A la tertúlia d'ahir del grup Tot Història vam comentar aquest petit gran llibre de Najat El Hachmi (Nador, 1979). Per casualitat ha coincidit, aquests dies, la concessió del premi Nadal a aquesta escriptora de la generació dels meus fills, una persona preparada i lúcida que, curiosament, desvetlla estranyes reticències entre alguns sectors de la cultureta. No soc gens innocent amb el tema dels premis, els que estan lligats als grans grups editorials ja fa temps que no pretenen descobrir nous valors ni perles ocultes sinó vendre. I no és gens fàcil vendre llibres de gent desconeguda, les coses com siguin. Als premis literaris, sobretot des que -i ja era hora- es poden presentar originals online, el nombre d'aspirants s'ha incrementat de forma exponencial. En castellà poden arribar milers d'exemplars, a aquests certàmens, i, en català, deunidó. Tot plegat lligat al fet de què la cultura, avui, és a l'abast de molta més gent que no pas en el passat i cada dia hi ha més gent que pot escriure de forma correcta.
M'alegro de que hagin premiat dues dones simbòliques, més enllà de com siguin o deixin de ser els llibres premiats. Najat El Hachmi és una persona molt culta i inquieta, amb experiència vital i estudis de categoria, de les noves fornades intel·lectuals, vinculades a les noves migracions. I Barbal és una molt bona escriptora que fa temps que estava una mica oblidada. Tampoc no crec que els premis, més enllà del tema econòmic, que sempre va bé, serveixin per a què un llibre es llegeixi més o menys o es vengui més del compte. El consum cultural ha canviat força.
Un tema, en el cas del Nadal, és això del català i el castellà, tema banal avui quan els llibres acostumen a sortir en les dues llengües i de vegades costa de saber quina és la versió original. En el tema d'aquest Nadal i en alguns comentaris que he llegit, hi percebo un cert racisme subliminal, ja que escriptors com Sánchez Piñol i d'altres han escrit en castellà i ningú no s'ha esquinçat les vestidures. Fa poc em va soprendre comprovar que el darrer llibre de Jordi Amat, sobre l'inquietant Quintà, havia estat escrit originalment en castellà. En tot cas Najat El Hachmi ha estudiat filologia àrab i la seva llengua familiar era l'amazig, en alguns aspectes la seva trajectòria m'evoca la de Camus, qui també va tenir la gran sort de trobar mestres de suport, quan era petit. En tot cas, he llegit darrerament llibres infumables en català de gent suposadamen molt catalana però, ai, molt poc llegida.
El llibre de Najat El Hachmi que vam comentar ahir és, de fet, un manifest. Un manifest molt interessant, imprescindible, perquè l'autora escriu amb coneixement de causa, amb coratge i sense voler quedar bé. I és que en aixo de l'Islam hi ha molta opinió d'estar per casa, amb serrells racistes subliminals, però, així mateix, un ridícul bonisme esquerranós, que l'escriptora desemmascara, amb tot aixo de la cultura i la identitat. Fa poc temps, quan es va dir que a algunes escoles es farien classes, optatives, sobre l'Islam, una senyora arrauxada i radical d'un partit d'aquests d'esquerra furibunda va manifestar que així es trencaria el monopoli catòlic. O sigui, en lloc d'exigir una escola pública laica, cosa de la qual no ens n'hem sortit encara de cap manera, en gran part perquè no és aquest un tema que propiciï guanyar vots a les eleccions, anirem afegint religions a les possibilitats optatives. El soroll que es va fer amb allò de la beatificació multitudinària a la Sagrada Família contrasta amb silencis lligats a manifestacions religioses no catòliques.
Hi ha una mena de dèria lligada a determinades posicions catalanistes sobre el suposat fet teòric de què no es pot escriure bé en una llengua que no és la teva. Aquest absurd ha estat rebatut per la realitat, tot depèn de la facilitat per les llengües que tinguin els escriptors i escriptores, de la seva preparació i de les seves circumstàncies. De forma dogmàtica puc pensar que el català me'l van imposar però considero el castellà, també, la meva llengua, ja que, més enllà de l'escola, he conviscut en castellà amb molta gent que estimo i valoro. I si hagués anat a viure a França potser hauria escrit en francès i tot, qui sap. Per altra banda, hi ha una gran alegria de la cultureta quan algú d'origen i cultura castellana opta, sovint de forma més aviat oportunista que no pas ideològica, pel català, deu ser la síndrome del fill pròdig o quelcom semblant.
