7.5.21

TRADUCCIONS, DOBLATGES I MISTERIS DE LA CULTURA MODERNA

 

Fa anys llegir el que fos en versió original era una activitat cultural molt valorada. Acabo de llegir una mena de justificació sobre la traducció de llibres d'autors contemporanis, en castellà convencional o en variants hispanoamericanes, cosa que em sorprendria si em sorprengués ja alguna cosa d'aquest tipus.

Fa anys fins i tot gent de parla castellana intentava llegir Espriu en català o, si més no, en edicions bilingües. Una de les grans mancances que tinc és la dels idiomes, en general sempre tinc la sensació de què les traduccions, per bones que siguin, m'estafen alguna cosa, sobretot amb la tendència actual a fer servir frases fetes nostrades i, en ocasions, xarones, per tal de reflectir la parla popular dels llibres originals.

Espriu recordo que en una ocasió, en aquells anys en els quals tothom sabia una mica de francès escolar, se sorprenia de la poca afició a llegir originals francesos en la llengua original i tirar de traduccions. Avui molts llibres surten, directament, en català i castellà, no tan sols llibres de ficció. M'he quedat amb cara de moniato en alguna ocasió, quan he comprovat que un autor de casa, català, era autor de la versió castellana d'un llibre i la catalana era obra d'un traductor, normalment amagadet entre les dades tècniques quan, en d'altres casos, el traductor o traductora el trobem ben visible i, en alguns casos, pot semblar un valor afegit i si aquest traductor té ja un prestigi.

En molts casos la traducció és imprescindible, en el cas de llengües que ens son llunyanes i desconegudes, és clar. Una manera de discriminar autors nostrats és no afavorir la traducció dels seus llibres, i, a l'inrevés, promocionar coneguts i saludats es fa, en molts casos, propiciant-ne les traduccions i l'accés a fires estrangeres. L'Espanya profunda no té gaire afició a llegir en català o gallec, en general, però fa anys hi havia sectors culturals inquiets que feien un esforç i s'acostaven als originals. 

Això es pot fer extensiu a les llengües que provenen del llatí, intel·ligibles amb voluntat i diccionari, i, en aquest casos, en llibres clàssics o de poesia, m'agraden les versions que presenten l'original. italià, portugués, al costat de la traducció al castellà o al català. Traduir llibres escrits originalment en castellà al català mostra això de voler viure en un país que no existeix i refusar les oportunitats que ens ofereix una situació tan descompensada i injusta com es vulgui però ben real. Gràcies a situacions injustes hem pogut accedir a llibres d'escriptors africans, asiàtics, que han triat la llengua colonitzadora sense posar-se pedres al fetge. Al capdavall els romans també van imposar, més o menys, el llatí. I moltes llengües 'nacionals' provenen del fet d'haver eliminat moltes llengües i variants que no van tenir tanta sort ni tant poder polític.

Hi ha països amb llengües minoritàries en els quals determinats autors escriuen directament en anglès o francès, no és cert que no es pugui escriure bé en dues o més llengües, en podria posar molts exemples, això, en molts casos, és política i poca cosa més. Un tema paral·lel a aquest és el dels doblatges, fa anys el doblatge era molt criticat, una mena de tendència rància del franquisme cultural, però avui molta gent del mon actoral viu del doblatge i se'n fan defenses aferrissades que no acabo d'entendre. A Portugal doblen molt poc, per exemple. Per cert, el portuguès és d'aquelles llengües que, amb voluntat i esforç, pots entendre una mica, però el fet és que la comoditat inclina a tirar de la traducció.

Ep, que cadascú faci el que vulgui quan vulgui, evidentment. Però llegir un llibre escrit en la seva versió original en castellà, un clàssic antic o modern, traduït en català del que ara es parla, em sembla, si més no, estrany, quan es pot accedir sense problemes, de moment, a la versió que van endegar l'autor o l'autora, de  vegades, fins i tot, autors nostrats però que, per circumstàncies o ideologia o necessitat de difusió, es van estimar més escriure en castellà. I ja no dic res de tota la gran literatura hispano americana, amb girs i expressions que em semblen difícilíssimes de traduir, ara fa poc vaig llegir el llibre de Poniatowska sobre la segona dona de Diego Rivera i, més enllà de l'argument i de l personalitat fascinant de la gent que trobes per alla, el llenguatge em va fascinar. 

En el fons no es tracta de res més que d'aprofitar el que sabem, encara que ens ho hagin fet aprendre per obligació, al capdavall, a la vida, poques coses tries de forma absolutament lliure i sense condicionants diversos.  Tampoc entenc la dèria a fer 'noves i modernes traduccions' quan no es fan noves i versions dels originals, en cas de llibres de fa dècades, per exemple. Tot és negoci, ben mirat. La feina és un bé escàs, avui.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

No sé si quebria, -Bon dia, eh?- fer esment dels clàssics.

Per exemple hi ha edicións de "La Eneïda", en català, que no respectarien els versos, és a dir que en fa una mea de conte. (Era el que jo tenia en català).

