14.1.21

LA CIUTAT, ANTIGA, NUA I EN BLANC I NEGRE

 



Betevé ha emès fa pocs dies The Naked City, una pel·lícula de l'any 1948, dirigida per Jules Dassin abans el director, que sempre va ser un home d'esquerra, no hagués de marxar a causa de la cacera de bruixes que tant va afectar, entre d'altres sectors, el del cinema. Anys després el director, casat ja amb Melina Merkuri, hauria de marxar de Grècia amb la dictadura dels coronels. Dassin va morir molt gran i va fer moltes coses, també va ser actor i guionista. De forma convencional se sol dividir el seu cinema en tres etapes lligades a la seva vida personal, l'americana, la francesa i la grega. No és fàcil, avui, poder veure alguns dels seus títols menys coneguts. 


La ciutat nua compta amb un guió relativament convencional, encara més contemplat des del present, tot i que s'ha de tenir en compte que la pel·lícula en va inspirar moltes altres, en alguns casos determinades escenes i ambients es van copiar sense manies. Ha patit, al llarg del temps, retallades i canvis, a l'inici de la projecció de la còpia actual s'explica com, de fet, no s'ha pogut recuperar la cinta original en la seva totalitat. Dos polícies, el gran i amb experiència i el jove i coratjós, intenten esbrinar la mort d'una noia de vida lleugera i amb relacions poc recomanables.

La gran protagonista, però, es la ciutat, Nova York retratada de forma excepcional, amb una fotografia molt ben restaurada, que emociona i hipnotitza. Expliquen que es va intentar reduir la visió crítica de Dassin sobre la ciutat, present en el contrast entre el mon benestant i el de la gent humil. La visió del mon urba beu en el neorealisme italià, present d'alguna manera, així mateix, en moltes pel·lícules rodades a Barcelona en aquells anys. Gran part de la història s'esdevé als carrers de la ciutat, que ens evoquen molts carrers de moltes ciutats, amb nens jugant a pilota i nenes saltant a corda. En aquells anys hi havia moltes criatures per tot arreu.

La pel·lícula compta amb una bona banda sonora, que també va tenir els seus entrebancs, i amb un repartiment de categoria, molts actors i unes quantes actrius d'aquests que tenim molt vistos però dels quals, probablement, en molts casos, no en recordem el nom. Aquest fet beneficia el conjunt i potencia la coralitat de la historia que esdevé, més enllà de la ficcio, un document històric i cultural, qualitat que li ha estat reconeguda al seu país. 

No entenc gaire com això de saltar a corda s'ha perdut tant, abans era una visio habitual als parcs, carrers i patis d'escola, i hi havia qui dominava amb gran excel·lència unes habilitats molt interessants. Més endavant va venir allò de les gomes, que també ha passat a la història. És clar que eren coses de nenes i tot pesa. És més guai intentar que les nenes juguin a futbol que no pas que els nens saltin a corda, una habilitat que no ha estat considerada mai com a esport convencional, és clar. La igualtat, en molts casos, tira més aviat a masculinització subliminal. Això sí, avui no hi ha gairebé cap sèrie policial d'actualitat, local o forània, que no tingui al davant de l'equip corresponent la comissària espavilada, valenta, brillant, canònica i manaia. De vegades em ve al cap allo que va escriure, i fins i tot cantar, la Capmany, jo no vull ser Capità General...

1 comentari:

Cinefilia ha dit...

Em sembla molt encertada la reflexió que fas al final a propòsit del futbol femení i aquesta masculinització subliminal.