He tornat a veure avui, al segon canal, La guerra privada del Major Benson, tan lligada als meus anys infantils i escolars, i m'he adonat de què ja havia escrit en alguna altra ocasió sobre ella. Salvant les distàncies li trobo alguns paral·lelismes amb el Poli de guarderia, lligada, en aquest cas, als meus anys professionals en tardes plujoses. Això dels homes durs amb cor tendre sempre emociona.
L'havia vist al cinema, el Benson, però a l'escola també ens la passaven de tant en tant. I això que hi ha alguns petons una mica apassionats per l'època, la Julie Adams està estupenda i ja representa una dona moderna, una doctora força agosarada a l'hora de prendre la iniciativa. No recordo que ens tallessin ni amaguessin els petons, aleshores, amb l'excepció d'una monja que es deia Madre Matilde i posava la mà davant de la càmera si la cosa s'escalfava massa, aconseguint una mena de rebel xivarri escolar.
El cinema de l'escola era una d'aquelles antigues sales d'actes amb un escenari modest i amb bona acústica, on es feien funcions escolars. Les cadires eren de fusta, com les del cinema de barri, adients per a fer soroll quan arribaven els moments emocionants o divertits. Era, amb tota la seva modèstia, un cinema-teatre de veritat i no una d'aquestes horribles sales polivalents. Els diumenges també feien cinema, baratet, si anaves abans a doctrina et feien rebaixa i una monja ens venia llaminadures, pipes i tramusos en una barraqueta improvisada.
La pel·licula és de l'any 1955, la devíem veure una mica més tard, suposo. El nen actor que hi surt, tan bufó, Tim Hovey, es va suicidar amb poc més de quaranta anys. Els problemes dels nens actors i els casos de suïcidi van fer que un d'ells, Paul Petersen, fundés una mena d'associació de suport i ajuda, no sé si ha funcionat prou perquè encara n'hi ha avui que no entomen gaire bé el pas a l'edat adulta. De tot manera podem trobar casos molt diferents, Tim Considine, el nen una mica més grandet i repel·lent, ha fet una vida convencional i s'ha dedicat a moltes coses interessants.
Sal Mineo també hi surt, era molt jovenet aleshores. Va morir assassinat, s'havia fet córrer molta tinta morbosa sobre el tema però sembla que va ser una desgràcia, un intent de robatori, i que l'assassí ni sabia qui era ell. Com que havia assumit la seva homosexualitat, en una època en la qual aquesta mena de coses encara escandalitzaven, i havia fet alguna obra de teatre innovadora i polèmica sobre el tema, el morbo va estar assegurat durant un temps.
Heston tenia trenta-i-pocs anys, molta gent li té mania per allò del rifle però va ser un actor amb molts aspectes personals, alguns de ben progressistes, fins i tot. Va estar sempre casat amb la mateixa senyora, una fotògrafa i actriu que el va sobreviure deu anys, eren, si fa no fa, de l'edat dels meus pares. Jo crec que és més bon actor del que diuen alguns que li tenen mania, va fer moltes coses i tenia un gran ofici, assolit a còpia de treballar.
La pel·lícula és una producció amable i sense complicacions, tothom és bo, el Benson té mal geni però es reconverteix, la parella acaba junta i enamorada, les monges son un tros de pa, però amb caràcter, els militars son humans i a l'escola de cadets no fan novatades ni bromes pesades i el nen més mal intencionat també millora força. Ja saben que la vida és una altra cosa però un conte de tant en tant no fa cap mal.
Julie Adams va morir el 2019, amb més de noranta anys. A una associació del barri on fan activitats per a cinèfils, entre d'altres coses, li van dedicar un homenatge. Sempre va conservar el seu aspecte i el seu pentinat, va fer molta televisió i sovint la retrobàvem a la perruqueria del poble de la senyora Fletcher, fent petar la xerrada. La guerra privada del Major Benson té el perfum i els colors dels dies irrecuperables, què hi farem. Diuen que Cary Grandt volia fer aquesta peli però, no sé com, al final la va fer Heston. El director va ser Jerry Hopper, un professional eficaç que es va dedicar foça a la televisió.
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/03/julie-adams-i-daltres-histories-del.html
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/06/militars-de-pellicula-nois-bufons-i.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada