DIVAGACIONS VAGAMENT FEMINISTES

 

Per casualitat m'he ensopegat amb aquesta minisèrie de Movistar, tan sols consta, de moment, de quatre capítols i el darrer encara no l'han penjat. No és una sèrie rodona del tot, queda curta en molts aspectes i s'hi percep una certa manca de recursos. Tot  i amb això és  interessant i tracta del tema de l'oblit en el qual s'ha trobat la tasca de les dones al llarg dels anys. La sèrie se centra en un personatge del passat i una dona del present, es mencionen un parell de casos més i s'entrevisten diverses persones. La conductora del programa és la periodista Nieves Concostrina, una senyora que rumbeja una ironia intel·ligent i a la qual havia seguit en alguns programes de ràdio, també a l'entorn de la història, com ara un que porta un títol que ja és tota una declaració de principis: Cualquier tiempo pasado fue anterior.

Els temps han canviat o estan canviant però encara percebo protestes quan insisteixes en l'oblit persistent de la dona als  llibres de text, classes magistrals, i el que sigui, o demanes, amb un cert espurneig irònic que premis com ara els Nobel o, fins i tot, el d'Honor de les Lletres Catalanes, no es donguin a cap més home fins que les concessions no presentin una saludable paritat. Molts senyors es posen nerviosos i no tan sols els de la meva edat, de vegades una mica descol·locats amb tants canvis. A veure si ens passarem... Un tema recurrent és dir que els llocs de treball o els premis s'han de donar a qui ho mereix i que demanar paritats obligatòries és una bestiesa. Amb això se suposa que els homes que aconsegueixen llocs de feina importants o reconeixements s'ho mereixen o s'ho han merescut, cosa que no aguanta cap prova d'aquelles del cotó.

M'han atorgat una Medalla d'Honor de Barcelona, a causa de la col·laboració en iniciatives diverses al meu barri. Crec que, en part, ser una dona, ara i aquí, ha afavorit que em triessin aquest any, la veritat. A l'acte de la concessió, molt limitat a causa de la situació, l'alcaldessa va comentar en el seu discurs, breu i directe, que abans que no hi fossin elles tan sols un vint per cent de medalles, des que s'atorguen aquests reconeixements, l'havien rebut dones quan, de fet, a les associacions veïnals hi fan feina un munt de dones. Hi ha qui tot el que diu la senyora Colau ho troba malament,  ja ho sabem, però no crec que una cosa tan contundent i evident es pugui rebatre.

Fa temps vaig comentar un llibre sobre moviments veïnals, escrit per un expert, home. Les dones gairebé no hi sortien, i això que és un llibre força actual. He fet algunes xerrades aquests dies sobre Francesc Layret, el personatge compta amb pocs llibres sobre ell, un és el de Joaquim Ferrer, dels setanta. L'altre el de Vidal Aragonès, recent. Ni en l'ún ni en l'altre hi surten dones, ni parentes, ni conegudes, ni saludades. A banda de què, al final, s'esmenta a Maria Aurèlia Capmany, a causa de l'obra de teatre que va dedicar a Layret, en col·laboració amb Xavier Romeu, a Maria Mercè Marçal, que li va escriure un poema i a Teresa Rebull que el va cantar. O sigui, que les dones sí que es van interessar pel personatge. Es pot comprovar això amb facilitat repassant el complet índex onomàstic del final. 

Layret tenia mare i germana i suposo que quan es tenen preocupacions socials i polítiques en algun moment es planteja el tema de la situació de la dona. Però el fet és que potser sí, que va estar absent dels seus mítings i proclames, no ho sé. Ja sabem que era aquell un mon d'homes. Però també crec que no és una prioritat buscar-les, en molts casos. Hi ha molta ignorància i molta galvana, a l'hora d'investigar. Paradoxalment les dones, anònimes, van ser molt nombroses a la primera celebració del Primer de Maig, el 1890, anònimes treballadores de les quals la premsa de l'època, per variar, en destaca l'aspecte físic, la joventut, la fresca bellesa obrera... A l'enterrament de Layret hi van anar moltes dones. De la pobra primera dona de Companys, que va anar a buscar Layret per tal que ajudés el marit i que va presenciar l'assassinat,  cosa que sembla que va influir en els seus futurs problemes mentals, no en sabem gairebé res. Ha desaparegut del mapa de la història oficial ja que si el tema femení posa alguna ombra en les grans vides dels senyors se les enretira, encara avui.  

