Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renaixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renaixement. Mostrar tots els missatges

28.12.20

LA DONA DEL RENAIXEMENT, USOS, COSTUMS I REPRESSIÓ




Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010, el mateix de la mort de l’autor, Manuel Fernández Álvarez (1921-2010), membre de la Real Academia de la Historia, molt guardonat per la seva tasca, gran coneixedor de l’Edat Moderna hispànica. Al costat de llibres molt especialitzats i de gruix va publicar volums que han acostat el gran públic a la diversitat i complexitat d’una època encara poc o mal coneguda i a molts personatges lligats, en ocasions, al tòpic o a la llegenda. 

Han passat deu anys des de la primera edició i no es pot deixar de banda com han canviat les coses pel que fa a l’estudi històric sobre el paper de la dona, això dona encara més valor a aquest llibre, que podem trobar enguany en una edició econòmica i de butxaca. En el pròleg l’autor admet com ha crescut l’interès pel tema, lligat a la incorporació de historiadores al mon acadèmic, a moltes de les quals menciona i en reconeix l’aportació. 

La primera part del llibre ens situa en l’època del Renaixement espanyol, un segle en el qual la vida urbana va prenent volada. I, a continuació, ens indica les característiques de la vida cortesana, de la moral vigent, que evoluciona amb els canvis socials. A través de testimonis escrits i de referents literaris de l’època coneixem l’exigència que es feia a la dona casada, casada sempre segons convenia a la família, i la condemna a la infidelitat, tan durament castigada. La figura de la soltera era, aleshores, pràcticament irrellevant, no era un destí que s’esperés d’una dona. 

Si no es casava podia ser monja, en algunes ocasions per elecció però també, en molts casos, a causa de les necessitats o desitjos familiars. Una font d’informació molt important son els escrit de Santa Teresa, que ens informen sobre les moltes obligacions que comportava la vida conventual les quals, segons la mateixa santa, eren millors en molts casos que suportar marits violents i abusadors i parts constants.


El llibre ens introdueix més endavant en el context de la dona marginada, la serventa, l’esclava, molt nombrosa en aquella època, i en la prostituta, explotada sempre per algú i sovint obligada, per necessitat o per la persona que la tutelava, a exercir aquella feina, que es considerava necessària i que es controlava molt a fons. Una de les fonts literàries mes rellevants, pel que fa a la vida de la dona dedicada a fer de prostituta o alcavota és La Celestina. 

Un altre capítol ens acosta a les converses, jueves i morisques, i a les gitanes, situant-nos en un moment en el qual aquests grups socials van ser molt maltractats i perseguits. En aquest cas el paper de la dona va molt lligat al destí del seu grup i potser hi manca una anàlisi de la marginació que la dona tenia, fins i tot, en el seu propi nucli, pel fet de ser dona, una marginació a dins de la marginació, d’alguna manera. 

La darrera part del llibre incideix en el fenomen de la bruixa i de la seva persecució, que avui ens pot semblar horrible, però que en el seu moment es tenia com a cosa certa. De la mateixa manera que costa d’entendre que gent de pes com Erasme i d’altres haguessin escrit veritables disbarats sobre les dones, també costa comprendre com persones que en determinats camps semblaven tenir una certa lucidesa arribessin a creure en fets absolutament inversemblants. 

Hi havia bruixots, però molts menys, la dona va ser la gran víctima d’aquelles creences, i, en això de la bruixeria van ser molt més expeditius els tribunals civils que no pas els eclesiàstics. Hi va haver exponencialment moltes més condemnes al centre d’Europa que no pas a Espanya i els països mediterranis. És ben conegut el cas de l’Inquisidor Salazar que es va adonar de què les acusacions no tenien cap base certa, en el famós judici de les bruixes de Zugarramurdi, documentat per Caro Baroja. 

El llibre aporta una gran quantitat de bibliografia, informació gràfica molt interessant, reflexions impagables, i cites diverses, tant actuals com d’autors de l’època. La literatura és una font que ens acosta, en moltes ocasions, molt mes a la vida real i a la mentalitat del passat, que no pas un manual convencional. Malauradament moltes de les limitacions de les dones i del seu control patriarcal van durar a l’estat espanyol fins fa, com qui diu, quatre dies. I encara cuegen, segons com. 

