PERIODISME, SERVITUDS I OPINIONS POC COINCIDENTS

 

La Vanguardia, per a mi, és més que un diari, és un fenòmen antic i estrany, una mena de premsa supervivent a totes les maltempsades, una part del meu imaginari sentimental lligat a vendes al drapaire i esmorzars escolars embolicats, una publicació sobre la qual llegeixo i escolto penjaments a dojo des de fa anys, malediccions esquerranoses i condemnes constants. En moltes ocasions, els mateixos que me n'ha dit pestes, me'n comenten articles o me n'envien per la xarxa, ja sigui per criticar-los o perquè els han trobat interessats. Encara més, quan a algú, pensi com pensi, li ofereixen escriure per aquest diari, en general, i em sembla que amb l'única excepció de Sánchez Piñol, que va tocar el dos aviat, està la mar de content. Joan Fuster ja va explicar, fa molts anys, que pagaven prou bé, en comparació amb aquell Avui d'ahir, que per tantes etapes estranyes va passar.

Actualment molts articles de moltes publicacions es poden llegir per la xarxa, de franc. I fa quatre dies, quan vivíem de forma lliure, tots els diaris i revistes es podien trobar a les biblioteques. Aquests dies de confinament he tornat a comprar diaris, havia arribat a trobar-me amb què, quan fregava el terra, no tenia paper de diari per evitar que em malmetessin la feina domèstica. I sovint compro La Vanguardia. El meu avi i molts veïns de l'escala, d'ideologies diferents, n'eren suscriptors, quan jo era petita. Com que els deixaven a la porteria i no hi havia ascensor, una de les tasques de les criatures era repartir-los, cosa que comportava que alguns amables veïns t'amollessin algun present, un caramel, coses així. Un dels veïns estava suscrit amb un nom fals, potser per motius polítics, no ho sé, sempre va resultar un misteri, aquell fet.

Tot i que de vegades havíem comprat altres diaris, i que el meu pare i d'altres persones admetien que sempre havia estat un diari dels que manaven, s'acabava anant a parar a les seves pàgines, molt nombroses en alguna època i que comptaven amb tot un gruix d'anuncis per buscar feina, pis, o rotllo. La Vanguardia, durant la meva infantesa, era La Vanguardia Española i moltes portades comptaven amb la inefable presència de la família dictatorial. Tot i amb això hi trobaves articles culturals, fins i to de gent una mica alternativa i força informació sobre l'estranger i el mon mundial, cosa que encara passa avui. La visió comercial, en general, i amb alts i baixos, no sembla dolenta. Sempre li han cantat  les absoltes i ha anat fent, manés qui manés, a fora o a dins.

En èpoques pretèrites el calaix es feia amb aquelles esqueles que sortien a la coberta. Puig i Ferrater explica com, per posar més esqueles, es deixa d'incloure infomació rellevant, com ara allò de Sarajevo i l'esclat de la Gran Guerra. Puig i Ferrater era un personatge maleït per la cultureta, potser amb raó, es veu que es va embutxacar calerons destinats a causes nostrades, en temps d'exili. Després se'l va recuperar, més o menys, literàriament parlant. Jo vaig llegir Servitud en una edició malmesa per un estrany incendi al magatzem de l'editorial, donaven els llibres molt barats perquè estaven una mica socarrimats, devia ser l'any de la picor. Després se n'han fet mes edicions, és clar. Puig i Ferrater va canviar el nom del diari, en el seu llibre, però tothom sabia de què parlava.

Tot això m'ha vingut al cap avui, en llegir un dels opinadors vanguardistes que segueixo de tant en tant, Francesc Marc Àlvaro, que explica com s'ha distanciat d'un amic a causa d'un debat per mòbil sobre temes relacionats amb Torra i la política catalana. El periodista, m'imagino que una mica dolgut amb el tema, fa tot de molt interessants reflexions i acaba amb un aforisme de Joan Fuster:

Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això pura coincidència.

Aquests distanciaments jo crec que ens han passat a la majoria de gent i el procés i el que ha continuat després ha afegit punts espinosos als debats inofensius. Hi ha persones que aprecies i amb les quals ja no toques determinats temes, religiosos, politics... I és que quan algú t'aprecia te la tendència a creure que has de pensar com ell en gairebe tot. Una companya de feina em va començar a mirar malament perquè un dia vaig dir que no m'agradava Llach. Tocar personatges sacralitzats, Ferrer i Guàrdia, Companys, pot ser un esport dialèctic de risc. Aquests dies, amb un grup d'amics del mòbil hi va haver saragata amb això de la CUP, l'Arrufat i d'altres histories lligades als suposats abusos, mal i poc explicats, al meu entendre. Vaig arribar a fer broma dient que la internacional patriarcal fa que dreta i esquerra coicideixin, en aquestes ocasions, però fer broma també es perillós ja que el sentit de l'humor es molt personal i pot generar, encara, més malentesos. 

A més a més, les idees poden variar, matisar-se. Potser em discuteixo per alguna cosa i d'aquí tres mesos penso diferent, qui sap. I es que parlant la gent no s'entén, això és un altre tòpic com allò de que viatjar cura del feixisme o que totes les famílies felices s'assemblen. Hi ha frases molt boniques i grandiloqüents que a l'hora de l'anàlisi aprofundit queden en aigua de figues. Pel que fa a La Vanguardia, tinc la percepció de què m'enterrarà a mi, i que potser, malgrat que avui les esqueles van de baixa, n'hi publiquin una de meva i tot. Pagant, aixo sí, per descomptat.

https://www.lavanguardia.com/opinion/20201008/483925664950/amistades-procesadas.html