Al programa que menciono hi ha un capítol dedicat a Dolors Aleu, la primera doctora  nostrada. Una flor que no va fer estiu, al contrari, es van endegar mides per tal que no proliferessin les doctores i fins i tot a la família va fer forat allò de què la dona no havia de saber més que l'home ni guanyar més diners, una cosa que encara era ben vigent quan jo era més jove i que fins i tot avui ressona en moltes relacions actuals. 

El tema de l'estudi de les dones, més enllà d'algunes crides a la coeducació escolar, no era objecte de debats aprofundits per part dels senyors il·lustrats i compromesos d'aquells anys? El fallit pressupost de cultura que va endegar Layret quan era a l'ajuntment barceloní i que va acabar com el rosari de l'aurora bé tcava el tema, suposo que una mica a fons. Aleu va ser professora a l'Acadèmia per a dones que va muntar Clotilde Cerdà i que va durar quatre dies i a la qual va donar suport la molt maltractada, per la història, Isabel II. Les reines amb molts amants estan molt mal vistes però els reis, els ministres i fins i tot els líders esquerranosos han tingut amants a dojo i encara fa gràcia.

De  vegades s'endeguen llibres i documentals sobre dones oblidades, darrerament hem sabut que hi havia pintores, escultores, fins i tot compositores, quadres, escultures, partitures, han estat atribuïdes en ocasions a senyors, quan eren obre de dones del seu entor. La generació dels 27, amb aquells senyors tan brillants i moderns, va deixar les dones, amigues seves, de banda. Per aquí Catalunya, una mica el mateix, no ens enganyem. Hi ha qui també et diu que les que van poder fer alguna cosa eren de casa bona. Oh, i tant, i els homes que van fer alguna cosa, també ho eren, amb ben poques excepcions. 

A la història de la doctora Aleu hi surt el tema de la prostitució, de la prostitució marginal, ep, tan comentat i tan poc entomat de forma seriosa, encara avui, mirat com quelcom inevitable i que no es pot evitar. Al capdavall les víctimes han estat elles, quan jo era petita deien que hi havia prostitutes per necessitat i per vici. Encara son ben vigents els coneguts versos de Sor Juana Inés de la Cruz, una de les poques dones sàvies que va aconseguir surar en un mon terrible per a les dones, tot i que va defugir el matrimoni.

¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar?

Avui es busquen noms de dones per posar a carrers i places, vull creure que és un intent sincer de fer justícia i no respon a una moda frívola i guai. Posar a un carrer el nom d'algú i que aquell nom no desvetlli curiositat és habitual, i mireu que poc que costa cercar pel mòbil qui és aquell o aquella al qual li han dedicat un espai urbà. El corsé, que tan preocupava a Dolors Aleu, ha desaparegut, però les locutores de la tele acostumen a sortir lleugeres de roba, encara que sigui l'hivern, o amb uns talons impossibles, i tots ens quedem tan amples, elles, les primeres. Que cadascú vaig com vulgui, evidentment, però els senyors sempre van si fa no fa molt més còmodes. Es parla sovint de l'absurd de l'aprimament, de l'anorèxia i la resta, però les desfilades de moda continuen amb la seva tendència a l'aspecte esquelètic i les talles convencionals cada dia son per a noies més primetes. Quan fan alguna pel·lícula antiga sovint em comenten, noies d'avui, que les dones estaven grasses... Anb excepcions com Audrey Hepburn, que sembla que també havia estat anorèxica i mal nodrida durant el temps de la guerra.

