9.6.21

VIDES DE DONA, AL CINEMA I AL COSTAT DE CASA

 



He llegit fa poc un llibre interessant, una mica irregular, inspirador i divertit: Vidas de mujer que el cine cuenta. És un d'aquells llibres que em van regalar per Reis i va quedar una mica oblidat en aquestes piles de llibres que esperen ser llegits i que, en els darrers anys, m'aclaparen una mica perquè la meva velocitat lectora ja no és la d'abans.

El llibre l'ha escrit una senyora amb una brillantíssima carrera en l'àmbit judicial, avui fiscal emèrita, Ángeles García, que deu ser, més o menys, de la meva quinta. Fa un repàs llarg per la història del cinema fixant la mirada en la figura de la dona i en com l'ha reflectida aquest setè art tan lligat a la nostra memòria sentimental.

Sense proposar-s'ho el llibre esdevé un catàleg molt pràctic a l'hora, per exemple, d'endegar cinefòrums o d'escriure sobre societat i cinema. El llibre et fa fixar en detalls i situacions que no havies analitzat, no és un llibre acadèmic ni obra d'un expert en el tema, és un assaig escrit sense complexos i des de la visió, molt personal, de l'autora. Es pot llegir d'una tirada o no i tenir-lo com a consulta, recordes títols diversos i en descobreixes molts altres, i, en molts casos, canvies la teva mirada tradicional sobre algunes pel·lícules de culte.

En aquests darrers anys hi ha hagut un rellevant rebrot feminista que, com sempre que es parteix de situacions absolutament injustes socialment acceptades i defensades, pot haver caigut en nous dogmatismes, no diré que no. Al capdavall això ha passat amb moltes coses. Copso algunes inquietuds masculines, però també femenines en casos puntuals, que incideixen en allò de 'ara s'estan passant'. 

Hi ha una tendència en determinades situacions en triar una dona per davant d'un home, una tendència que, ben analitzada, sovint no va més enllà d'un cert folklorisme: noms de carrers, pregons de festa major, premis locals... Se suposa, des de la crítica raonada, que s'ha de triar una dona quan ho mereix. Però una anàlisi seriosa del passat demostra que molts homes guardonats o distingits amb tota mena de reconeixements tampoc no s'ho mereixien gaire. La vida no és pas justa sempre i en tot moment. És curiós comprovar que, quan, per exemple, els partits polítics, han cercat dones per quedar bé n'han trobat de ben brillants i preparades. 

Una vegada, en una escola on vaig estar, fa anys, amb una majoria de mestres de parla castellana, funcionaris típics, vaig dir alguna cosa sobre Catalunya i el català i la postguerra. La directora, bona persona però curta de mires, va protestar, dient que a la resta d'Espanya també havien patit molt. Els catalans, a l'hora de reivindicar, també ens estàvem passant, segons ella. Podria posar molts exemples, una vegada em van voler demostrar, amb xifres, que a les guerres havien mort més homes que dones. Oh, és clar, anaven al front manats per homes, precisament. Entrant en aquests debats inútils pot ser que acabis donant la raó a alguns plantejaments de l'extrema dreta sobre, per exemple, denúncies falses d'algunes dones sobre maltractaments o violacions.

Alguns premis grossos, grossos pel que fa a calerons, la resta és faramalla, el d'Honor, els Planeta, els Nobel, s'han donat a molts més homes que dones. Una vegada vaig comentar a un amic, amb ironia, que ara s'havien de donar determints premis i reconeixements tan sols a dones, fins que no hi hagués paritat, tot i que em confomaria en arribar a una tercera part. Diria que es va inquietar i molestar. No crec que cap associació amb majoria masculina hagi protestat mai a fons quan tot anava a parar als senyors, càrrecs, premis i la resta. En el cas, per exemple, del Premi d'Honor, tan sols recordo una tímida referència de Benet i Jornet, en pau descansi, quan li van donar a ell, i ja em va semblar un exotisme.

