Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010, el mateix de la mort de l’autor, Manuel Fernández Álvarez (1921-2010), membre de la Real Academia de la Historia, molt guardonat per la seva tasca, gran coneixedor de l’Edat Moderna hispànica. Al costat de llibres molt especialitzats i de gruix va publicar volums que han acostat el gran públic a la diversitat i complexitat d’una època encara poc o mal coneguda i a molts personatges lligats, en ocasions, al tòpic o a la llegenda.
Han passat deu anys des de la primera edició i no es pot deixar de banda com han canviat les coses pel que fa a l’estudi històric sobre el paper de la dona, això dona encara més valor a aquest llibre, que podem trobar enguany en una edició econòmica i de butxaca. En el pròleg l’autor admet com ha crescut l’interès pel tema, lligat a la incorporació de historiadores al mon acadèmic, a moltes de les quals menciona i en reconeix l’aportació.
La primera part del llibre ens situa en l’època del Renaixement espanyol, un segle en el qual la vida urbana va prenent volada. I, a continuació, ens indica les característiques de la vida cortesana, de la moral vigent, que evoluciona amb els canvis socials. A través de testimonis escrits i de referents literaris de l’època coneixem l’exigència que es feia a la dona casada, casada sempre segons convenia a la família, i la condemna a la infidelitat, tan durament castigada. La figura de la soltera era, aleshores, pràcticament irrellevant, no era un destí que s’esperés d’una dona.
Si no es casava podia ser monja, en algunes ocasions per elecció però també, en molts casos, a causa de les necessitats o desitjos familiars. Una font d’informació molt important son els escrit de Santa Teresa, que ens informen sobre les moltes obligacions que comportava la vida conventual les quals, segons la mateixa santa, eren millors en molts casos que suportar marits violents i abusadors i parts constants.
El llibre ens introdueix més endavant en el context de la dona marginada, la serventa, l’esclava, molt nombrosa en aquella època, i en la prostituta, explotada sempre per algú i sovint obligada, per necessitat o per la persona que la tutelava, a exercir aquella feina, que es considerava necessària i que es controlava molt a fons. Una de les fonts literàries mes rellevants, pel que fa a la vida de la dona dedicada a fer de prostituta o alcavota és La Celestina.
Un altre capítol ens acosta a les converses, jueves i morisques, i a les gitanes, situant-nos en un moment en el qual aquests grups socials van ser molt maltractats i perseguits. En aquest cas el paper de la dona va molt lligat al destí del seu grup i potser hi manca una anàlisi de la marginació que la dona tenia, fins i tot, en el seu propi nucli, pel fet de ser dona, una marginació a dins de la marginació, d’alguna manera.
La darrera part del llibre incideix en el fenomen de la bruixa i de la seva persecució, que avui ens pot semblar horrible, però que en el seu moment es tenia com a cosa certa. De la mateixa manera que costa d’entendre que gent de pes com Erasme i d’altres haguessin escrit veritables disbarats sobre les dones, també costa comprendre com persones que en determinats camps semblaven tenir una certa lucidesa arribessin a creure en fets absolutament inversemblants.
Hi havia bruixots, però molts menys, la dona va ser la gran víctima d’aquelles creences, i, en això de la bruixeria van ser molt més expeditius els tribunals civils que no pas els eclesiàstics. Hi va haver exponencialment moltes més condemnes al centre d’Europa que no pas a Espanya i els països mediterranis. És ben conegut el cas de l’Inquisidor Salazar que es va adonar de què les acusacions no tenien cap base certa, en el famós judici de les bruixes de Zugarramurdi, documentat per Caro Baroja.
El llibre aporta una gran quantitat de bibliografia, informació gràfica molt interessant, reflexions impagables, i cites diverses, tant actuals com d’autors de l’època. La literatura és una font que ens acosta, en moltes ocasions, molt mes a la vida real i a la mentalitat del passat, que no pas un manual convencional. Malauradament moltes de les limitacions de les dones i del seu control patriarcal van durar a l’estat espanyol fins fa, com qui diu, quatre dies. I encara cuegen, segons com.
4 comentaris:
Interesante. Y si nos centráramos, por ejemplo, en la Edad Media, comprobaríamos que la sociedad feudal era en sí misma muy violenta. Pero lo curioso del problema era que, en el caso de las mujeres, fueron los hombres los que siempre ejercieron violencia sobre ellas. Ni antes ni entonces ni después ha sido el sexo femenino quien la ha practicado de forma mayoritaria sobre el otro sexo, cosa que ya se daba, se dio y se sigue dando a la inversa.
Hay muchas causas y variables, incluso en algunos aspectos las cosas empeoraron en comparación con la Edad Media, que tiene mucha leyenda negra encima.
És interessant el que comentes, Júlia estimada. Avui tastem una llibertat condicionada, i les dones la poden triar amb tota naturalitat. La marxa cap a la igualtat és lenta, però es va produint.
Et desitjo un excel·lent any nou, que espero que veurà el treball i l'enfortiment de les dones. Tu ets exemple de dona forta, decidida i molt culta, que has estudiat el món i l'entens en tota la seva amplitud. Que en tinguis molta satisfacció. Una abraçada.
Moltes gràcies, Olga, esperem que sigui així, una abraçada i bon any, ja m'agradaria entendre el mon, em sembla que cada vegada l'entenc menys, he, he.
Publica un comentari a l'entrada