9.5.21

L'ADULTERI ERA PECAT, FINS I TOT A FRANÇA

 


Fa alguns dies vaig tornar a veure, per la televisió, La peau douce, un dels relatius fracassos de Truffaut, un director del qual no soc incondicional, la veritat. Els anys passen i tot es mira d'una altra manera, quan la vaig veure per primera vegada, a mitjans dels seixanta car, malgrat que encara aleshores érem força rancis per aquí, la pel·lícula va arribar al poc temps d'haver-se passat, sense pena ni glòria, a Cannes, em va semblar molt forta. Potser, qui sap, no va tenir problemes pel fet de què, a més a més d'allò de Dylan de què els temps estaven canviant, l'adúlter gairebé frustrat acaba molt malament, en un final abrupte i passat de voltes, tot i que es va dir que el director s'havia inspirat en fets reals.

La pel·lícula compta amb el valor afegit de la bonica i malaguanyada Françoise Dorleac, en un paper de dona alliberada i sense manies que fins i tot no veu gens clar que el seu amant estigui disposat a repetir amb ella una vida convencional a dojo. Potser no va ser encertada la tria d'aquest escriptor que sembla una mica curt de gambals i maldestre malgrat ser expert en Balzac, que també era una mica així, ben mirat. Jean Desailly era un gran actor francès, més conegut, en general, en aquell país, per la seva trajectòria teatral, però amb un físic poc atractiu per a les noies de menys de vint anys d'aleshores, com era el meu cas, que el qualificàvem de físic tou.

La dona enganyada, Nelly Benedetti, va fer pocs papers rellevants en el cinema, aquest potser és el més recordat. Conformen un matrimoni burgès i amb calerons que té, fins i tot, una mena d'institutriu per a la seva filla única que no sembla pas anar a l'escola com tothom. Un dels punts positius de la història és comprovar com ben aviat l'home enamorat de la noia jove, hostessa d'aviació, per cert, que aleshores era una feina molt cobejada, en el nostre imaginari, de jovenetes, es va cansant del tema i fins i tot aprofita una tornada a casa per fer un clauet amb la senyora que vol abandonar però que acabarà per no voler abandonar perquè l'home és, també, un cagadubtes.

Desailly no es va avenir gens amb Truffaut i possiblement es trobava incòmode en el paper, cosa que es percep força, malgrat els esforços professionals de l'actor. No crec que hores d'ara descobreixi res si explico que, al final, quan la dona constata l'adulteri de forma evident, per una casualitat d'aquelles que traeixen els adúlters amb poca experiència, agafa una escopeta de cacera esportiva i es carrega el marit, en lloc d'arruinar-lo amb els emoluments derivats del divorci i sense arribar a saber que aquest li vol demanar perdó, sobretot després que l'hostessa li digui que s'estima mes continuar volant.

Avui, si no fos perquè Truffaut, fins i tot en els seus moments més fluixets és un gran director, i pel valor afegit del reflex d'una època llunyana i carca, fins i tot a França, país que segons alguns parents meus grans era l'esca del pecat, faria riure. Diuen que és una pel·lícula que s'ha revaloritzat amb el pas del temps, no ho sé, jo no ho crec així però no soc cap experta. Malgrat tot la pel·lícula me la vaig mirar a gust, amb curiositat, compta amb moments d'ironia gavatxa que es podien haver aprofitat millor. 

Abans de veure la pel·lícula al cinema recordo que en vaig veure un tràiler i encara me la vaig imaginar molt més forta. De fet, veure, veure, veus poca cosa. Les senyores a tot estirar sortien en combinació, allò que en deien el viso. Les dames de bona casa, amb poques excepcions, no feien res, anar a comprar coses inútils, xerrar amb alguna amiga... El matrimoni era, encara, una cosa gairebé obligatòria i molt seriosa, per això la vida de l'hostessa, que ha tingut amics, amants i feina agradable, semblava, aleshores, el no va més del llibertinatge inherent a la dona alliberada, estrangera gairebé sempre.

Aquestes pel·lícules, més enllà d'actors, directors, arguments i mentalitats, ens auden a entendre i recordar com érem fa més de cinquanta anys, que son molts anys, ep. 