L'interès dels homes per llibres de dones és molt feble, ja vaig comentar que en un curs recent online en el qual vaig col·laborar, sobre la dona a la literatura catalana, no es va apuntar cap home, llevat del fet que l'organitzador era un xicot. He participat en cursos sobre temes d'història, en general, i sempre hi havia senyors, tot i que en determinades activitats culturals la majoria d'assistència femenina, avui, és ben evident. Rebecca Solnit, una feminista actual, molt interessant, al llibre Els homes m'expliquen coses narra una divertida anècdota, en una festa cultural un conegut li recomana un llibre de tema feminista, doncs resulta que l'autora del llibre és la mateixa Solnit, quan el senyor s'adona de la relliscada fa l'orni i, a sobre, resulta ben evident que no s'ha llegit el llibre. 

És clar que les generalitzacions sempre son injustes i, de vegades, també en broma, cosa que no tothom entén, quan es fa referència a determinats capteniments dels homes, jo afegeixo, parafrasejant allò que deien alguns homes, quan feien referència a la manca de castedat femenina i posaven totes les senyores al mateix sac: menys el meu pare i el meu germà.

Aquests temes sovint es debaten sense ironia ni humor intel·ligent, ens tornem massa seriosos, darrerament. Admeto que ja costa fer broma sobre el que sigui, hem canviat, en molts aspectes per millorar, els acudits sobre quecs, sords, deficients psíquics, jueus, negres, sogres, homosexuals o dones lletges ens grinyolen molt, avui. No fan gràcia, al menys, a mi. Allò de la correcció política s'ha estès com una taca d'oli i de vegades, però aixo no vol dir que no parteixi d'una realitat. A mi em feia riure molt l'Eugenio i quan el torno a sentir, en gravacions retrospectives, em fa angúnia el munt de disbarats que s'amollen en les seves rastelleres d'acudits, amb poques excepcions.

Mentre les referències insultants a l'homosexualitat avui van minvant i es condemnen, encara és molt freqüent escoltar puta o fill de puta com a insult groller, fins i tot en el teatre. Admeto que costa trobar insults de gruix originals i contundents pero la normalització d'alguns mots, sense que desvetllin inquietud, em costa d'entendre. 

Per tot arreu sura el passat, tan injust, tan absurd, tan difícil d'entendre si no admetem que les mentalitats canvien i que l'empatia amb els avantpassats és molt difícil. En l'acte que comentava fa uns dies, a l'entorn de la reivindicació sobre la reparació del Monument a la Sardana, la soprano, en acabar alguna cançó tradicional, no es va poder estar de comentar el masclisme de la tradició quan, per exemple, el mariner fill del rei d'Anglaterra salpa i s'emporta la noia que volia seda, per les bones. Potser son aspectes obvis que no cal ni comentar però em temo que no ens en podem estar de fer-ho, en determinades situacions.

Aquestes evidències no volen dir que, avui, no es pugui gaudir amb la cançó tradicional, amb les òperes on maten dones per gelosia, amb les pel·lícules on la dona té com a objectiu un bon matrimoni i, si no l'aconsegueix, ha de dedicar-se a les seves tasques domèstiques, feliç i contenta. Es com si volguéssim eliminar totes les Hazañas bélicas del repertori. La història és com és i, per sort, al menys de moment i en una part de la societat mundial, sembla que la mentalitat ha anat canviant força i que les dones accedeixen, si volen i tenen interès, a estudis i llocs de treball impensables fa quatre dies.

El llibre d'Ángeles García té el mèrit de ser la veu de la veïna, de la veïna culta i preparada però no pas especialista en cinema, tot i que hi entén a dojo. És una mica allò del poema de León Felipe, del romero, que al capdavall quan no se sap l'ofici és quan es fa millor. Et fa palesar obvietats, com ara que en una sèrie nòrdica i moderna, com Borgen, que a mi em va encantar, la professionalització a temps complet de la protagonista provoca problemes familiars diversos, separació matrimonial i traumes de la fillada. Sempre sura per tot arreu, el de sempre. 

