2.6.21

QUAN ANÀVEM A LA FIRA DE MOSTRES A AGAFAR BARRETS I PAPERASSA


El primer de juny, en d'altres temps, quan jo era petita i joveneta, començava la Fira de Mostres. No queda bé dir, avui, res de bo de l'alcalde Porcioles però, entre les seves ombres especuladores hi ha també la lluminària d'una Barcelona, mare o àvia de l'actual, en la qual es van arranjar espais diversos, com el mateix zoo, i es va començar a promocionar el turisme i se la va titllar de 'ciudad de ferias y congresos'. De fet el Mirador de l'Alcalde és de l'alcalde mencionat, però això de treure el nom del rei, el duc, l'alcalde o qui sigui és un recurs recurrent per esborrar del mapa referents incòmodes i quedar bé amb poc gasto. Recordo la seva presència en la inauguració del Mirador, en unes festes de la Mercè d'aquelles d'abans, el lloc m'agrada, amb aquell terra tan original, les seves vistes i els seus brolladors.

Jo havia vist, durant la processó del Corpus, com gent de tota mena i condició, de forma espontània, aplaudia l'alcalde, que hi anava mudat i amb el corresponent ciri gros a la mà, devia ser allò de l'eròtica del poder. Molta gent dels primers ajuntaments, arquitectes emblemàtics i d'altres professionals de prestigi, havien treballat a la Casa Gran en els temps del senyor Porcioles, Maragall mateix intentava reivindicar el seu record en algun moment. El mon és com és, ambigu, amb matisos, i perdre els matisos sí que és perdre identitat, com es va constatar ahir, per exemple, en el programa a l'entorn de l'exitosa exposició sobre les fotografies trobades del senyor Campañà.

Més enllà de polítiques, alcaldes i matisos, els primers dies de juny eren una gran festa popular car la majoria de gent 'del poble' anàvem a la Fira, la fiera campionaria, com repetíem a escola, ja que hi havia cartells on la mencionaven en diferents idiomes i la referència italiana ens feia molta gràcia. La gent privilegiada aconseguia 'vales' per entrar sense pagar, no era difícil, com tampoc ho era aconseguir-ne per a consumicions de productes diversos.

Els anys d'or d'aquella fira van ser els seixanta, després tot es va diluir en salons especialitzats i fins i tot, amb els anys, van fer desaparèixer, encara no entenc el perquè, l'emblemàtica Torre de la Llum, símbol del conjunt i centre de la Plaça de l'Univers, per malnom Plaça de la Gana, car allà era on es consumien els berenars diversos i es canviaven vales per espècies. Un producte estrella eren els gelats, aleshores encara, més enllà dels cornets de barri, un luxe. També era habitual el consum d'entrepans, els frankfurts tenien molt d'èxit, aleshores. 

Les criatures i el jovent tendre teníem la dèria gairebé malaltissa d'arreplegar paperassa, fos com fos, fent cues desordenades, si calia. Propagandes diverses, que feien una olor profunda de paper nou, amb fotografies boniques, que servien per jugar i retallar i que acabaven a Cal Drapaire, en gairebé tots els casos. Un producte estrella eren les bosses publicitàries, on podies desar els papers, i els barrets de cartró publicitaris, amb cresta de gall el d'Avecrem o de xinès antic el del Flan Chino El Mandarín. Te'ls lliuraven si compraves petits lots de productes d'aquelles marques. Així mateix podies aconseguir globus, que en un passat remot es deien bombes. Recordo d'altres propagandes molt encertades, una vegada els del Frigo donaven uns bloquets en els quals les fulles eren de sabó. O les flors de Can Corrons, uns ventalls de cartró en forma de flor que feien olor. Recordo també uns ninots de cartró amb uns forats per on podies passar els dits i fer veure que eren les cames.

A l'escola els devien donar entrades i les monges ens hi portaven, quan ja érem una mica grandetes, i ens deixaven molta llibertat per voltar. Una vegada, devíem tenir uns tretze anys, una amigueta es va empitofar bevent vi gràcies a uns vales que li havia donat un seu parent que tenia una botiga de barri. La monja ni se'n va adonar. Avui sortirien al diari la monja, l'oncle imprudent i aquell que va servir vi a la nena, hem arribat a uns extrems proteccionistes surrealistes que contrasten sovint amb una realitat que no es pot encotillar com voldrien els responsables. De tota manera sempre passen coses de les quals els adults no ens assabentem ja que els infants i els joves tenen el seu mon, els seus riscos i els seus secrets, cada generació els específics de l'època.

