6.6.21

EL DARRER ATAC, PER ARA, AL MONUMENT A LA SARDANA DE MONTJUÏC

 


Ahir vaig pujar a Montjuïc per assistir al tradicional acte reivindicatiu que cada més organitza el grup Que no s'apagui l'aire, reclamant l'arranjament del Monument a la Sardana, que porta temps amb els vuit sardanistes mutilats de forma salvatge, sense que els responsables municipals semblin disposats a arranjar-lo d'una vegada. A nivell individual, tant jo com d'altra gent que conec, hem enviat queixes a l'ajuntament, responen de forma amable, tot s'ha de dir: que ho tenen present, que ho faran quan puguin... No en diuen procrastinació, d'aquesta manera de fer?

Aquest monument ja ha patit atacs diversos, l'any 2014 el van mutilar encara més a fons però l'arranjament va ser més ràpid i eficient. A causa de la simbologia del conjunt les sospites fan pensar que al darrera hi ha evidents qüestions ideològiques. Tot i amb això, que no negaré pas, he vist malmetre tot tipus de monuments, i mai no s'han aclarit les autories de les bretolades. Per citar de memòria recordaré quan fa anys li van tallar el cap a la Raquel Méller del Paral·lel. Darrerament va desaparèixer una estatua de bronze d'una font de les Drassanes, era la imatge d'un noi i en van deixar els peus. En aquest cas es pot pensar que la intenció era aprofitar el metall. Qui sap. A la Plaça de les Naves, del Poble-sec, hi ha una estàtua de Borrell, una mare i un nen, ara és una còpia ja que l'original, de marbre, el van trinxar, literalment parlar, quan feia poc temps de la penúltima remodelació de l'espai.



El Monument a la Sardana es troba en una de les antigues entrades del Parc d'Atraccions de Montjuïc, lloc que moltes vegades he recordat, un lloc d'entreteniment popular, ben situat, molt estimat per la gent i força enyorat pels qui en vam gaudir. La història del seu final va ser lamentable, mal explicat, una d'aquelles tristes històries sense sentit que responen a interessos econòmics maquillats amb rotllos de tot tipus sobre la necessitat dels canvis. 

En aquell cas es va parlar de Montjuïc com a zona verda per definició però els mateixos poders públics han fomentat intervencions diverses en un sentit ben diferent, com ara el macro hotel de Miramar o l'exagerat telefèric turístic actual, veus autoritzades com ara la de l'historiador Oriol Granados i d'altres ja van escriure sobre el tema en el seu moment, sense èxit. Un recull d'hemeroteca seriós i comentat sobre el que s'ha fet o deixat de fer a Montjuïc al llarg del temps ompliria enciclopèdies. Tampoc no negaré algunes millores puntuals però la manca d'una idea global sobre la muntanya ha contribuït a la proliferació d'alguns disbarats irreversibles i la cosa no és d'ara, ve d'anys i panys. 



Personalment crec que l'eliminació del Parc va tenir a veure amb la intenció de promocionar de nou el Tibidabo, amb el senyor de la Rosa pel mig i connivència política de tota mena, una mena de conxorxa econòmica que no he pogut esbrinar mai del tot. El procediment habitual és no renovar concessions, deixar que tot es malmeti, fins que la mateixa gent demani que l'espai se suprimeixi de tant degradat com està. Tot va començar amb l'eliminació del transport públic que hi arribava, per exemple.

Aquest dissabte calorós el sol es va amagar una mica, cosa que va afavorir l'acte, sobri i breu, amb referències històriques sobre la sardana a càrrec de l'historiador Solé i Sabaté, en l'intent de desmentir els disbarats que s'amollen sobre la dansa, per part de la modernitat ignorant, i un bonic i breu recital de cançons tradicionals catalanes, amb cloenda i cant de Els Segadors. 

En aquest enllaç podeu escoltar com va sorgir aquest grup reivindicatiu, per sort de tant en tant sorgeixen iniciatives d'aquest tipus, al marge dels canals oficials, que tot ho volen controlar. 

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/sardanes/que-no-sapagui-laire/audio/1097426/

El tema de la sardana ha patit un menyspreu progressiu, els programes de televisió son ja inexistents i residuals i els de ràdio es mantenen en horaris tradicionals poc adients per a la promoció seriosa, com ara els matins dels diumenges. Ara toquen castellers i futbol femení, es com allò dels prestatgets literaris que deia Calders, en lloc de sumar tenim tendència a la resta o sostracció.