Avui han sorgit moltes dones directores, en el mon del cinema, un gran nombre de les quals en països emergents, païso amb molts més problemes que a casa nostra. No sempre van juntes la qualitat cinematogràfica i el missatge ètic i reivindicatiu, és clar. El que no s'ha de fer es posar-se nerviós quan noies d'avui recorden que homes com Picasso van ser abusadors i maltractadors. El que no es pot fer és amagar-ho, com tampoc no s'han d'amagar les tendències feixistes de grans personatges, poetes, literats, artistes en molts àmbits. Tampoc de les dones, evidentment. Hauríem de ser tots prou grans per entendre que hi ha matisos i, fins i tot, èpoques vitals lligades a mentalitats, costums, tradicions i tendències polítiques, fins i tot.

Les biografies son poc amables si son serioses, l'espècie humana és com és i encara gràcies que sembla que, de tant en tant, amb alguns salts enrere, evoluciona i tot. De vegades és divertit comparar entrades a la viquipèdia, per exemple, en català i castellà. A cadascuna s'explica el que convé, sense dir mentides, però obviant allò que no toca, una manera de fer recurrent i oportunista, com allò de Sartre que no volia explicar els crims estalinistes, que coneixia a la perfecció, per tal de no desmotivar la classe obrera comunista. Una amiga, amb allò del centenari del Jaume I, em va comentar que havia llegit que aquest rei nostrat i mitificat  també havia fet molts disbarats i s'havia quedat parada. En els primers temps de la democràcia sovint sorgia allò de la llibertat i el llibertinatge. En un acudit Perich definia el llibertinatge com a llibertat espanyola. 

En tot cas, deixem que els excessos del feminisme radical facin via, son excessos de poca volada, que, malauradament, la realitat demostra que no son pas tan excessius. En el llibre de cinema que he citat no hi ha radicalitat sinó feminisme constructiu i lúcid, comprensiu amb un passat que ja no es pot canviar, i força ironia. Al cinema de postguerra li devem molts somnis, les sales de barri eren un lloc amable, de socialització veïnal i malgrat que ens venien una imatge edulcorada de l'amor i de la família, amb poques excepcions, ens en vam sortir prou bé. O així m'ho sembla. El feminazisme encara no existeix, i ni tan sols en cap llibre ni sèrie de ciència ficció s'ha plantejat, de moment, que jo sàpiga, estossinar els homes per fer lloc al planeta i, a tot estirar, deixar una mica de semen congelat si no es vol acabar del tot amb la nostra espècie, molt sobrevalorada, ben mirat. No fa gaire temps vaig escoltar un biòleg de pes que, davant de la pregunta de què passaria si l'espècie humana se n'anava en orris, va comentar, amb envejable ironia, que potser els bacteris estarien molt contents.


https://www.llegir.cat/2021/06/critica-vidas-de-mujer-que-el-cine-cuenta-maria-angeles-garcia/

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

L'interès dels homes per llibres de dones és molt feble: En aixó és en l'ùnic que no estic d'acord, la resta és com dius i té dificil canviar, o bé fer-ho molt lentament.

Salut.

. Chiloé ha dit...

Existe una estructura machista tan asentada que incluso a día de hoy los hombres que escriben sobre feminismo tienen más aceptación que las mujeres que hacen lo propio. A ellas se les lanzan adjetivos como feminazis, amargadas poco agraciadas y revanchistas.  ¡Ah, la belleza de la revancha! Considerar innoble la venganza es un invento moderno.  En la antigua Roma la venganza era uno de los actos más nobles que existían. NEUTRALIZAR EL DAÑO. En eso consistía.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Juraria que vaig deixar un comentari aqui, i a l'escrit anterior.

Salut.

Júlia ha dit...

Francesc, pels llibres i per un munt de coses, ja vaig comentar que vaig participar en un curs online sobre literatura escrita per dones i no es va apuntar cap home, em resulta una mica preocupant...

Júlia ha dit...

Chiloé, recordo que fa anys ja un editor ens va dir que en literatura infantil els llibres protagonitzats per nens els llegeixen nens i nenes i a l'inreves, no gaire o gens.