EL CINEMA DEL PORTAL DE L' ÀNGEL

 

Un dels espais de Barcelona per on passo més sovint és pel Portal de l'Àngel. Recordo alguns establiments desapareguts, desaparicions que ja em costa situar en el temps. La llibreria Porter, la Hormiga de oro, després transformada en Happy Books, un fet que ja em va empipar. És absurd i injust enfadar-se amb els canvis, son constants i abans del que nosaltres recordem i enyorem ja hi havia elements diversos que els nostres pares i avis potser van enyorar. Quan diem que determinat edifici era de tota la vida ens referim, és clar, a la nostra, de vida.

Un dels indrets emblemàtics de fa anys, en aquell espai, era el cinema París. La seva façana em semblava molt luxosa, quan era petita, encara mes perquè aleshores era aquell un cinema car per als nostres possibles. Ja quan era una mica més grandeta i els cinemes típics de barri es decandien hi vaig anar de tant en tant, era un cinema cèntric i còmode.

Jo el veia molt antic, pero no era tan antic, quan jo vaig néixer el cinema tenia tot just vint anys que, com molt bé diu el tango, no son res. Ignoro que hi havia abans del cinema, com tampoc sé què hi havia abans de Can Jorba, avui una seu més del Corte Inglés. Per algunes referències trobades a hemeroteques hi he trobat un establiment dedicat a la fotografia on, en ocasions, també es lliuraven entrades teatrals i materials diversos destinats al mon de l'espectacle, Can Cuyàs. Hi ha moltes boniques Cases Cuyàs per la nostra geografia, ignoro si tots eren parents. 

Fos el que fos, en aquell indret, que aleshores pertanyia a una plaça que no era ben bé una plaça, la de Santa Anna, l'any 1928 s'hi inaugurar, pel juny, el París dels meus records. La pel·lícula triada va ser Beethoven, protagonitzada per un molt bon autor alemany d'origen austríac, Fritz Kortner. Kortner va néixer a Viena, el 1892, va fer i dirigir teatre i va actuar al cinema com actor de caràcter, més aviat de mal caràcter i dolentot, tot i que també va ser Dreyfus. De fet, ja diuen que Beethoven tenia mal caràcter, també. 

La pel·lícula es va estrenar un any abans, a Alemanya, 1927 va ser un any Beethoven, el centenari de la mort del músic, i es van fer molts actes i celebracions. L'actor era jueu i va haver de marxar d'Alemanya i d'Àustria, va viure a Gran Bretanya i els Estats Units i va acabar per retornar a Alemanya el 1949, assolint un gran prestigi com a director de clàssics antics i moderns. Va morir l'any 1970.

La propaganda de l'època remarca les virtuds de la nova sala de cinema, serà, diu, una sala fresqueta i còmoda. Això de la frescor devia ser un aspecte molt valorat, que es troba citat en diferents propagandes sobre sales de cinema. Les projeccions s'acompanyaven amb números musicals a càrrec de conjunts orquestrals. Al famós músic el va acompanyar una pel·lícula espanyola, força popular, La tía Ramona, rodada a Barcelona, per cert.

L'empresa també remarcava que la selecció de pel·lícules estaria determinada per una absoluta moralitat, un ganxo per atreure un públic familiar, en aquella epoca el cinema encara tenia una mena de connotacions pecaminoses, a banda de considerar-se que els locals eren poc saludables. Un moment estelar del cinema va ser la incorporació del Cinefón, un sistema de sonorització que millorava la relació entre imatge i so. 

El París va programar durant alguns anys amb el Fantasio i el Rialto. L'any 1988 va patir un incendi que el va malmetre i que va obligar a una gran remodelació, amb millora de la façana. Va obrir de nou, reconvertit en una doble sala, l'any 1989 i una de les pel·lícules que va acollir va ser Un negre amb saxo, de Bellmunt. Va forma part de l'empresa Balañá. Era un cinema discret i agradable, que va oferir una programació variada i eclèctica, més aviat tradicional i clásica, malgrat que hi podem trobar de tot, des de l'erotisme de l'apertura fins una meravella com Senderos de Gloria. L'any 2007 va tancar de forma definitiva, tenia setanta-nou anys. Les darreres pel·lícules que s'hi van poder veure van ser Volver, d'Almodóvar, i La vida abismal, de Ventura Pons.