20.2.18

EL MNAC ES RENOVA I EL RENAIXEMENT I EL BARROC REVIFEN


El MNAC va remodelant a fons les seves col·leccions. La remodelació comporta fins i tot un canvi de mentalitat, durant anys semblava que el que comptava, a casa nostra, era el Romànic, identificat amb una mena d'essència identitària lligada a uns improbables temps d'esplendor nostrada. De fet, el MNAC havia estat, sobretot, el Museu d'Art Romànic, -encara que hi hagués Gòtic-, i la resta s'aplegava al Parc de la Ciutadella. Tinc un bon record d'aquell discurs museogràfic d'aleshores, tot s'ha de dir, si és que en aquell moment es podia parlar de discurs. Serrat, a l'entrevista que li van fer darrerament a TV3, va amollar una frase molt incisiva sobre el fet de què allò que és bo per als barris és dolent per als records. Aquesta frase es pot aplicar a moltes coses, també als museus. Els museus han millorat però els meus records  d'aquells museus d'abans, silenciosos, rancis, misteriosos, temibles, deserts i empolsinats, s'ha fet miques. Una visió literària de l'antic MNAC es pot recuperar a la famosa novel·la La Marge ja que el seu turmentat protagonista, a més a més de deambular pel Barri Xino també s'arriba al museu i medita sobre el tema.

Quan jo era joveneta la gent anava poc als Museus, els primers diumenges de mes eren de franc i amb una amigueta, quan tot just teníem tretze o catorze anys, havíem anat sovint als de Montjuïc, al Parc de la Ciutadella, al Marés, que ens encantava. Les sales eren gairebé buides, llevat d'algun bidell endormiscats i les nostres passes ressonaven enmig del pes del passat. També vam anar a la Virreina, quan hi van instal·lar el llegat Cambó. Avui, la presentació de totes aquelles obres d'art i el context dels museus ha millorat molt, però l'evocació del respecte amb el qual deambulaven meravellades per aquells grans espais em produeix un cert grau de melangia lligat al temible i inevitable pas de la vida. Tampoc el meu sentit del sagrat, que abastava un munt de temes culturals, és el mateix, en queda poca cosa.
Ayne Bru - Martyrdom of Saint Cucuphas - Google Art Project.jpg
Alguns quadres ens van impressionar, aleshores, i no els podíem deixar de mirar. Un dels que més ens anguniejava és aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, davant del seu monestir, fàcil de reconèixer. Ens produïa neguit i curiositat malsana, car pel taparrabos del sant s'escapen i es poden filustrar zones piloses i això, aleshores, resultava molt inquietant. També recordo el Prado de la meva adolescència, on vaig poder anar gràcies a  haver guanyat el premi de redacció de la Coca-cola. A la porta hi havia un bidell que parlava madrileny, talment com sortit d'una sarsuela, i orientava els pocs turistes en un francès d'allò més pintoresc. En aquells anys els grans quadres els havíem vist mal reproduïts, sovint en blanc i negre, als llibres de text. Veure'ls en viu tenia un valor afegit i poques coses m'han trasbalsat tant com la primera visió de Les Menines, dels Boscos o dels quadres més emblemàtics de Goya.
'Àngel turiferari', un anònim del segle XVIII
El MNAC està fent uns grans esforços de promoció, amb uns pressupostos relativament modestos, molt bones exposicions temporals, remodelacions interessants, noves lectures del fons de sempre, redescobriments diversos i, si t'associes als seus Amics pots tenir a l'abast un munt d'activitats molt ben muntades. Les visites a exposicions, com els itineraris culturals, depenen de qui els mena. Del MNAC gairebé sempre n'he sortit molt satisfeta, amb poques excepcions. Avui, dilluns, sense públic turístic, he pogut visitar, per exemple, l'espai dedicat al Renaixement i Barroc, remodelat fa poc temps i m'ha encantat. Encara m'ha agradat més perquè hem comptat amb un comentador de luxe, Joan Yeguas, conservador dels béns culturals del Museu en l'Àrea de Renaixement i Barroc,una d'aquestes persones que sap molt més del que explica, cosa que avui no és gaire habitual. I a més a més, amb un subtil sentit de l'humor, molt saludable.