Grans pares de la pàtria, defensors del català a tot arreu, han estat els primers, quan els han pagat bé, en publicar en castellà, ja fos narrativa o articles periodístics o llibres especialitzats en algun tema. Hi ha països que tenen llengües oficials minoritàries i un gran nombre de gent jove i no tan jove fa les seves coses, ja sigui literatura o música, en anglès, per passar en directe als mercats grans. Aquí hi ha gent jove catalana que canta en anglès, a mi em sona estrany però sembla que ningú s'hi posa pedres al fetge. Bé, sempre hi ha puristes i repatanis. I persones amb prejudicis que troben bé les coses bé quan les fa segons quí i les troba malament si les fa un altre que no és de la seva corda, de la seva cultureta o de la seva ideologia, atacs als poders inclosos. En això, el camp de la política ens ofereix mostres i evidències, malgrat els intents dels llibres d'història per refer les realitats.
Avui hem perdut la innocència i sabem que cap premi gros no es dona, en general, al millor de tots els qui hi optaven. Al capdavall els jurats, que poques vegades, llevat dels premis petits, s'ho llegeixen tot, tenen el seu gust subjectiu i les seves relacions humanes. Ni tan sols els Nobel estan ja sacralitzats com en el passat. Tampoc Miss Universo és la més bonica del planeta, oi? Això t'ho creus de petita, de joveneta. Als llocs de responsabilitat i poder no hi ha pas els millors, amb poquíssimes excepcions que responen més aviat a l'atzar que no pas a la tria seriosa. Ni tan sols el president de l'escala, el del partit, o la directora de l'escola de primària tenen perquè ser els millors de la seva comunitat. Malauradament en tots els sectors funcionen les enveges i els prejudicis. I de vegades hi ha ignorància i ignorància assumida, sense intencions de voler rectificar res. Així és el mon, ens agradi o no. És fàcil criticar el que no ens agrada, un altre tema és proposar solucions viables i efectives. El com sempre és mes difícil que no pas el què.
4 comentaris:
D'ella només he llegit L'ÙLTIM PATRIARCA, que em va agradar i si que m'he llegit molts articles d'opinió d'ella. A mi, m'agrada com a escriptora i com a persona encara més, es mulla, es compromet i no s'està d'endergues.
Salut
Doncs a mi el del Patriarca no em va acabar de fer el pes, tot s'ha de dir. De narrativa, de moment, no n'he llegit cap més, tot i que sí articles d'opinió, em cau molt bé.
Joan Sales deia que els premis literaris són una rifa. I el meu pare diu que normalment el finalista és el que val la pena. Que els premis literaris es van inventar perquè les editorials reben tants d'originals, per posar ordre. Jo he fet de jurat del premi Andreu Trias de poesia a l'Hospitalet. No diré el que hi he pogut observar.
La plaça del diamant no va guanyar el premi Sant Jordi en el seu moment... jo he llegit el que va guanyar, i realment no li arriba a la sola.
Helena, molts dels grossos dels grans grups editorials ni una rifa, son, ja que no tens cap possibilitat i la loteria, si hi jugues, pot ser fins i tot que et toqui. No estic d'acord en això dels finalistes, depen, jo també he estat jurat del Trias i, al menys, ens ho llegíem tot, després les valoracions eren molt diferents però es podia debatre, al menys en el meu temps. Sempre surt el cas de la Rodoreda, la meva opinio és que el finalista que dius no era gens dolent, jo també l'he llegit i al pobre home, que era un escriptor remarcable i prou interessant, li van amargar la vida, en tot cas no era culpa seva. La Rodoreda avui sembla un valor segur i intocable però a molta gent del mon literari no li feia el pes, tot i que ara qualsevol diu res en contra, en tot cas fa anys es valorava molt mes la seva narrativa breu que no pas les novel·les. La Plaça del Diamant té el seu què, no diré que no, tot i que es podria entrar més a fons en el tema, però, per exemple, el Mirall Trencat em sembla un fulletó. Tot son gustos. En tot cas molts finalistes tampoc no es publiquen, avui, jo ho vaig ser del Sant Jordi i com que ningú no em coneixia i a les bases no es deia que es publicaven finalistes, res de res. Tot es relatiu i va lligat a temps i modes però també entenc que no es ven gaire i que els editors volen vendre, com és natural. Hi ha editorials que son invisibles o gairebe, per cert, aquesta també és una altra mena de discriminació. Un tema que donaria per a molta conversa, vaja. Un cas emblemàtic és el del boom de la novel·la sudamericana, després de Vargas Llosa i Garcia Márquez en van sortir uns quants que potser eren millors però ja no els va tocar la rifa, és clar. En tot cas, com deia Txèkhov, no conec cap altre criteri, pel que fa a l'art i la literatura, que dir si una cosa m'ha agradat o no. I, encara més, jo també canvio, em pot agradar en un moment concret i després no agradar-me i a l'inreves. El millor és no fer gaire cas de comentaris d'experts, sovint a sou de mitjans diversos, ni tampoc d'acadèmics de moda, que també han tingut les seves dèries i amistats, però és dificil ser objectiva del tot, la veritat.
Publica un comentari a l'entrada