Després hi anàvem amb colla, ja d'adolescents més espigades, i era fàcil fer coneixences amb xicots de la nostra edat, entre aquelles multituds, un alicient evident per fer-hi cap. La fira durava uns vint dies, de vegades menys, i, pel que fa al temps, que sembla que sempre hagi estat per l'estil, res d'això. Hi havia anys en què feia molta calor i d'altres en què feia fresca i havies de dur una 'rebequeta'. I anys de pluja, també. De tota manera la calor, com en el cas del Corpus, era el més habitual. La Fira de Mostres i L'Ou com Balla i les processons eren el preludi de l'estiu, l'olor dels fulletons publicitaris de paper couché anava barrejada amb una sentor de maquinària encatifada i de gent sorollosa i suada. Sempre et trobaves algú conegut, per allà dins, i en anys privilegiats s'hi anava més d'una vegada.

La Fira de Mostres i el Parc d'Atraccions de Montjuïc van ser espais de lleure popular transversal, avui perduts en la memòria de la gent modesta. No és que sigui nostàlgica o, si de vegades ho soc, és perquè ja soc gran i aleshores era jove. Ara hi ha espais i llocs de lleure que els joves d'avui recordaran quan siguin vells, com ha passat sempre. Demà dijous, per la tarda, organitzada per l'Associació de la Casa de la Premsa del carrer de Lleida, fan una xerrada online sobre la història de la Fira de Mostres i un debat sobre el futur de tots aquells espais o del que en queda. Veure'm. O potser ja no ho veuré perquè sovint les coses canvien i els projectes s'allarguen en un futur gairebé infinit i que no podem ni imaginar. 

Per cert, he mirat pel blog i veig que fa deu anys vaig escriure sobre el tema i, més o menys, vaig dir el mateix que avui, coses de la vida i dels records persistents

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/06/de-quan-anavem-la-fira-cercar.html

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Allí vi a Los Sirex en directo, y tocaron aquella de "Si yo tuviera una escoba", que era un éxito sin parangón. Y allí se bebía la gaseosa Stel, que gracias a los tikets que te regalaban acabas con una pancha inflada y eructando por doquier.
Y aquello era una feria, como bien has señalado, trasversal, tal como suena. Iban los de posibles y los que sin posibles también podían entrar, gracias a los numerosos vales que se repartían por doquier.
No la encuentro a faltar, pero me es inolvidable; el olor a comida, el bullicio, la cara alegre de los jóvenes, las novedades de los productos de aquella época y la inocencia de otros tiempos que acompañan a la edad.

Salut i bon día.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Porcioles era l'alcalde que tocava per l'época, A SBD tenia també llums i ombres l'Alcalde Marcet.
Quan a la Fira de Mostres, pels infants era tot un món nou, ple de colors, i com be dius tornàvem carregats de mostres, propagandes i gorres.
Millor però encara que més endavant, la fira Alimentaria, allí podies peixar-te a base de be.


Salut

Unknown ha dit...

La Fira! El meu germà hi havia treballat. Primer de Director de RODATUR i després duïa c quatre fires... Jo diria que hi va treballar quinze anys. Devia tenir jo... ni ho sé si la primera mitja ampolla de ginebra que em vaig beure per la festa de Nadal a 8è de Bàsica era abans o després de aprendre a 'nar en tren des del Estació de Sants fins a la mateixa fira guiant-me per la Torre Catalunya i comprovant que el carrer que enfilava era el Avda. Reyna Mª Cristina... Comprava jo bosses de la Coca Cola amb vasos de vidre "estampats" amb el logo de la marca i altres coses que després em prenien els germans i els amics. Hi anava pel "Saló de la Infància". Després es va desterritorialitzar (que dirien G.Delleuze i F.GUATTARI).
Això del vi.. bé el vi és vi i el que li fiquen ala GInebra i els licors en general pot provocar cirrosi només esnifant. Ull!

Júlia ha dit...

Miquel jo habia visto al Duo Dinámico que eran mis ídolos y también a gente como Antonio Amaya. Hoy habría problemas con el sonido, todo nos molesta, ya que la música se escuchaba en toda la parte alta de mi barrio y nos hemos vuelto muy finolis, jeje.

Júlia ha dit...

Francesc, hem d'anar explicant records d'aquest tipus ja que s'esvaeixen aviat i al menys que en quedi alguna constància.

Júlia ha dit...

Quants records, efectivament!