Ens ha explicat anècdotes diverses i ha incidit en la certa relativitat del discurs museístics, tot es pot fer de moltes maneres i també els artistes es valoren o no segons convé i toca, cosa que no els treu cap mena de mèrit. Potser ens prenem l'art, com tantes coses, massa seriosament. Al capdavall anem als museus, com a tants llocs, per passar-hi una bona estona, excepció feta del jovent que pot tenir algun interès acadèmic i professional més aprofundit i destinat a fer currículum. Avui he fet una passejada general però hi tornaré, com hi torno sempre, al MNAC. M'agrada el lloc, encara que sigui una mica desavinent, aquestes vistes de la ciutat, els turistes fent fotografies, Montjuïc. Tinc sort, no el tinc gaire lluny de casa, la pujada és feixuga i me la prenc amb tranquil·litat però de baixada és un plis plas. 
Resultat d'imatges de Quentin de la Tour
Passejar pel davant d'aquests quadres, retaules, estàtues, tapissos i la resta ens aboca a enfrontar-nos amb tot un munt de gent del passat, semblant a nosaltres ens molts aspectes i tan diferent en d'altres. Dividir l'art en capelletes, èpoques, tendències, pot ser útil però no sé si és gaire bo per a la nostra percepció del tema. No sabem ben bé què és o no és art, no hi ha definicions prou clares i, com en el tema religiós, una gran part de les nostres valoracions van lligades a la fe i a les percepcions temporals. Avui he tornat a veure el pobre Sant Cugat, que agonitza des de fa tants segles, i aquell notari tan simpàtic de Quentin de La Tour que vaig tenir el gust de conèixer, fa tants anys, a la Virreina i del qual, santa ignorància, ens vam riure sense compassió, amb aquella rialla espontània de l'adolescència, innocent i agosarada.
'El Triomf de la Fama sobre la Mort' / MNAC

La remodelació de la col·lecció ha recuperat obres que estaven en el fons i n'ha apartat d'altres, però els museus, avui, són vius i tot pot canviar i així ha de ser. Els immensos fons han de tenir la seva oportunitat, de tant en tant. El bonic blau de les parets, proper al blauet tradicional que s'utilitzava a les llars de pagès, ressalta la visió de les  pintures i escultures i ha estat molt encertat bandejar aquell blanc de tota la vida.  De tota la vida anterior del Museu, és clar. 

Precisament a la tarda em vaig ensopegar amb un bon documental sobre El Bosco, pintor que havia sortit a la visita, i em va inquietar una mica com els entesos semblen reduir determinats aspectes de l'art a una mena de recerca de laboratori destinat a fixar, més que res, la possible autoria. Les disquisicions sobre sí determinada pintura és d'un pintor o de gent del seu taller o d'imitadors seus em semblen una mica bizantines però mouen molts esforços i sembla que provoquen debats encesos entre experts. En el fons a nosaltres, els espectadors, això no ens hauria de preocupar massa però tot fa forat en la nostra cultura col·lectiva. Com en unes al·legories materialitzades en tapissos de l'època, un dels quals es pot veure a la mostra, la Fama venç la Mort, però el Temps venç la Fama i tot acaba per ser cendra i poca cosa més.

Els Museus són llocs per anar-hi sovint, no sempre es pot fer, i per passejar-hi de forma lenta i tranquil·la. Fa anys un bon professor em va comentar que anar un Museu a veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres. És clar que també s'hi pot passejar sense cap intenció prèvia, a observar la gent i contemplar allò que ens crida l'atenció, sigui el que sigui, com si fóssim a la Rambla, però enmig d'un silenci més evident i perceptible. Llevat dels moments en els quals els escolars envaeixen els espais, una explosió de vida que també té la seva gràcia en aquell context, tot s'ha de dir.