6 comentaris:

Àngels ha dit...

El títol sempre m'ha semblat molt bonic

Unknown ha dit...

No sé... amb tot plegat em queda una mica el dubte de; si amb la pel·lícula tindrem el protagonista -o la seva dona que l'arruïna amb els papers del divorci-, si podríem Doblar-la per "Tenir la pell molt fina" i no "suau" o fins i tot segons de l'any que sigui es tractaria efectivament d'un assoliment lingüístic de anomenada.

No sóc capaç de discutir cap mena d'apreciació de les que se li podríen fer a Truffaut de l'estil de persones -diguem-ne re-consagrades, per dir-ho així-. Mai he comentat amb ningú, que no sigui virtualment, -o borratxo perdut, amb perdó de la expresió- del que en vaig aprendre, em sembla que era a "Direcció Comercial IIona" (quan estudiava jo CC.Empresarials)i ens va donar alguna mena de "Lliçó Magistral" sobre coses de la TV un càmera de professió.

Va (ès)ser tant gràfic l'home aquell amb barba i ulleres que ens va començar a comentar que "Quico el Progre" (amb Ferràn Rañé) va arruinar la TV3. I, que era a partir de llavors que es feien (a TV3) els decorats "de paper" i no fusta i tal.

Confidències a part ens va parlar de coses que es poden veure per exemple estudiant Anglès (Comercial, per exemple quan ens confessen que la majoria, per exemple de substàncies que tenen fotogènia i queden doncs bé davant la càmera son productes químics... pintura blanca per iogurts cremosos, etc.). El mateix whisky o begudes que farien afartar, suposant que en realitat se les begués algú en cada "toma" (jajaj)... doncs que no farien afartar al avui popular Imanol Arias i "EL Coronel no tiene quién le escriba" que fan ara a n'un teatre de BCN. El Poliorama.

Doncs bé ens va fer notar, i estic segur de que no és, com deia la primera vegada que ho explico, que la pel·lícula de que tothom en parla (jo em sembla que prefereixo a James Stewart fent de "Juan Nadie") com a obra mestra i pionera donat que abans de ésser escollit funcionari, en Kane l'enfoquen... diguem normal; i quen és ja personatge l'enfoquen sempre "des de Baix".

També em sembla que em reitero en una comèdia francesa de Jaques Tattie "Día de Fiesta", on em sembla que hi ha un prota (el carter) que vol fer coses a l'americana (com el U.S. Mail, també d'actualitat relativa amb el cas de Biden i Trump)a qui torren els de la Fira per a fer-li gastar la paga per Festa Major; i, que em sembla que es diu Marcel. Vagi com a dada.

Júlia ha dit...

Sí, el títol és molt ben trobat.

Cinefilia ha dit...

Com ja t'he comentat en alguna ocasió, Truffaut és un dels meus cineastes preferits. Aquesta pel·lícula, en concret, només l'he vista un cop, als desapareguts cinemes Méliès del carrer Villarroel. Recordo que em va impactar pel seu final. Tinc, fins i tot, una versió novel·lada d'aquelles que s'estilaven aleshores i que vaig comprar a una llibreria de vell.

Júlia ha dit...

A mi el final no em fa el pes, tot i que en el mon real passen coses ben estranyes, el trobo molt abrupte, avui la pel·lícula té el valor afegit de l'època en la qual es va estrenar pero ja et dic que no tot Truffaut em fa igualment el pes, i això em passa, en general, amb el cinema francès quan el torno a veure, potser el tenia massa idealitzat, abans es venien molt bé uns llibres amb guions de les pel·licules, no sé si encara se'n troben, a l'antiga Llibreria Millà n'havia comprat uns quants quan ja eren 'del passat'.

Unknown ha dit...

Ah! Els cinemes Meliés!
Jo encara vaig tenir temps d'anar-hi... Però no vaig seure prou endavant (per escoltar a Mahler, em van dir que era.)
La peli era "Mort a Venècia" que tant agradava a una xicota que havia tingut. Per cert es deia ella Àngela i va nàixer per Sant Marcel,el mateix dia que començava La Guerra del Golfo... Amb l'operació: "Desert Storm'.