Aquests dies estic llegint un altre llibre mentalitzador sobre la dona del Renaixement, un clàssic: Casadas, monjas, rameras y brujas. La olvidada historia de la mujer española en el Renacimiento, de Manuel Fernández Álvarez, un gran expert en l'època que va morir el 2010. S'ha tornat a editar, és un llibre que es pot trobar en edició de butxaca, el vaig comprar a la llibreria del MNAC i la noia que em va cobrar, jove i simpàtica, em va dir que li havia encantat i que m'agradaria molt. Que n'havien portat un munt i que tan sols quedava el que jo m'enduia. M'agradaria saber si l'han llegit molts homes o no. Diuen que les dones llegeixen més i diria que és així tot i que tenim fama de llegir, més aviat, narrativa. Novel·les que ens acaben d'embogir, com a la Bovary, fins i tot Erasme, que ha donat nom a aquests viatges d'estudis del present, deia tota mena de disbarats, com ara que una dona era sempre una dona, o sigui, boja, per molts esforços que fes per amagar-ho...

No em considero radical i en aquest tema no ho era gaire, fa anys, puc dir això que diuen ara, que m'he anat empoderant. Afortunadament avui, als debats de la tele, als seriosos, hi veig moltes dones. Fa, com qui diu, quatre dies, eren les grans absents, amb poques excepcions. Hi ha un risc en tot plegat, se suposa que la dona moderna ha de ser ambiciosa i desitjar llocs importants i de responsabilitat. L'ambició ha estat molt sobrevalorada, un home poc ambiciós, conformat amb una feina per anar tirant, estava molt mal vist, ells tampoc han tingut llibertat per triar, en molts casos. I, agradi o no haver-ho de reconèixer, els senyors son més violents i agressius amb totes les excepcions que vulgueu, serà per biologia o pel que sigui, de fet passa amb molts mamífers, això, però és aixi, avui, al menys, es parla del tema, sempre amb certa reticència malèvola. Quan una senyora dolenta, de tant en tant, es carrega un senyor o una criatura surten tots els dimoniets amagats. Però els números canten, oi?

Quan parlem d'homes importants deixem de banda la molta carn de canó masculina i humil que ha estat embrutida, obligada a anar a guerres absurdes, amb excuses com ara la pàtria i d'altres constructes culturals absurds i altament manipulables. Encara no es parla prou, més enllà de llibres com el de Victor Amela, del desproposit d'enviar a l'Ebre el millor de la joventut masculina, noiets que eren gairebé criatures, a una guerra que ja estava perduda. Tant que es diu que s'ha de demanar perdó de tot però quan no toca, no toca. 

Marx i d'altres teòrics de les noves idees s'adonaven de l'explotació de la dona però en la seva vida privada, amb les filles, adoptaven els rols tradicionals, en molts casos. És que una cosa és teoritzar i, l'altra, donar exemple i ser coherent en la intimitat. Al capdavall Rousseau escrivia sobre educació dels infants i enviava tots els seus a l'hospici. Podria trobar molts exemples. Althusser, un filòsof que comentàvem i llegíem quan érem jovenetes va escanyar la seva dona, i vam perdre una mica més d'innocència sobre allò de què la filosofia cura. Tenia una malaltia malalt, o això ens van dir.

Som una espècie amb moltes mancances i un alt grau d'incoherència, potser no s'hi pot fer res. Al menys, de moment, la dona, ara i aquí, la de casa, no pas la que ha arribat de qui sap on i ha de fregar i passejar iaios, té oportunitats i una certa dosi de llibertat personal. La gent que arriba de fora, si pot i sobreviu, no en té gaires, d'oportunitats. En tot cas els avenços de la humanitat no estan mai consolidats, no hi ha una vacuna eficaç en contra de la injustícia ni de la barbàrie, amb perdó dels bàrbars que devien ser com tots els altres, ben mirat. L'any que  jo vaig néixer van fer aquella declaració dels Drets Humans i, al menys, van representar un punt de partida, encara que quan cal se'ls passin pel folre. Tampoc no estic d'acord en què estem pitjor que abans. En tot cas no sé de quin abans parlen, del meu, no pas.