L'edició que he mirat mai de llegir (m'he quedat que em falta mig capítol X em sembla i el final (vaig desistir... em trovaba acorralat). Era una edició a càrrec d'un professor de la Univ. de Barcelona: EL Sr. Bejarano.

No és que no es respenctin, en la edició catalan els versos per fer-ho rimar ... es que està escrit en Prosa!

Vès si hi ha feina en literatura... per exemple quan assolit una edat o uns coneixements imprescindibles per a l treball per totes les "rames de la Societat".

Diuen que la Enida és el libre més llegit, i universal després de "La Bíblia"

De manera cordial,

Francesc Puigcarbó ha dit...

El primer que es perd en una traducció és la poesia. O com deia algú, traduír es com escriure una carta d'amor amb un diccionari. Fa ja temps que a Anoarra no tradueixo els poemes d'altres al català, els publico en castellà, és més correcte i respectuós.

Salut

Àngels ha dit...

Absolutament d'acord. Des que vaig començar a escriure no deixa de sorprendre'm lacdificultat de traducció automàtica entre dues llengües gairebé idèntiques com el català i el castellà i com de vegades, per no sacrificar, el sentit d'una frase, acabes posant la paraula castellana en cursiva i "va que chuta"

Júlia ha dit...

Responc en general, la traducció depen de la grapa del traductor, també en poesia, fins i tot hi ha hagut bons traductors que han millorat els originals, recordo que Ricard Salvat mencionava unes traduccions italianes de Maragall que sovint milloraven aspectes de l'original. El que passa és que una bona traducció vol temps, paciència, recursos, i avui tot va molt de pressa, no es revisa gaire i traduir ha estat sovint un recurs alimentici per als escriptors o gent del mon de la cultura. No estic en contra de posar paraules en cursiva, depèn del moment, de fet no hi ha res que tingui una traducció exacta del tot. Un bon recurs si no es té la cosa clara és posar notes aclaratòries però tot això complica segons quines lectures. Per valorar una bona traducció potser has de saber alguna cosa de la llengua original però crec que per intuïció de vegades t'adones de què la cosa no va bé. Les traduccions d'idiomes poc coneguts han de recórrer, encara, moltes vegades, a traduccions en anglès o francès. I, insisteixo, si és possible llegir en 'versió original', no cal cap traducció per bona que sigui, més enllà de que representi una mena d'exercici literari lliure i personal, jo he fet traduccions d'alguns poemes castellans però per a ús i gaudi personal, sense intencions comercials ni de difusió. I això en literatura més o menys 'moderna', la simplificacio de textos clàssics per fer-los més actuals i 'passar de notes' també pot ser una plaga si se n'abusa.

Júlia ha dit...

Els clàssics llatins i grecs tenen el problema afegit de què avui aquestes matèries han anat molt de baixa, malauradament.

Unknown ha dit...

Bon dia.
Sí, potser és ben cert que tots els que "hem estudiat els grecs i els romans" (o jo, una mica) no podem negar una... tant profunda com pròpia (anava a dir frisança) però dic sensació ó edat o, confidencialment o amb complicitat (en aquest sentit estic segur que aquestes noves traduccións es basen en unes altres d'anteriors i que tant sols estracta de "redefinir alguns versos claus de l'obra en llatí (com "en sa main une vermeille pomme" de la Chanson de Roland) que (fins i tot haurien seguit una moda o un corrent ideològic... una inèrcia, molt més concreta, i sovint, també més encertat i sortós amb el clima, les expectatives empresarials de editors i tal).

Per exemple estic segur que aquesta jovençalla que es dediquen a la traducció treballen a vegades en materies que agradarien als seus oncles o avis i que en realitat el Cinema per col·lectiu (t'agrada a tu i al veí) i la gent en parla... per exemple l'altre dia deien a HIT FM que l'expresió "I don't give a fuck!" volia dir "Me importa un comino!" no sé de quina pel·licula ho deien, però segur que fins avui quen pregava somiant (sovint malgrat no recordar-ho somio amb coses de casa (on ja no visc) i amb la mare o el pare que no sé què m'expliquen i segur que els sestava demanant que pogués escriure "I don't give a fuck" en algun lloc, com aquella paraula en català.

per tot això GRÀCIES!

Lo dels exercicis solitaris, com aquell "si algun dia en trovo una traducció interessant" (de l'IF de Rud¡iyard Kipling "us la faré arribar"... Però allò de seràs fill meu un home era PRECISAMENT mala llet.

un agre record, que malgrat tot no remena més que una jovial, i athlètica competitivitat que no s'hauria de perdre amb els anys o la por del record no compartit.

. Chiloé ha dit...

Los conquistadores españoles les impusieron el idioma castellano. Y los latinoamericanos lo convirtieron en una obra de arte.

Júlia ha dit...

Chiloé, todo nos lo han impuesto, al nacer no te dejan elegir ni familia, ni lengua, ni nada, jeje