Copio alguns enllaços d'interès sobre el monument, la seva història i els seus patiments i d'altres aspectes relacionats amb el meu estimat i malmès Montjuïc. 


http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/787833-el-monument-a-la-sardana-de-montjuic-mutilat.html

http://www.endrets.cat/indret/1898/monument-a-la-sardana-montjuic-ca.html

https://www.lavanguardia.com/vida/20070403/51322574711/la-montana-de-montjuic-esta-en-peligro.html


Copio també el preciós poema de Miquel Desclot, un dels meus poetes preferits, que ha inspirat el nom d'aquest coratjós gup reivindicatiu. Per cert, se m'acut que potser, en el fons, tot té a veure també amb la mania a l'art figuratiu per part de determinada modernitat, el mateix que es té mania, avui, a la poesia que té ritme i rima. 


El campaner de Taüll
porta una barba tan blanca
com la del bon Pirineu
i una cabellera llarga;
té un didal de mar als ulls
i el xaloc a la mirada;
és tan alt com el cloquer
i més vell que la campana.

Un pit-roig al finestró
l'ha desvetllat a trenc d'alba
i el campaner de Taüll
ha enfilat, corrents, l'escala,
calçat amb esclops de sol,
a dir el seu somni d'albada
al tornaveu de la vall.
I ha desfermat la campana.

Qui l'ha sentit de primer
ha estat el vell del vilatge
d'Erill la Vall, que no dorm,
i després el vell de Caldes
i després el de Boi,
que són gent de la contrada,
i s'ajunten amb delit
a la crida inesperada.

Així s'encenen al vent
la gent de Ponts i Oliana,
la d'Andorra i de Bellpuig,
la de Portbou i l'Escala.
De Ripoll i la Bisbal,
la de Berga i de Terrassa.
La d'Amposta i el Masnou,
la de Valls i Vilafranca...

Les batallades, a peu,
també fan la serralada
i incendien Perpinyà,
Argelers, Ceret i Prada...
I se'n van a Manacor,
a Maó i a Eivissa, en barca,
i a Gandia, Vinaròs
i Guardamar, en tartana.

El campanam revoltat
fa tremolar tot el mapa,
que s'agita com un mar
i que aixeca grans onades.
I el campaner de Taüll,
des de dalt de la muntanya,
campaneja com un foll
perquè no s'apagui l'aire.

 

6 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Hi ha una paraula per definir els que han malmès aquest monument: enemics.

Enemics de la cultura, enemics nostres. Enemics de Catalunya, enemics nostres.

Aquest bell poema el vaig conèixer cap a finals dels 70, gràcies al disc de Coses. L'enyorat Jordi Fàbregas ka va cantar magníficament.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

A aquest monument li haq tocat la grossa, s'han acarnissat amb ell, i no és la primera vegada, té a veure amb l'extrema dreta que se les ha agafat amb ell.

Salut

Olga Xirinacs ha dit...

Aquest ben encertat i repetit comentari sobre el vandalisme ciutadà ens recorda la fera que portem dins, poc o gens domesticada.
Alhora, la reivindicació, el desig de contemplar els monuments sencers, respon
al més profund de voler tenir la terra sencera.
Els monuments expressen etapes, fets i sentiments. Són reflex de la vida i la Història dels pobles.
Als vàndals els sentiments i l'art els importen un rave. La seva meta és la destrucció: per dins són podrits.
Ells són o no són poble?
Una abraçada, Júia

Júlia ha dit...

Xavier, no diré que no, en aquest cas, però moltes bretolades i mutilacions de monuments i estàtues no tenen cap explicació política, tot suma en el context de la salvatjada. Desclot és molt 'musical'. Jordi Fàbregas, enyorat i no tan recordat com caldria. La sardana és avui un sector de la tradició molt deixat de banda pels poders culturals, ahir mateix mirava uns cartells sobre tradicions en un centre cívic i allà hi surt de tot, castellers, patum, però de sardanistes i sardanes, res de res.

Júlia ha dit...

Olga, jo cada dia soc més contrària a destruir res, si un monument no ens agrada s'ha de retirar però tot és història i hi ha qui pensa que destruint el que sigui es destrueix un passat que en ocasions pot resultar incòmode, en lloc d'explicar el context es malmet.

A banda de raons polítiques o de gustos personals, com podria ser en el tema del monument a la sardana, hi ha el vandalisme sense sentit ni objectius, evidentment.

Una abraçada, Olga, no havia contestat els comentaris perquè sense adonar-me'n els havia moderat i no ho recordava.

Júlia ha dit...

Francesc, és cert, prò les altres vegades el van arranjar aviat.