espai es petit i que cadascuna d'elles precisaria d'un CaixaFòrum per a poder-ne gaudir a fons. I, és clar, hi havia gent i n'anava arribant més. Quan he entrat al Palau feia calor i, quan n'he sortit, havia arribat el fred. La gent sol ser extremista, he vist persones ben a la fresca i, d'altres, fins i tot amb anoraks. Potser és que tenien ganes d'estrenar-los.